Julio Cortázar

JULIO CORTÁZAR va néixer a Brussel·les (1914) per circumstàncies professionals del seu pare (era diplomàtic) i de la Història:  els pares vivien a Alemanya en esclatar la Gran Guerra i varen poder fugir-hi. Després de viatjar per mitja Europa s'establiren a Barcelona, d'on precisament el petit JULIO té els primers records infantils jugant amb altres nens al Parc Güell de Barcelona.

Tenia quatre anys quan la família es trasllada finalment a Buenos Aires, concretament al suburbi de Banfield. Havent estudiat a la Escuela Normal de professors, va ser-ne de Llengua i Literatura franceses a diversos instituts de la província de Buenos Aires i, finalment, a la Universitat de Cuyo.

Però el 1951 va aconseguir una beca per realitzar estudis a París i ja en aquesta ciutat va passar a ser traductor de la UNESCO, treball que va ocupar fins a la seva jubilació.

Mai va retornar al seu país, tot i no tenir-ho prohibit, en protesta per les successives dictadures militars. El 1981 es va nacionalitzar francès com a protesta contra la junta militar que va prendre el poder a Argentina. Moria (víctima d'una leucèmia) el 1984.

Un tret important de la seva biografia és que arran d'un viatge realitzat a Cuba, convidat per Fidel Castro, es va convertir en un gran defensor i divulgador de la causa revolucionària cubana, com anys més tard ho faria amb la Nicaragua sandinista. Va mantenir, al llarg de la seva vida, un compromís polític actiu, sobretot en defensa dels drets humans. Va formar part del Tribunal Russell II que, el 1973, va jutjar a Roma els crims duts a terme per les dictadures llatinoamericanes.

Potser per tot això va quedar exclòs del Premi Nobel de Literatura que, no oblidem, va ser atorgat el 1982 al colombià GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ. CORTÁZAR, al igual que el peruà MARIO VARGAS LLOSA (aquest d'un tarannà polític totalment oposat), era un dels candidats al Premi. Aquest tres autors són potser els màxims exponents del que va ser el “boom” de la literatura llatinoamericana en aquelles dècades del segle passat.

CORTÁZAR va ser un renovador del gènere narratiu, especialment del conte breu, tant en l'estructura com en l'ús del llenguatge. Gran part de la seva obra constitueix un retrat, en clau surrealista, del món exterior, a qui considera com un laberint fantasmal del qual l'ésser humà ha d'intentar escapar. Una de les seves primeres obres, Los Reyes (1949), és un poema en prosa centrat en la llegenda del Minotaure. El tema del laberint reapareix a Los Premios (1960), una novel·la que gira al voltant del creuer que guanya un grup de jugadors en un sorteig, i que es va convertint al llarg del relat en un autèntic malson.

El CORTÁZAR dels contes ha creat escola per les seves propostes sorprenents, el seu aprofitament dels recursos del llenguatge col·loquial i les seves atmosferes fantàstiques i inquietants que poden emparentar amb els relats del seu compatriota JORGE LUIS BORGES. El ritme del llenguatge recorda constantment l'oralitat i, per tant, l'origen del conte:  llegits en veu alta cobren un altre significat. El més curiós d'aquest relats és que el lector sempre queda atrapat, tot i l'alteració de la sintaxi, de la dissolució de la realitat, de l'insòlit, de l'humor o del misteri, i reconstrueix o interioritza la història com una cosa versemblant.

Entre les col·leccions de contes més conegudes es troben Bestiario (1951); Las armas secretas (1959), un dels seus relats, El perseguidor, s'ha convertit en un referent obligat de la seva obra; Todos los fuegos el fuego (1966); Octaedro (1974) i Queremos tanto a Glenda (1981).

Entre el relat i l'assaig imaginatiu de difícil classificació es troben...

Historias de cronopios y de famas (1962),

La vuelta al día en ochenta mundos (1967) o

Último round (1969).

Rayuela (1963), l'obra que va despertar la curiositat pel seu autor a tot el món, compromet el lector perquè ell mateix pugui triar l'ordre en que llegirà els capítols:  de manera successiva o seguint un esquema de salts que l'autor ofereix en el començament del llibre, però que no exclou -al menys hipotèticament- altres alternances possibles. Trencant d'aquesta manera amb tota pauta convencional de linealitat narrativa i suggerint que el lector faci una incursió personal en el llibre, CORTÁZAR proposa el que la investigació lingüística i literària ha anomenat desconstrucció del text. Al mateix temps, els discursos literaris, filosòfics, polítics i fins eròtics que s'insereixen en la novel·la es corresponen en gran mesura amb qüestions heretades de la literatura de l'absurd, concretament d'autors com FRANZ KAFKA i ALBERT CAMUS. Es tracta de representar l'absurd, el caos i el problema existencial mitjançant una tècnica nova. L'autor pretén enderrocar les formes usuals de la novel·la per crear una narració basada en una mena de art combinatòria infinita per la qual es generen les múltiples lectures capaces d'articular la trama, la intriga, els personatges, el desdoblament autor-narrador i fins la reconstrucció de la cronologia. Ell mateix va declarar que volia superar el fals dualisme entre raó i intuïció, matèria i esperit, acció i contemplació, per assolir la visió d'una nova realitat, més màgica i més humana.

Al final de la novel·la, en oposició a la novel·la clàssica o tradicional, queden interrogants sense resoldre:  res es tanca, tot està obert a múltiples mons.

Es recomana en llegir-lo consultar un blog creat per una tal OFELIA (colombiana), on trobarem una mena de diccionari amb l'explicació de molts dels noms, llocs o referències històriques o literàries que apareixen a Rayuela.

CORTÁZAR va portar després aquests plantejaments estètics a la seva novel·la 62, modelo para armar (1968), obra que rep el nom del capítol 62 de Rayuela, que no es llegeix si es segueix l'ordre fixat per l'autor. Amb el rerefons polític de la situació llatinoamericana i de la vida d'uns exiliats a París, però amb les mateixes inquietuds literàries, va publicar El libro de Manuel (1973).

Publicat amb la co-autoria de la seva última esposa, CAROL DUNLOP, tenim un excitant exercici d'imaginació sobre la quotidianitat. Los autonautas de la cosmopista (1983) és un acte d'amor envers ella, greument malalta quan feren el “viatge atemporal París-Marsella” (moria pocs mesos després).

I no voldríem acabar sense compartir una raresa:  CORTÁZAR va fer de lletrista de tangos per una gravació feta a París (la segona capital del tango) el 1980, amb el músic EDGARDO CANTÓN i el cantant JUAN CEDRÓN. Es titula Trottoirs de Buenos Aires i es demostra la seva argentinitat fins a la seva darrera etapa vital.

Hi ha una pàgina web oficial de JULIO CORTÁZAR. Està gestionada per la seva primera esposa, AURORA BERNÁRDEZ, amb la qual sempre va mantenir una molt bona relació i l'anomenà hereva universal.

Hi podreu escoltar contes i altres textos en la seva pròpia veu, consultar la seva biografia o la seva obra completa, veure'n fotografies i fins i tot dóna enllaços a d'altres webs relacionades.

Com afegitó, dir que l'any 2009 la pròpia AURORA BERNÁRDEZ ha fet publicar Papeles inesperados, a manera d'homenatge en el 25è aniversari del traspàs de l'autor. Conté una extensa i enlluernadora col·lecció de textos inèdits i dispersos escrits per CORTÁZAR en el decurs de sa vida.