Refugi 307

Refugi 307 27 347x260 Espai patrimonial de memòria històrica.                                                                                

 


A Barcelona tenim el dubtós ”honor” de ser una de les primeres ciutats (la primera gran ciutat europea) en patir bombardejos indiscriminats sobre la població civil indefensa en el decurs d'una guerra. Succeí durant la guerra civil del 1936-39, esdevinguda arran de l'aixecament de part de l'exèrcit espanyol contra el govern republicà. El Club ‒en col·laboració amb el Museu d'Història de Barcelona‒ va programar la trimestral sortida cultural sabatina com una visita al Refugi 307, un dels símbols de la història contemporània barcelonina.

Refugi 307 08 550x397

 

Ens havíem inscrit la xifra màxima permesa per grup i, a l'hora prevista ‒amb la puntualitat que ens caracteritza‒, ens trobàvem davant la porta exterior de l'espai a conèixer (a l'alçada del número 175 del carrer Nou de la Rambla), uns cercant l'escalfor del Sol i d'altres defugint-lo (és el que té la Primavera). També va arribar el SANTI, qui ens havia de guiar ‒de manera prou competent, ja us ho avancem‒ en l'activitat.

Abans de continuar, és de justícia mencionar l'activista VALERIE GAY POWLES (Birmingham, 1950 ‒ Barcelona, 2011), que va lluitar per recuperar i conservar aquest indret per a la memòria col·lectiva.


En traspassar dita porta exterior ens trobàrem amb un senzill i alhora útil espai expositiu on, a base de plafons amb imatges de l'època i breus textos explicatius, se'ns posava en situació:

- Urbicidi.-  Violència sistemàtica contra la ciutat, amb la
  finalitat de desmoralitzar la població i aconseguir la rendició de
  l'enemic. Ja no importava que el front de guerra estigués
  lluny, la guerra arribava a casa.
  És una variant del genocidi (definit per jurista polonès RAPHAEL LEMKIN, 1900 ‒ 1959).

- Cronologia.-  Principals esdeveniments entre 1936 i 1939 a Barcelona, Catalunya i Espanya i el context internacional (força convuls)
  amb què coincidien.

- La guerra a la ciutat.-  A l'hivern de 1936/37 la guerra ja es va notar a Barcelona i no només pels bombardejos. Arribaven refugiats
  d'altres llocs d'Espanya (problemes d'allotjament, d'alimentació, de sanitat, etc.), escassedat de productes bàsics, racionament... i
  funestes notícies del front (on anaven caient els milicians).

- Barcelona sota les bombes.-  Entre el 13 de Febrer de 1937 i el 25 de Gener de 1939 Barcelona va viure 385 alarmes i 180 atacs reals.
  Els més mortífers foren entre el 16 i el 18 de Febrer de 1938, quan durant 41 hores va sofrir 12 atacs massius a intervals regulars, que
  deixaren anar 44 tones de bombes, causant 670 morts i 1.200 ferits.

  Per qüestions geogràfiques, Barcelona era atacada pels italians (un dels aliats de Franco); mentre que els alemanys es centraren en el
  País Basc i Madrid.

- Barcelona subterrània.-  A banda dels soterranis de les vivendes i de les estacions del Metro, els barcelonins es llençaren a fer refugis
  sense cap mena de preparació.

  Per tal de posar-hi ordre, l'Agost de 1937 es creà la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona, depenent de la Comissió d'Urbanisme
  i Obres de l'Ajuntament de Barcelona, que va publicar dos butlletins on s'informava sobre l'ús de materials i de com calia construir els
  refugis. Tanmateix el Sindicat d'Arquitectes de Catalunya designava un arquitecte competent que s'en encarregués de la tutela dels
  treballs. El model barceloní de defensa passiva fou seguit pocs anys després per altres ciutats (Londres ‒Churchill va posar Barcelona de
  model quan el famós “no surrender”‒, Paris, Berlín) en el marc de la Segona Guerra Mundial.

  A mitjans de Juliol de 1938 la Junta va confeccionar un atles per districtes on constaven 1.293 refugis planificats. S'ignora quants van
  arribar finalment a ser duts a terme (en SANTI deixà anar la xifra de 1.401).

  Cal destacar que els artífexs dels refugis eren gent dels barris, gent com nosaltres, fins i tot els nens (com mostren algunes fotografies).
  Els homes joves eren al front. Fou un exemple excels de voluntariat.

- El refugi antiaeri 307.-  En els darrers anys s'ha tirat endavant una tasca arqueològica de recuperació de la memòria històrica,
  localitzant-se diversos refugis i posant-los en valor i a l'abast de la ciutadania contemporània.

  El Refugi 307, excavat a la muntanya pels veïns del barri del Poble Sec, consisteix en prop de 400 metres de túnels, amb 1,6 m.
  d'ample i 2 m. d'alçada.

Refugi 307 21 550x412


L'accés es fa per l'entrada est. Tots els refugis es construïen amb un mínim de dos accessos, per evitar quedar bloquejats. El Refugi 307 en tenia tres (est, central i oest). Actualment hi ha una porta metàl·lica, però en origen fou de fusta (aquí no teníem indústria metal·lúrgica).

En entrar ja veiérem que el túnel fa una ziga-zaga, de manera que s'evitava que hi entrés metralla o fragments d'altres materials si queia una bomba a prop. La construcció amb el sostre de volta (com en el romànic) i les parets revestides amb maó li donen una resistència màxima. L'emblanquinat amb calç serveix per absorbir l'humitat. Malgrat el que algú es pogués pensar, no dóna gens la sensació d'estar enclaustrat.

El primer amb que un es troba és amb els lavabos (dos, per a homes i per a dones, separats per una paret) i una pica. El refugi disposava d'instal·lacions d'aigua i d'electricitat, a més d'un equip electrogen.

Més endavant arribàrem a un espai on s'han restituït uns bancs, per tal de fer-nos una idea més cabdal de la situació. Allà (relativament còmodes) rebérem unes quantes explicacions més de tot plegat.

Refugi 307 26 550x412

Per exemple, que les sirenes que avisaven dels atacs aeris (hi havia un sistema de comunicació amb Menorca, ja que els avions sortien de Mallorca ‒en mans dels feixistes‒) tenien un so greu, sord i a la vegada molt potent. A partir de l'avís només es disposava d'entre un i cinc minuts per abastar el refugi. Podem imaginar-nos les angoixes d'unes persones que s'enfrontaven a una nova i execrable pràctica militar. Per poder sortir havien d'esperar l'avís de l'exterior, amb el qual mantenien un senzill, però eficient, contacte telefònic.

Una altra de les curiositats per a nosaltres fou allò de mossegar un llapis o una fusteta (tots els infants estaven alliçonats). Era degut a que una explosió fa un buit a l'aire, cosa que origina un canvi sobtat de pressió i, si no es prengués aquesta fàcil mesura, faria rebentar un cos humà (o, com a mínim, els seus timpans).

I parlant d'humans, els refugis eren exclusius per a humans (per cert, el Refugi 307 tenia capacitat per a 2.000 persones), sense cap mena de restriccions per cap motiu (ideològic, religiós). També hem de pensar que llavors no era tan estès com ara el costum de tenir animals domèstics.

Refugi 307 35 550x412

Al refugi tampoc s'hi podia entrar amb embalums, estris ni aliments (per raó d'olors tampoc s'en emmagatzemaven). En principi la durada de l'estada no havia d'excedir d'uns minuts. Mentre tant ‒i per evitar baralles‒ estava prohibit parlar de política o de religió. El SANTI ens anava assenyalant un munt de punts (com pissarres) on hi hagué escrites les recomanacions i les prohibicions.

Reprenguérem la marxa i veiérem un contratemps amb què es varen trobar en obrir un nou túnel (on volien condicionar un espai per a l'infermeria):  una font d'aigua... no debades s'estava excavant la muntanya de Montjuïc. Ho aprofitaren per fer-hi una claveguera i així eliminar els propis residus.

En un túnel paral·lel ‒ara sí‒ ens trobàrem l'infermeria, un espai amb capacitat per a dues o quatre lliteres, segons els forats de suport que hi ha. És un espai més càlid, gràcies a l'aïllament resultant d'una doble paret de maó amb cambra d'aire, cosa que també esmorteïa les vibracions i facilitava la feina precisa dels sanitaris.

Refugi 307 41 550x412

Uns metres més enllà hi ha una àmplia cruïlla de galeries, ens trobàrem amb la que ve de l'antiga entrada central. Val a dir que no s'atacava l'excavació des d'un únic costat, sinó que diversos equips treballaven des de diverses vessants i buscaven unir-se a l'interior del refugi.

Passada la cruïlla hi ha l'element tràgic de la visita. Tingueren la idea de construir una sala d'infants, però la feren amb un sostre a quatre vents per donar-li més amplitud; fou aquesta grandària que motivà l'ensorrament del sostre, ferint els nens que llavors hi eren, dos dels quals varen morir hores més tard a l'hospital.

Al costat de la sala d'infants (que s'havia tapiat) hi ha els indicis d'unes sales inacabades, així com pocs metres més de túnel original. Llavors es nota un canvi en la construcció:  columnes de maó, diferent revestiment de les parets... ens trobàvem en un segment de galeria excavat el 1940, quan les autoritats franquistes no les tenien totes amb les possibles conseqüències del resultat de la Segona Guerra Mundial. Aquest fragment enllaça amb la galeria original que ens mena fins a l'entrada oest (per la qual havíem de sortir). També varen construir uns lavabos i un altre túnel secundari que connectava amb l'entrada central.

Abans de sortir a l'exterior, en SANTI ens explicà els usos posteriors que va arribar a tenir aquest Refugi 307:  plantació de xampinyons (font de nutrients, molt necessari a la postguerra), magatzem d'una fàbrica de vidre des del 1945 i, finalment, habitatge d'una família immigrada de Granada en la llarga època del barraquisme (per això veiem ara una llar de foc).

Ja ho havíem anunciat, el Refugi 307 esdevé un autèntic memorial de la lluita per la supervivència i palesa el desastre quotidià de les guerres, lluny de falses gestes d'heroisme (sovint inútils).

 

En acabat mantinguérem la línia històrica del segle XX, però amb un enfocament radicalment contrari, d'una manera molt més amable. Baixant en colla xano-xano pel mateix carrer, en arribar a la cantonada amb el de Vila i Vilà, ens esperava el dinar.

L'any 1959 (vint anys acabada la guerra civil, o sigui, ara fa seixanta anys) un matrimoni il·licità obria un bar-restaurant que ha aconseguit ser un clàssic del Poble Sec i de Barcelona tota, l'Elche*. Aviat guanyà clientela entre els artistes i el públic dels teatres del veí Paral·lel. La fama dels seus arrossos llevantins ‒ho dèiem‒ traspassà els límits del barri, mentre els fills agafaven les regnes del negoci familiar.

Allà ens ajuntàrem amb quatre amigues més, que ‒tot i no haver fet la visita del Refugi 307‒ no es volien perdre de participar amb nosaltres de l'àpat.

Refugi 307 57 550x412

Del seu ampli ventall de menús per a grups, vàrem escollit la següent proposta:

- per compartir:

  · croquetes de pernil ibèric

  · escalivada amb favetes nanes i orenga

  · cebetes tendres arrebossades amb romesco

  · calamarsets a la planxa

- paella de marisc

- crema catalana cremada amb melindro del Berguedà

- celler:  Camino del Puerto (verdejo, D.O. Rueda)

- aigües minerals, cafès i infusions

La paella, memorable. No hi ha dubte que, gràcies a l'Elche, tornàrem a arrodonir una activitat de dissabte al voltant d'una bona taula.


Una vegada més, fidels a nosaltres mateixos, gaudírem d'Història i Gastronomia.

 

 

* C/ Nou de la Rambla, 175.
   Metro:  Paral·lel (L2 i L3).
   Bus núms. 21 ‒ 121 ‒ D20 ‒ H14 ‒ V11.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook