Sis-cents anys de correu, de l'edat mitjana al segle XXI

Correu 20 347x260 Recorregut amb el qual visitàrem alguns espais privilegiats de Barcelona.          

 


Tot i que en l'actualitat l'ús del correu electrònic s'ha fet quotidià entre nosaltres en detriment del correu postal, aquest mitjà tradicional de comunicació ha estat un element a considerar al llarg de la Història. I això és el que ha fet ANTONIO AGUILAR, geògraf i especialista en la història de les comunicacions, que va crear aquest interessant itinerari d'autor ‒a partir de la seva tesi doctoral‒ on es mostren les singularitats del correu a Barcelona, alhora que s'expliquen anècdotes històriques d'aquesta ancestral activitat humana.


La ruta està condicionada per la ubicació de les localitzacions, és a dir, no segueix un ordre cronològic, sinó que s'avança i es retrocedeix en el temps d'acord amb el lloc on ens trobàvem. En aquesta crònica ens mantindrem fidels al relat rebut aquell matí de dissabte, que començà fred però que anà suavitzant la temperatura a mida que el Sol s'aixecava.

Correu 05 550x412

 

El punt de trobada fou la plaça d'Urquinaona. Tot seguit n'explicarem el motiu. Amb absoluta puntualitat (britànica?, no... catalana!) ens havíem aplegat una bona colla d'amics i arribà el nostre guia ocasional. Fetes les presentacions, tinguérem una exposició general de la qüestió, així com un avançament de per on aniríem fins arribar a terme.

Es té notícia que ja als imperis assiri i persa existia un servei de correus reial, amb el fi de distribuir proclames i edictes al territori. La xarxa de vies de comunicació terrestre feta durant l'imperi romà amb finalitats militars fou de gran utilitat també pels diversos serveis de correus. A l'edat mitjana ‒com en tants altres àmbits‒ es visqué una forta regressió i el correu quedà reduït al servei reial. La revifalla arribà a la baixa edat mitjana, quan els mercaders començaren a establir xarxes de relacions internacionals. Però per ara ja n'hi ha prou, més endavant entrarem en detalls.

Abans d'emprendre la caminada només quedava saber el perquè del punt d'inici. Resulta ser que l'edifici on ara veiem el Teatre Borràs acollí les oficines centrals de Correus entre els anys 1904 i 1929 (quan es varen traslladar on són actualment), com se'ns va mostrar en una fotografia de l'època on es poden observar estacionats els vehicles a motor que ja s'utilitzaven llavors pel seu transport. Fou la primera seu fora muralles, aixecada on hi havia estat el portal de Jonqueres, en una Barcelona que anava estenent-se pel seu pla amb la urbanització de l'Eixample.


Vorejant el contorn de la Ciutat Vella pel carrer de Trafalgar, podem (si sabem) observar com ens han arribat immobles que varen ser bastits per exercir la funció de fàbriques (d'indianes) al segle XVIII. Això li va donar peu a l'amic ANTONIO per descriure'ns el funcionament del servei de correus contemporani a la primera industrialització del país. L'auge del comerç va propiciar la millora dels camins i la creació de línies de transport de passatgers amb carruatges, els quals s'aprofitaven per dur també la correspondència. És més, sovint l'explotació d'aquestes línies ‒que funcionaven en règim de concessió administrativa‒ s'obtenia a canvi del compromís de fer-ho.

Correu 10 550x412


Una davallada pel passatge de les Manufactures (el nomenclàtor ens acostuma a donar pistes) ens endinsà en l'històric barri de Sant Pere. Al carrer de Sant Pere Mitjà (al número 60) un rètol ens recorda que hi hagué la darrera Casa de Postes de Barcelona, que funcionà entre els anys 1814 i una mica més enllà de 1860. Pere Estrany i Gumà fou nomenat Mestre de Postes en acabar la Guerra del Francès, gràcies a la seva valenta contribució en mantenir la comunicació entre Manresa i Sant Cugat del Vallès. En morir (1846) va heretar el càrrec (com era costum) el seu fill Pere Estrany i Gabriel (1819-1860), la vídua del qual no va reeixir a mantenir el servei gaire més anys.

El servei de postes té les arrels en l'antiguitat romana. Els correus recorrien uns trajectes fixats, al llarg dels quals s'emplaçaven a distàncies regulars les parades de postes, on podien anar canviant de cavall per tal de mantenir la velocitat. Els responsables eren els mestres de postes i tenien al seu càrrec els postillons, que acompanyaven els correus fins a la següent parada i se'n tornaven amb les muntures a ritme lent. Una altra funció del postilló era fer sonar la cornamusa (una mena de trompeta recargolada, que s'ha fet símbol del servei de correus arreu) per avisar de l'imminent arribada i així accelerar la preparació del relleu.

Tornem a Barcelona, tornem al segle XIX i al barri de Sant Pere. Era una zona plena d'activitat, d'indústria i de comerç. Per llei, el mestre de postes havia de viure a la casa de postes, de manera que sempre estava “de servei”, arribés a l'hora que arribés el correu. A la planta baixa hi tenia les cavallerisses i també havia d'oferir allotjament adequat pel descans dels correus i postillons. Fet i fet, tot estava regulat:  ordenació de les cavallerisses, dels postillons o les tarifes; també temes d'imatge, com ara els uniformes o els rètols a les façanes a les parades o cases de postes. El rètol de la darrera Casa de Postes de Barcelona es conserva al Museu Gabinet Postal de Barcelona.

 

Per atansar-nos fins el proper punt d'interès circulàrem pel carrer de les Basses de Sant Pere, la plaça de Sant Agustí Vell i els carrers dels Carders i dels Corders, indrets tots ells ja analitzats quan l'activitat Parlament de Catalunya + Mercaders, artesans i banquers (30/04/2018). En una Barcelona medieval fortament mediatitzada pels Gremis, hem de referir-nos a la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu, la seu de la qual fou la Capella d'en Marcús, on havíem d'aturar-nos.


L'origen de la capella cal situar-lo l'any 1148, quan el comte-rei Ramon Berenguer IV va demanar ajut financer a un grup de burgesos de Barcelona, encapçalats per Guillem Ramon de Montcada i entre els quals hi havia Bernat Marcús. Per compensar-los els cedí uns terrenys fora muralla, a tocar de la Vilanova del Mar. A Bernat Marcús li correspongué el solar que feia llinda amb el camí que ‒hereu de la Via Franca romana‒ sortia del Portal Major (on es trobava també la plaça del Blat) i es dirigia cap el Nord.

Bernat Marcús era ric i piadós. El 1166 decidí fundar un hospital, que en aquells temps era una barreja del que ara entenem per hospital i també per alberg. Recordem que la ciutat tancava les portes de la muralla a partir de certa hora i ja no es podia entrar fins l'endemà. L'hospital tenia la seva pròpia capella, així com un fossar pels enterraments. L'hospital (que ja havia passat a dependre del consell de la ciutat) fou un dels sis que s'integraren en el nou Hospital de la Santa Creu (1401). El cementiri fou eliminat (com tots els parroquials de la ciutat) arran de les mesures higienistes de les acaballes del segle XVIII. La capella està adscrita a la Basílica de Santa Maria del Mar.

Correu 24 550x412

La Capella d'en Marcús és una petita construcció romànica de planta rectangular i d'una sola nau amb volta de canó. Probablement tenia un absis, que fou suprimit per la construcció de la casa seu del Gremi dels Assaonadors (segles XVII-XVIII). A la façana ressalta l'espadanya del campanar.

En aquesta ocasió sí que vàrem poder accedir a l'interior. Asseguts tranquil·lament als seus bancs, ens disposàrem a continuar escoltant l'ANTONIO AGUILAR, aïllats del natural brogit d'un matí de dissabte al carrer, mentre contemplàvem la Mare de Déu de la Guia, una característica imatge de la Verge asseguda en un tron amb el Nen a la falda, però que té la mà lliure en una peculiar postura que fa que ens assenyali el camí.

Val a dir que aquesta senzilla capella ha patit força estralls:  bullangues anticlericals de 1835, afegiment d'un pis el 1860, cremades el 1909 i el 1936. També s'ha recuperat en diverses fases:  la primera (1955) amb l'arquitecte municipal Adolf Florensa al capdavant, la segona entre 1975 i 1980 i encara una darrera el 1996, quan es restaurà el retaule neoclàssic i el fresc que decora el cambril de la Verge.

La importància d'aquesta esglesiola rau en el fet que s'hi establí el primer servei organitzat postal d'Europa, posant-lo a l'abast dels ciutadans, més enllà dels antics correus reials i dels correus privats de la ciutat o de les diverses institucions. Usat principalment per comerciants i banquers, les condicions de tramesa de les cartes eren fixades entre el remitent i l'hoste. L'hoste de correus era un càrrec públic i regulat. L'hoste distribuïa les cartes als correus o troters que hi tenia adscrits. Un troter havia de ser persona de gran resistència física, ja que recorria entre 30 i 40 quilòmetres diaris. A cavall (correu a la lleugera) s'arribava als 120. Hem de pensar en el mal estat de les vies (sobretot si estaven enfangades per la pluja) i en el perill de sofrir atacs per part de bandolers... per això s'encomanaven a la Mare de Déu de la Guia abans de marxar. I en la cripta ‒on també vàrem baixar‒ feien les seves reunions. Fou allà on ens assabentàrem de l'existència de les primeres guies de camins, publicades al segle XVIII per facilitar el quefer dels correus.

 

En sortir d'aquest emblemàtic espai i creuar el carrer de la Princesa havíem canviat de quarter. També de tema. Era el moment de conèixer ‒allà, al bell mig de l'acollidora plaça Jaume Sabartés, camí del carrer de Flassaders‒ la història del correu desinfectat. Situem-nos al període de la pesta negra (mitjans del segle XIV), quan la mortaldat a Europa per aquesta pandèmia era esfereïdora i es desconeixia com aturar-la. Tot allò que havia estat en contacte amb una persona infectada podia portar la llavor de la malaltia i era cremat. Les cartes que havien transitat per territoris afectats també podien estar contaminades, però per la seva importància no podien ser destruïdes, així que varen idear mètodes de desinfecció. Amb unes mostres facsímils ens va parlar d'un dels més emprats:  amb un rastell es foradava la carta i llavors se la fumigava damunt una foguera on cremaven plantes aromàtiques i medicinals. Un salt en el temps ens portà al segle XXI i a l'episodi de terrorisme amb l'amenaça de l'àntrax.

 

Obviant la seva entrada principal ‒on encara rau un gran escut borbònic‒, la passejada ens dugué fins al darrera de la Seca, casa on s'encunyà moneda (documentada des del 1441 i que fou definitivament tancada el 1879). I què té a veure això amb el correu? Doncs el segell!

Anem a pams. Ja havíem après que la tramesa de cartes s'havia popularitzat amb la democratització del servei de correus. Aquest servei era abonat pel destinatari en ser-li entregada la carta en qüestió. Però la picaresca aparegué i els teòrics receptors podien rebutjar la carta (adduint qualsevol excusa, començant per la falta de diners) i així no l'havien de pagar... cosa que no vol dir que no els arribés el missatge, el qual estava codificat mitjançant senyals privades fetes en el seu exterior (les cartes eren un paper doblegat i escrit per la part de dins, encara no s'havien inventat els sobres). A finals del segle XVIII va començar a pagar-se en origen, cosa que s'indicava amb uns tampons tintats.

El segell, tal i com ara el coneixem, va néixer el 1840 al Regne Unit. El seu inventor fou l'anglès Rowland Hill i és coneguda la llegenda que diu com, allotjat en un hostal escocès cinc anys abans, va presenciar com l'hostalera rebutjava una carta per falta de diners i ell s'oferí cavallerosament a avançar-los-hi. Ella ho agraí i va declinar l'oferiment, tot explicant-li allò que acabem de contar en el paràgraf anterior. El primer segell mostrava el perfil de la reina Victòria i escrit Correus (a dalt) i un penic (a baix).


A Espanya el segell arribà deu anys més tard. Es feu a la Fábrica Nacional del Sello, sota la direcció del barceloní Bartomeu Tomàs Coromina i Subirà, el qual s'havia format a l'escola de la Llotja (on el seu pare, gravador notable, era professor). És evident que no s'escarrassà gens ni mica, el primer segell espanyol mostrava el perfil de la reina Isabel II, tal qual l'anglès.

La traca de l'assumpte:  feia deu anys que diversos països havien anat introduint el sistema del segell per cobrar el seu servei de correus, la primera falsificació del Món es detectà a Espanya (per la zona d'Alacant) només a quatre mesos de la seva posada en circulació.


I les dues darreres pinzellades (que ho relliguen tot amb el nostre itinerari):

- els segells són responsabilitat de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre, nascuda el 1893 de la fusió de la Casa de la Moneda i la
  Fábrica Nacional del Sello.

- hi ha un document de l'any 1056 on el comte-rei Ramon Berenguer I arrenda l'encunyació de moneda a un tal Marcús.

 

Seguim? Vàrem passar per davant els amics del Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona (Euskal Etxea, gastronomia (cultura) basca i Taller de Pintxos) i del Fossar de les Moreres (on es commemorava el Dia del Soldat Català, en record de la victòria a la Batalla de Montjuïc de 1641). A l'exigu carrer de l'Anisadeta fou on l'amic ANTONIO ens volgué explicar com va anar allò del primer correu submarí del món.

Enrere ens havíem deixat la relació de Barcelona amb el correu aeri. Aquesta relació s'iniciava amb vols de prova entre Tolosa i Barcelona a cavall dels anys 1918 i 1919 (la Gran Guerra havia donat un fort impuls a la navegació aèria) a càrrec de Pierre Latécoère. Ja l'1 de Setembre de 1919 s'inaugurava la ruta aeropostal entre Tolosa i Casablanca, amb parades a Barcelona (va aterrar a El Prat de Llobregat), Alacant i Màlaga.

Noteu que la importància secular intrínseca del correu ha fet que sempre hagi utilitzat els mitjans més ràpids que la tecnologia del moment permetia. No fou aquest el cas del correu submarí. Es tractà d'una operació recaptadora de fons mitjançant una emissió filatèlica commemorativa. Ens trobàvem a l'any 1938 i les coses anaven mal dades per a la República. La idea d'aquesta emissió sembla que va venir d'un assessor nord-americà (Arthur Barger) i per tenir validesa s'havia de fer (ni que fos) un viatge. Heus aquí que la nit del 12 d'Agost va salpar un submarí des del port de Barcelona amb destí a Maó. La navegació fou en superfície, perquè les condicions del submarí no aconsellaven gaire la seva immersió. L'acció fou un èxit propagandístic... i econòmic.

Correu 37 550x412

 

Travessàrem la Via Laietana i ens dirigírem al carrer del Correu Vell. Allà hi trobem una mostra de l'evolució patrimonial de Barcelona:  sobre carreus de la segona muralla romana, s'aixecà al segle XVI el palau de la família Ferran, reformat al segle XVIII quan era propietat d'un fabricant d'indianes i modernament restaurat per acollir part del Centre Cívic Pati Llimona.

Els Ferran ostentaren durant algunes generacions el títol hereditari de Correu Major de Catalunya. I això que varen haver de litigar amb el poder internacional de la família Tassis, que tenien el monopoli del correu amb l'imperi dels Habsburg i també a Espanya amb l'adveniment dels Àustries (i encara avui són de les famílies més riques que hi ha). Això fou liquidat ‒com tantes altres coses‒ amb els Decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, que unificaren el servei.

 

La Casa Golarons (a la plaça Regomir) es on es va traslladar l'oficina central de Correus al segle XVIII (i suposem que es quan es va anomenar “Correu Vell” al carrer on hi havia estat fins llavors). Es té constància que el correu procedent de Castella arribava els dimecres a la tarda i el d'Itàlia els divendres a la nit, per posar dos exemples. La gent s'amuntegava per consultar la llista amb els noms dels destinataris. També s'acostumava a llegir en veu alta el contingut d'algunes cartes (silenciant les qüestions privades) i així es coneixien les notícies d'altres territoris, de les quals es nodrien els diaris informatius. Noteu com molts d'ells encara porten la paraula Correu incorporada a la seva capçalera.


També en aquests anys veiem una nova manera de buscar-se la vida, perquè les cartes s'entregaven sense identificar-ne el destinatari i n'hi havia que recollien les destinades a ciutadans rics i les hi portaven a casa a canvi d'una gratificació. El cos de carters no aparegué (primer a Madrid) fins el 1756. I les bústies domiciliàries no foren obligatòries fins... el 1962!

 

Havíem arribat al final del trajecte, a l'actual seu central de Correus a Barcelona. Hi vàrem entrar pel darrera, pel carrer d'Àngel Josep Baixeras (dedicat a un dels ideòlegs de la Via Laietana), no debades anàvem de la mà d'un home de la casa.

De primer pujàrem (en ascensor) fins el pont que uneix l'edifici amb l'annexe (de factura molt posterior i falt d'interès arquitectònic). És un pont que ha estat prou utilitzat pel rodatge de pel·lícules i d'espots publicitaris i que ofereix vistes de Ciutat Vella (cúpula de La Mercè) i dels terrats (també visitables) de Santa Maria del Mar.

Correu 42 360x270Correu 47 360x480Correu 46 360x270

Era el moment d'escoltar coses sobre aquest Palau de Comunicacions (nom oficial), que reuneix les oficines centrals de Correus i de Telègrafs (en aquells moments ens independents). Fou projectat ja el 1914 i es pretenia que el seu estil monumental prestigiés (juntament amb la seu de la Companyia Transmediterrània) la nova i moderna via que comunicava la façana marítima amb l'Eixample. El concurs per a la seva construcció fou guanyat pels arquitectes Jaume Torres i Josep Goday, però les obres no començaren fins el 1926. S'inaugurà a corre-cuita el 1929, aprofitant la visita reial arran de l'Exposició Internacional.

