Descobreix la gastronomia indonèsia

1 03 2016 10 347x231

A càrrec de SANTY SUSANTO i de JOXEAN ELORZA, viatgers i gastrònoms.  


Indonèsia, tot i la seva extensió (gairebé 2 milions de kilòmetres quadrats repartits en milers d'illes) i la seva població de més de 240 milions d'habitants (el 4rt. país del món en aquest capítol), ens resulta una absoluta desconeguda per a la gran majoria. Si de cas, a molts ens pot ser familiar el nom de Bali, el seu destí turístic més popularitzat, i gairebé res més.

No ens pertoca a nosaltres, però, parlar-vos de la seva geografia o de la composició ètnica de la seva població. Tampoc insistirem en aquest article en la gran diversitat cultural, lingüística o religiosa presents en aquest territori, encara que aquesta diversitat es reflecteix ‒com no podia ser d'altra manera‒ en la gastronomia.

 

Va ser per parlar-nos de la gastronomia indonèsia que vàrem tenir el gust de conèixer el matrimoni format per na SANTY SUSANTO i en JOXEAN ELORZA. Ella és nadiua de Jakarta (la capital), ell és basc. Ambdós es confessen “enamorats d'Indonèsia”. La xerrada va transcórrer amablement i fluida, entre les explicacions d'ell i les intervencions d'ella, davant d'un nombre discret d'interessats.

Abans de continuar la ressenya cal explicar que la ponent anunciada, la senyora SRI HERAWATI PURWANINGSIH ‒propietària dels restaurants Betawi i Gado Gado a Barcelona‒, no va poder complir el seu compromís de ser-hi amb nosaltres per causes alienes a la seva voluntat, desfent-se en demanar-nos disculpes per això. No cal, dona, naturalment que quedes disculpada!

Per sort vàrem comptar ‒des del començament de les nostres gestions‒ amb la complicitat de la senyora SONJA, de l'Indonesian Trade Promotion Center de Barcelona, organisme depenent del Ministeri de Comerç de la República d'Indonèsia. Fou ella qui inicialment ens va recomanar la senyora HERAWATI i també fou ella qui posteriorment ens va facilitar el contacte amb la parella SUSANTO - ELORZA. Moltes gràcies!


L'amic JOXEAN va començar per presentar-se. Nascut i criat a Tolosa (Guipúscoa), amb 15 anys es va convertir en jugador professional de zesta-punta (esport també conegut com jai alai ‒festa alegre‒), cosa que el va portar a jugar ‒per aquest ordre‒ a Madrid, Barcelona, Miami i Jakarta. A Jakarta va patir un xoc cultural en arribar-hi, però va conèixer la SANTY, s'hi van casar i varen tenir una filla. Ara és un enamorat d'aquella ciutat. Ja casats, van tornar a Barcelona, on va finalitzar la seva carrera de pelotari l'any 1989. Va continuar treballant (restauració i hostaleria) fins la seva prejubilació l'any 2007. Des de llavors reparteixen l'any entre Jakarta i Barcelona, amb un mes d'estiueig a Euskadi.

ELORZA reivindica la seva condició de basc a l'hora de fer palesa la seva afició a la gastronomia i a l'enologia. La gastronomia ocupa la major part de les entrades del seu bloc, dedicat a compartir les seves vivències a Indonèsia. No és un bloc de viatges, tot i que és molt ben valorat pels viatgers.

 

A partir de la seva ubicació en el mapa i de la seva tradició històrica de comerç, la gastronomia d'Indonèsia ha rebut influències de l'Índia, l'Orient Mitjà, la Xina i Europa (portuguesos, espanyols i, finalment, holandesos ‒de qui foren colònia durant segles i fins a mitjans del segle XX‒).

En realitat, però, no hi ha una única tradició culinària al país. Hi conviuen la de Padang (a Sumatra Occidental), la dels sondanesos o la de Sulawesi, per exemple. L'eix de la xerrada fou la de Java, on radica Jakarta, l'antigament coneguda com Betawi.

Per començar ens van fer avinents algunes coses que resulten sorprenents des del nostre punt de vista. D'entrada els indonesis mengen quan tenen gana, sense horaris preestablerts; ni tan sols en celebracions s'apleguen a l'hora (val a dir que tampoc són gens puntuals), cadascú se serveix i menja quan hi arriba. La gent menja molt pel carrer, és barat. Només destinat-hi una quarta part del sou ja pots menjar, o sigui que viure allà pot resultar barat, depèn de les teves expectatives.

A partir d'aquí disculpeu-nos si trobeu l'article poc estructurat, però és que la vetllada es va convertir en un diàleg continu entre la SANTY i el JOXEAN amb els presents, en una torrentada de dades i anècdotes. Som-hi doncs!

1 03 2016 09 360x2401 03 2016 02 360x2401 03 2016 03 360x240

El nasi goreng és potser el plat més típic de la regió. Ens el descriuen com una espècie de paella amb soia dolça. Porta ceba fregida, verdures, gambes, pit de pollastre... i ou fregit, si és l'”especial”.

A l'igual que a la Xina, el potenciador de sabor és un ingredient bàsic; unes petites cebes fregides amb poca aigua poden fer aquesta funció. El tofu i el tempeh són barats i aporten nutrients, sempre van com acompanyament. La verdura crua ‒assortida i fresca‒ la suquen en salsa picant. L'arròs (bullit) sempre és present (com el pa entre nosaltres). Pete son unes faves verdes. El kangkung és verdura saltada. També salten la soia. El gado-gado és una popular amanida que barreja vegetals i galetes amb salsa de cacauet.

1 03 2016 12 550x825


Als indonesis els agraden els menjars sempre amb els sabors apujats:  salats, picants (l'última moda és el bitxo “petó de Satanàs”, nom prou aclaridor), o molt especiats (nou moscada, cúrcuma o mescles de fins a deu espècies diferents).

La beguda acostuma a ser senzillament aigua. El te ‒sigui calent o fred‒ també és popular i actualment triomfa el te amb fruites.

El sate són brotxetes (de pollastre, corder o porc) (també hi ha l'opció marinera:  de cloïsses o gambes) acompanyades amb salsa de cacauet (excepte a Padang, que fan la salsa amb farina de blat) o amb arròs premsat. El pollastre, en aquest cas, no cal que sigui picant, perquè que la picantor ja ve incorporada amb la salsa de cuinar-lo. El porc és poc emprat a Jakarta a causa de la presència majoritària de musulmans; en canvi és molt popular a Bali i entre la comunitat xinesa.

El peix sempre el presenten molt fregit i molt salat. I podem gaudir dels calamars arrebossats.

La carn que mengen sol ser importada de Nova Zelanda, Austràlia o Japó (la famosa carn de Kobe).


El nostre concepte de postres és allà inexistent. Ara bé, Indonèsia és terra de fruites:  papaia, mango, moltes varietats de plàtan (fins i tot una d'elles amb os)... Hi ha alguna fruita l'olor de la qual ens pot resultar desagradable, no així el seu sabor.

També preparen dolços com ara cebes amb vainilla. I pastissos. Els pastissos indonesis es fan amb farina d'arròs glutinós, sucre de palma, llet de coco, coco ratllat... els llaminers no podem queixar-nos!


Tot plegat feia salivar. Cal saber que ens ho anaven il·lustrant amb projecció d'imatges.


Fou una sessió profitosa, d'aquelles que justifiquen la dita que no aniràs a dormir sense haver après alguna cosa més.

 

Una gastronomia llunyana que ara ens acosta la globalització. Una gastronomia que havíem de degustar ben aviat en la nostra escala trimestral del viatge gastronòmic Cuines del Món al cèntric Betawi (vegeu crònica).

No es tracta de sumar només anys, el Club ‒i a l'ensems els seus associats‒ creix a base d'acumular experiències.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook