Canaletes: més que una font

A la Barcelona emmurallada, una de les vies d'abastiment d'aigua era la que procedia de Collserola i que arribava fins a una caseta ubicada aproximadament on avui tenim l'encreuament del Passeig de Gràcia amb el carrer d'Aragó, des d'on era canalitzada fins el Portal de l'Àngel. D'allà partien dos ramals, un dels quals la portava cap el Raval i el primer punt on es feia accessible era a l'interior de l'edifici dels Estudis Generals. Parlem del segle XVI.

L'Estudi General de Barcelona (1450-1558) fou el precedent de l'Universitat de Barcelona.

Estava situat a la part alta de la Rambla ‒tram al qual li va acabar donant el nom “dels Estudis”‒, al cantó del Raval.

Hi tenia un brollador en què unes canaletes abocaven l'aigua a una espècie d'abeurador.

Tothom el coneixia com la font de Canaletes, l'aigua que brindava era de molt bona qualitat, molt fresca.

Els barcelonins hi feien cua per poder porta-se-la a casa, cosa que va propiciar l'aparició de petites rotllanes de conversa i discussió de temes socials, convertint-se en un dels llocs de trobada més populars.

Però la Rambla no era més que una riera fora muralles sense cap mena de condició. Fou el 1774, un cop va enderrocar-se la muralla medieval de la Rambla, quan va iniciar-se la urbanització del nou passeig. Ben aviat es convertí en un espai central de la ciutat, en un espai representatiu: construcció de nous palaus (de la Virreina, Moja, Marc) i lloc habitual on lluir-se.

Hem d'esperar fins l'any 1843, moment en què va ser enderrocat l'edifici que la contenia, per trobar la font traslladada al seu enclavament actual.

D'altra banda, l'aigua que rajava ja provenia aleshores de la mina de Montcada a través d'una instal·lació hidràulica (el repartidor de Jesús) ubicada on actualment tenim l'encreuament dels carrers de Pau Claris amb Consell de Cent.

Llavors la Rambla ja era el centre de l'oferta lúdica barcelonina, amb carpes pel ball, jocs, espectacles de feres...

Arran de l'Exposició Universal de 1888, l'Ajuntament va encarregar la construcció de fonts-fanal per tal de ser instal·lades en diferents punts de la ciutat.

El projecte va sofrir endarreriments i la font objecte d'aquest article no va ser inaugurada oficialment fins el 28 de Desembre de 1892 (diada dels Sant Innocents, ves per on!).

La font és un disseny de PERE FALQUÉS i URPÍ (1850‒1916) (arquitecte municipal des del 1889 i fins el 1914), autor de moltes obres destacables que encara ara tenim en ús (tot i que no sempre és l'original pel qual fou realitzat).

Per exemple:

l'Església Parroquial de Sant Andreu del Palomar,

la Torre Macosa (Can Girona),

els Mercats del Clot i de Sants,

les seus dels Districtes de Sant Martí i de l'Eixample,

la seu de la Central Catalana d'Electricitat (més coneguda amb el seu nom posterior d'Hidroelèctrica de Catalunya),

els monuments a Rius i Taulet i a Serafí Pitarra,

l'antiga central telefònica del carrer Avinyó,

els bancs-fanals del passeig de Gràcia,

l'Escola d'Arts i Oficis (actual I.E.S. Juan Manuel Zafra),

la Casa de la Lactància

o la remodelació de l'antic Arsenal de la Ciutadella per reconvertir-lo en Museu de Belles Arts.

És una font de ferro colat amb quatre brolladors i coronada per un fanal de quatre llums.

En un dels angles hi ha una petita font per a gossos.

L'escut de la ciutat llueix damunt de cada aixeta.

A dia d'avui tenim escampades per la ciutat fins a 17 fonts d'aquest model... segur que en coneixeu més d'una.

Continuem a la Rambla.

L'impuls definitiu per la seva popularització va ser quan s'instal·là (l'any 1901) un quiosc d'anissos i aiguardents tot aprofitant la tirada de l'indret.

L'èxit fou immediat i el propietari (un barceloní emprenedor anomenar Esteve Sala) va decidir encarregar la construcció d'un quiosc amb tots els ets i uts ni més ni menys que al famós i prestigiós arquitecte JOSEP PUIG i CADAFALCH.

Els aplecs de ciutadans a la zona varen augmentar encara més i al voltant del preciós quiosc modernista proliferaren establiments de tota mena.

I allà mateix, al segon pis de l'edifici als baixos del qual es trobava el ja popular Núria, establí la seva redacció l'any 1930 el setmanari (després diari) La Rambla (subtitulat Esport i Ciutadania), fundat l'any anterior per JOSEP SUNYOL i GARRIGA (que més endavant esdevindria President del F.C. Barcelona ‒des de Juliol de 1935 fins al seu assassinat pels franquistes el 6 d'Agost de 1936‒) amb el nom de La Nau dels Esports.

Eren altres temps. Res de l'immediatesa dels mitjans de comunicació actuals.

Els diumenges per la tarda, en acabat els partits de futbol, la redacció del diari penjava al balcó una pissarra amb els seus resultats. Ja us podeu imaginar el panorama d'opinions i discussions que allò generava.

Canaletes ja s'havia convertit en un punt neuràlgic pels afeccionats al futbol, seguidors del Barça en la seva majoria.

Per cert, el quiosc es va anar degradant i finalment ja no quedava cap record d'allò que havia fet Puig i Cadafalch. Fou enderrocat l'any 1951.

Durant molts anys ‒i fins fa ben poc‒ eren habituals les rotllanes de tertúlia futbolera a peu dret i ja no només els dies de partit, sinó que qualsevol dia de l'any i a qualsevol hora del dia et podies deixar caure per allà i posar-t'hi tu mateix a dir la teva.

Al cap i a la fi, de futbol tots hi entenem, oi?

El costum es va anar apaivagant i ara ja només recupera la seva antiga condició d'epicentre del barcelonisme quan es celebren títols o victòries importants... cosa que ‒dit sia de pas‒ passa sovint en aquest segle XXI.

Tornem a la font? En una placa encastada al terra es llegeixen unes paraules d'autor desconegut que reflecteixen un sentiment popular:  “Si beveu aigua de la font de Canaletes, sempre més sereu uns enamorats de Barcelona. I per lluny que us n'aneu, tornareu sempre.”

Ja ho veieu, parafrasejant l'eslògan culer, la font de Canaletes és més que una font.