Anís, aiguardents i cafè

12 05 2009 0 347x209

A càrrec de JOSEP BARGALLÓ I BARRABEIG i de JOSEP ROVIRA i JORDI CODINA.


En JOSEP BARGALLÓ I BARRABEIG va ser gerent d'Anís del Mono, mentre que en JOSEP ROVIRA representa el Fòrum Cultural del Cafè i JORDI CODINA és gerent de Cafès Unic.

12 05 2009 03 1100x733

Tampoc aquesta vegada no va decebre de cap manera l'alt nivell dels tres conferenciants.

Va iniciar el Sr. Bargalló, que va demostrar ser un gran coneixedor de la petita història de l'empresa on va desenvolupar la seva vida laboral, fins arribar a dirigir-la: Anís del Mono.


El fundador de la fassina va ser Josep Bosch i Grau (advocat) el 1865, dedicant-se a l'elaboració de begudes i licors. Cap el 1868 s'associà amb un dels seus germans -eren sis-, en Vicenç (notari). I ja els tenim el 1870 instal·lats a la casa pairal a Badalona com a “J.Bosch y Hermano”. Produïen tota mena de xarops, rom, curaçao, ginebra i l'anís. De tot això només tenien èxit la ginebra i l'anís, conegut popularment com “l'anís del mono” (encara no era un nom registrat) per la figura de l'animal que hi era representat (val a dir que cada producte en tenia un de diferent). Ja hi trobem que el 1892 tenien centres de producció de l'anís a Tortosa i a un poble manxec. També, i fins a la Gran Guerra, importaven vins de Reims per elaborar champagne francès.

Cal remarcar que a les darreries del segle XIX s'hi troben a Badalona quinze empreses d'anís.

En morí Josep el 1897, Vicenç es va fer amb el 100% de l'empresa i va donar-li un gran impuls publicitari. Els tres elements característics són d'aquells anys. El flascó de vidre diamantat fou inspirat en un de perfum francès i registrat el 1902, el disseny de l'etiqueta fou encarregat a un taller de litografia de Paris i el cartell de Ramon Casas fou el guanyador d'un concorregut concurs artístic convocat a tal efecte.

A la mort de'n Vicenç el 1907, la seva vídua, Llúcia Costa, i els seus dos fills, Francesc (més tard conegut com a “Sr.Paco”) i Vicenç, constituïren la societat “Bosch y Cía.”. En Francesc heretà el negoci i també l'esperit emprenedor del seu pare: obrí nous mercats d'exportació a tota Amèrica i publicità l'”Anís del Mono” arreu d'Espanya i Europa amb elements innovadors, com ara els rètols lluminosos que perduraren fins a temps no gaire llunyans.

El 1910 la varietat coneguda era la dolça (etiqueta vermella), afegint-s'hi la seca (etiqueta verda) pel 1930. Els premis i distincions internacionals ja eren abundants cap el 1910. El 1974 es vengué l'empresa familiar al grup Osborne.

 

El mateix Sr. Bargalló ens feu cinc cèntims dels AIGUARDENTS. Tot comença amb la destil·lació del vi, producte conreat d'antuvi a les nostres contrades. La tècnica, que consisteix en escalfar o coure el vi mitjançant un alambí, prové de Xina i Egipte i ens fou transmès dels àrabs per Arnau de Vilanova (teòleg i metge medieval). El seu deixeble Ramon Llull li va donar el nom de “Acqua ardens”.

La majoria d'aiguardents envelleixen en botes de fusta. Si li aportem algun edulcorant ja tenim el licor. També podem distingir aiguardents simples i compostos.

12 05 2009 01 1100x733

A continuació el Sr. Codina ens parlà de l'origen del cafè, que brota d'un arbust originari de les zones muntanyoses de l'Àfrica, el que ara és Etiòpia. Allà el coneixeren els àrabs, i d'Aràbia passà a Turquia. Hem d'arribar al 1659 per trobar-lo a Europa, en concret a Viena, on un forner (conegut també per crear els “croissants”) demanà autorització per obrir la primera cafeteria, que va resultar un fracàs, tot s'ha de dir. Cal dir tanmateix que aleshores es prenia com una infusió, sense torrar ni moldre, valorant-se les seves qualitats diürètiques en prendre'l fred.

A partir d'aquí, el colonialisme de les potències europees (Holanda, França, Espanya, Anglaterra) l'expandí arreu dels seus dominis tropicals: Ceilan, Amèrica del Sud i Carib, Indonèsia, Filipines...

Actualment podem parlar d'una vuitantena de varietats, sempre amb la presència de la cafeïna, tot i que la relació qualitat/preu ha fet que el que ens arriba a les botigues i als bars és molt més limitat.

A més a més tampoc hem sabut mantenir la cerimònia del cafè. Avui en dia es pren a corre-cuita i sense cap criteri d'exigència.

De les mesquites, per exemple, va sortir a fora, on es serveix envoltat de música i d'altres atractius en tant que beguda de tertúlia.

És aconsellable d'assaborir-lo poc torrat i acabat de moldre. Tampoc hem d'oblidar el seu caràcter digestiu donat per la seva acidesa bucal.

 

Per la seva banda, el Sr. Rovira (Mestre Torrefactor de Cafés Marcilla) va reconèixer que nosaltres mai no podrem gaudir del cafè acabat de collir, per la qual cosa hem aprés tècniques que ens el fan arribar en bones condicions.

El cafè que actualment es comercialitza acostuma a ser una barreja de diferents procedències i utilitzant diverses maneres de torrar-lo.

La cafeïna pot anar des de l'1/1,5% del “aràbiga” fins el 2/2,4% del “robusta”. Al descafeïnat se li redueix fins al 0,1% en verd, comportant una certa pèrdua de gust i que siguin més àcids.

 

A Espanya no s'hi fa un consum gaire elevat (uns 4 Kgs. per persona i any per 12 de Finlàndia, per exemple), amb gust pels forts (encara que desprès hi afegim llet) en contrast amb altres països on els prefereixen més suaus al tenir climes més freds. Com a fet engrescador tenim la profusió de noves cafeteries especialitzades on fins i tot cuiden la qualitat de l'aigua emprada.

 

Per preguntes dels assistents ens assabentàrem que fins l'any 1977 a Espanya hi havia un règim de monopoli en aquest sector i que tot el cafè provenia necessàriament de Brasil, Guinea o Colòmbia. De igual manera, ens informaren que el valorat “blue mountain” ve des de Jamaica, on el portaren els anglesos.

 

Com ja dèiem al començament, tres lliçons magistrals impartides per tres experts en les seves matèries respectives.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook