Palau de la Música Catalana

Edifici seu de l'ORFEÓ CATALÀ, que hi té el domicili social, la sala d’assaig, la biblioteca i l’arxiu. La seva sala de concerts ha estat el centre de la vida musical barcelonina i testimoni dels grans esdeveniments musicals -concerts corals i simfònics, música de cambra, recitals- durant tot el segle XX.

A més dels concerts periòdics del mateix Orfeó Català, ha acollit infinitat d’activitats musicals d’entitats alienes, com l'Associació de Música da Camera (1913-36), l'Orquestra Pau Casals (1920-36), l'Associació Obrera de Concerts (1925-37), l'Associació de Cultura Musical (1931-82), l'Orquestra Municipal de Barcelona (1944-67), l'Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-95), el Festival Internacional de Música de Barcelona (1963-88), el Patronat Pro-Música (1958-84), Euroconcert (1985) i Ibercàmera (1985), entre moltes altres. El 1936 fou seu del XIV Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània, en el marc del qual s’estrenà el ‘Concert per a violí’ d’Alban Berg.

Al llarg del temps hi han actuat les màximes figures mundials de la interpretació, com, entre molts altres, els instrumentistes PAU CASALS, ARTURO RUBINSTEIN, F.KREISLER, ALICIA DE LARROCHA, YEHUDI MENUHIN, CLAUDIO ARRAU, DANIEL BAREMBOIM, NARCISO YEPES; els solistes vocals MARÍA BARRIENTOS, ELIZABETH SCHWARZKOPF, JESSIE NORMAN, VICTÒRIA DELS ÀNGELS, DIETRICH FISCHER-DIESKAU, JOSEP CARRERAS; les orquestres filharmòniques de BERLIN, VIENA, MUNIC, CHICAGO, FILADÈLFIA, i els directors HERBERT VON KARAJAN, KARL BÖHM, SERGEI CELIBIDACHE i CLAUDIO ABBADO.

Des de l’any 1991 la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música Catalana promou diversos cicles anuals de concerts d’orientació diversificada, com “Palau 100”, a base de figues estel·lars i grans conjunts simfònics internacionals; “Les Escoles al Palau”, d’objectiu netament pedagògic; “Els Diumenges al Palau”, adreçat principalment al públic de les comarques; el “Concert de Tarda al Palau”, una programació més netament popular; “El Primer Palau”, cicle de joves intèrprets; el cicle de concerts de l'Orquestra Simfònica del Vallès, etc.

*   *   *

L’edifici, construït entre el 1905 i el 1908, és una de les obres majors de l’arquitecte LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER i un dels màxims exponents de l’arquitectura modernista, tot i que la seva construcció correspon a la fase tardana del moviment. L’any 1908 guanyà el premi de l’Ajuntament de Barcelona al millor edifici de la ciutat i n’és un dels monuments més representatius. El 1997 fou inclòs a la llista de Patrimoni Mundial de la UNESCO.

De l’obra de Domènech i Montaner en sobresurt la sala de concerts, concebuda com un espai oblong amb parets de vidre, platea i dos pisos. Té capacitat per a més de dos mil espectadors. L’escenari, en forma d’absis, és presidit per l’orgue i l’escut de Catalunya. El decoren les figures d’unes fades o muses amb instruments musicals realitzades per l’escultor EUSEBI ARNAU i el mosaïcista MARIO MARAGLIANO. L’arc del prosceni és decorat amb sengles grups escultòrics que al·ludeixen a la música catalana i europea, en la realització dels quals participaren PAU GARGALLO i DÍDAC MASANA. Al sostre de la sala de concerts destaca una gran lluerna, obra del vitraller ANTONI RIGALT. A la façana principal destaca l’al·legoria escultòrica de la cançó popular, de MIQUEL BLAY, així com els bustos de compositors i el mosaic que simbolitza l’Orfeó Català. La decoració de mosaic, ferro forjat, vitrall, ceràmica o escultura aplicada s’estén per tot l’edifici, que es caracteritza per la seva riquesa ornamental i el seu acusat cromatisme. Tanmateix la seva estructura és feta de maons, amb una profusa utilització del ferro i el vidre.

L’any 1989 es completà una primera remodelació sota la direcció de l’arquitecte ÒSCAR TUSQUETS. Tot seguit es dugué a terme una important ampliació i millora de l’entorn del Palau (també sota la direcció de Tusquets), culminada el 2004. A aquest moment correspon la construcció de la sala Petit Palau, la nova sala d’assaig i el restaurant mirador annex.

Textos de:

JOSEP M. MESTRES QUADRENY

fins  * * * i de

JOSEP BRACONS I CLAPÉS

(extrets de l’ENCICLOPÈDIA DE BARCELONA, editada per Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, edició de Març de 2006)