Unes escales ens dugueren fins el terrat, passant pel replà on es troba l'accés als pisos destinats als directors dels respectius serveis (de Correus i de Telègrafs, recordem que la llei els obligava a residir-hi). El terrat és transitable i ‒a banda dels safareigs‒ ens ofereix noves i millors vistes del front marítim, així com la possibilitat de contemplar (pel dors, però a tocar) el gran escut que corona la façana principal i les figures que l'envolten. Val a dir que les escultures que guarneixen l'edifici són obra de Pere Jou, Manuel Fuxà i Eusebi Arnau.

La cirereta del pastís fou la pujada (per una escala de cargol) a la torratxa de la dreta. Durant una estona no calgueren explicacions, només el gaudi d'unes insòlites vistes de 360º beneficiades per un dia ben clar. Els comentaris (i els dispars fotogràfics) eren prou eloqüents.

Camí de retorn al nivell de terra, encara vàrem poder treure el cap per l'entramat de la magnífica cúpula (obra dels vitrallers Rigalt i Granell) que il·lumina el gran saló central que minuts més tard havíem d'observar. Realment estava sent una visita molt completa.

Una vegada desfets els passos vàrem sortir al carrer per on havíem entrat, rodejàrem l'edifici pel costat de la Via Laietana i, llavors sí, accedírem per l'escalinata. L'ampla escalinata i les quatre columnes jòniques coronades per escultures al·legòriques confereixen l'aspecte grandiloqüent que inequívocament es buscava.

Correu 56 550x412

A dintre, l'expert ANTONIO AGUILAR ens feu notar ‒entre d'altres aspectes‒ les quatre grans pintures d'inspiració classicista que representen al·legories de les comunicacions. Els seus autors són Francesc Galí, Josep Obiols, Francesc Labarta i Francesc Canyelles.

La darrera parada també fou en una capella. No és més que un oratori dedicat a la Mare de Déu del Pilar (s'ignora el motiu de la dedicació) en temps de postguerra, en un racó de la planta baixa on hi havia hagut la sala de premsa amb els seus aparells de telègraf en morse. Aquesta singularitat fa que sigui l'únic edifici de Correus d'Espanya amb capella, ja que l'altre que en tenia una (el de Madrid) ara és seu de l'Ajuntament de Madrid.

Allà l'ANTONIO AGUILAR ens presentà el seu llibre:  Cartes i carters. Una història del correu postal a Barcelona. Més d'un se'l va endur dedicat cap a casa. Que sapigueu que el CLUB n'adquirit un exemplar i el posa a la vostra disposició amb les condicions habituals de la Biblioteca.


Abans de marxar l'inefable ANTONIO ens repartí unes targetes il·lustrades amb la portada del seu llibre i ens explicà que el sistema de “llista de correus” (vegeu el segle XVIII) és absolutament vigent avui en dia i que ens pot ser útil en cas d'una estada temporal en una altra població (sigui per vacances o tractament mèdic, per exemple). Nosaltres li hem enviat una comunicant-li la publicació d'aquesta crònica... confiem que la reculli.

 

Tot plegat, com heu vist ‒i ja dèiem a l'inici‒, ben remenat. Però feu com nosaltres, deixeu que les idees es vagin ordenant i veureu com us fareu una idea cabal de la Història del Correu i de la seva relació amb la ciutat de Barcelona des de l'edat mitjana fins els nostres dies. Això sí, gràcies al savi guiatge d'ANTONIO AGUILAR. Moltes gràcies mestre, un luxe!

Correu 60 1100x825

Correu 67 550x412

Una fotografia de grup a l'escalinata de Correus va cloure la vessant cultural de l'activitat.

 

Faltava la gastronòmica. Només ens calia encaminar-nos cap el Pas de Sota Muralla i arribar-nos al Palau de Mar, on els amics del Restaurant La Gavina ja ens ho tenien tot a punt.

 

Si la colla que havia deambulat gairebé quatre hores ja era prou nombrosa, encara s'hi afegiren vuit companys més que, per una o altra raó, acudiren directament a l'àpat.

Feia goig!, ocupàvem la sala reservada de gom a gom.


La gentilesa de La Gavina d'oferir-nos un programa de taula personalitzat (que reproduïm) ens estalvia de detallar el menú. És de justícia afegir que ‒com és habitual‒ va ser del gust de tothom.

Correu Gavina 1 360x527Correu Gavina 2 360x527Correu Gavina 3 360x527

Tal i com van les coses en aquest Curs del Cinquantenari només tenim motius per sentir-nos ben cofois. I d'aquestes fites mai ens oblidarem.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook