Petras Albas, un viatge a través del temps
 |
Una peça fonamental del patrimoni històric barceloní. |
Qui té padrins el bategen dues vegades. Bé, aquí més que parlar d'un bateig repetit hauríem de parlar del bateig i de la confirmació, perquè entre la primera vegada que vàrem visitar el Monestir de Pedralbes i aquesta segona han passat més de vuit anys i mig. I la nostra benvolguda padrina ha estat na MERITXELL CARRERES, guia d'AdaptamBCN, amb qui ja hem fet vàries “celebracions” (gairebé litúrgiques, la darrera el passat mes d'Abril: ... + Mercaders, artesans i banquers) i que no ens podia faltar en aquest curs del Cinquantenari.
El pròleg s'esdevingué a la tranquil·la placeta que avui dia podem gaudir en front de l'església del Monestir. Allà, aprofitant els bancs de pedra i el solet que ens havia vingut a veure, la TXELL ‒una vegada repartits i comprovats els pràctics auriculars connectats al seu micròfon sense fils‒ va situar-nos l'espai i la seva evolució en el temps. Ens hem de remuntar a l'època romana, perquè en aquest indret hi havia una de les seves viles, o sigui, una comunitat agrícola fora muralles, ús que es va perllongar fins a l'Edat Mitjana.
Vàrem centrar-nos a continuació en la reina ELISENDA DE MONTCADA. Nascuda l'any 1292, pertanyia als importants llinatges catalans dels Montcada i dels Pinós i era una dona culta. Fou escollida l'any 1322 pel rei JAUME II per a convertir-se en la seva (quarta ‒i, a la fi, darrera‒) muller. La salut del rei (vint-i-cinc anys major que ella) no era bona i empitjorava ràpidament. Ella decidí preparar-se el futur i la seva previsiblement propera viduïtat i manifestà al seu reial espòs la voluntat de fundar un monestir de monges clarisses on retirar-se. Ell la recolzà només amb la condició que es dediqués a l'honor de la Mare de Déu. La primera opció fou en uns terrenys que ella posseïa a Valldaura, però les condicions de salubritat feren desestimar-los. L'elecció recaigué llavors en aquest mas (el lloc ja es coneixia d'antuvi com Petras Albas per la característica pedra que s'hi extreia), situat al peu de la serra de Collserola, prou allunyat de la cort de Barcelona i els seus enrenous i a la vegada prou proper per allò que convingués. Hagué de fer dos pagaments per aconseguir-lo: l'un al pagès que hi tenia el dret d'explotació i l'altre al propietari de la terra (BERNAT DE SARRIÀ, segons consta en document de 1326).
En només un any ja s'havien enllestit les obres de l'església, el primer pis del claustre i les dependències necessàries per a la vida de les monges. El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes s'inaugurà el 3 de Maig de 1327 amb una Missa solemne i l'ingrés de catorze monges clarisses (i quinze novícies), branca femenina de l'orde franciscana (majoritàriament foren filles de famílies nobles). La primera abadessa fou SOBIRANA D'OLZET.
La reina ELISENDA dotà el Monestir de rendes suficients i, a més, aconseguí el privilegi reial de quedar sota la protecció directa de Barcelona, mitjançant el compromís adquirit pel Consell de Cent d'acudir en la seva defensa en cas de necessitat.
ELISENDA DE MONTCADA enviudà aquell mateix any i es traslladà tot d'una al palauet annex que s'havia fet construir. Sembla ser que hi visqué sense grans luxes la resta de la seva vida (trenta-set anys més, fins el 1364) i, tot i que mai va professar de monja, intervenia sovint i amb autoritat en els assumptes de la vida monacal. Tanmateix tampoc va perdre el respecte de la cort, on va mantenir la seva influència (es recorda la seva participació en el trasllat de les restes de Santa Eulàlia). Seguint les seves pròpies instruccions, aquella edificació fou enderrocada a la seva mort. Excepte alguns bens destinats a familiars o a altres institucions, deixà la seva herència al Monestir que havia fundat.
Amb aquest sòlid pòsit, iniciàrem la visita. L'església fou el primer espai on vàrem entrar.
És una església gòtica d'una sola nau, amb un campanar octogonal adossat, de línies simples que varen despertar l'admiració de LE CORBUSIER (Charles-Édouard Jeanneret-Gris, 1887‒1965) quan la va visitar el 1928, per la seva modernitat i la seva bellesa senzilla i aclaparadora. La porta d'ingrés es troba en un dels seus costats.
Asseguts (o recolzats) al cor dels frares, que ocupa un lloc central, resseguírem les oportunes indicacions que ens anava fent la nostra guia i amiga:
malgrat no haver-hi naus laterals, les cavitats entre contraforts són aprofitades per disposar-hi capelles (i en una d'elles, la porta que comunica amb l'exterior); l'absis heptagonal i els seus vitralls originals; el cor baix, el de la clausura, on les monges poden seguir la Missa per les finestres amb gelosia quan es fa a l'altar principal i on elles celebren els seus oficis litúrgics (com ara les vespres); el cor alt, basat directament sobre la roca del terreny aprofitant el seu desnivell natural, que acull l'orgue instal·lat al segle XIX; les set claus de volta, on es representen els Set Goigs de Maria.
Fem esment ara a la qüestió dels enterraments dins les esglésies, cosa que només estava reservada a personatges il·lustres (i els quals sovint havien contribuït pecuniàriament a la seva construcció o manteniment). Aquest cas no és diferent i trobem membres de les famílies PINÓS o MONTCADA, així com el cas més recent d'EUSEBI GÜELL. Quan més propers a l'altar més camí tenien fet per arribar al cel... i el sepulcre de la reina ELISENDA es troba al mateix presbiteri, més endavant en parlarem d'ell.
Aprofitant que tornàvem a estar a cel obert, farem cinc cèntims d'allò que hi hagué en temps fundacionals. Per començar es tractava d'un recinte emmurallat, del qual encara ens queden dos portals i dues torres de vigilància. Al seu interior es trobaven dependències destinades a facilitar la vida quotidiana del Monestir (com ara corrals, magatzems o estables), on ara veiem vivendes privilegiades. I també l'anomenat Conventet, residència dels frares franciscans que atenien les necessitats espirituals de la comunitat.
El Conventet és actualment residència privada de la família Godia. L'empresari FRANCESC GODIA (1921‒1990) és recordat per la seva faceta esportiva (va arribar a ser pilot de la Fórmula 1), però fou un destacat col·leccionista d'art. El Conventet fou adaptat per l'arquitecte ENRIC SAGNIER (1858‒1931) per les funcions de vivenda familiar, a la qual s'hi accedeix pel carrer del Bisbe Català. És ben visible des de la Baixada del Monestir l'afegiment de part de la col·legiata romànica de Santa Maria de Besalú. Al seu interior es conserva un claustre gòtic, així com una important col·lecció particular d'art (talles, pintures, retaules...) en mans de la seva filla CARMEN (no tot va anar a parar a la Fundació creada per l'altra germana, LILIANA).
Així com l'església manté les seves funcions de culte i és de lliure accés, per visitar la resta del Monestir cal passar per taquilla (excepte el primer diumenge de mes), on també ofereixen el servei ‒per a nosaltres sobrer, però útil si de cas‒ d'audioguia. L'Institut de Cultura de Barcelona n'és qui assumeix la seva gestió i conservació (des de Gener de 2013).
La visió del meravellós claustre ens fascinà. De tres pisos d'altura i 40 metres de longitud per costat (un dels claustres gòtics més grans del Món), la seva imatge és emblemàtica tan a nivell de planta baixa com quan pugem al pis de dalt, ambdós erigits al segle XIV; el tercer pis, a manera de golfes, és posterior i sense arcades. És l'eix vertebrador del Monestir i al seu voltant s'organitzen les principals estances: la sala capitular (segle XV), l'abadia, la infermeria (segle XVI), el refetor i la cuina, el dormidor i les cel·les de dia.
El seu interior acull prou elements d'interès:
- el jardí, que simbolitza el nou paradís on accedeixen les monges en la seva clausura.
- la Font de la Vida (amb peixos), evocadora de Crist al centre.
- la Font de l'Àngel (originàriament coberta amb un sostre de fusta), per rentar-se les mans abans d'entrar al refetor.
- el pou que hi ha damunt la cisterna d'aigua (probablement del segle XVI).
- la recreació (a partir d'escrits conservats) d'un jardí medicinal, imprescindible a l'època.
El nostre itinerari s'ordenà en funció de les possibilitats operatives que ens permeté el tràfec d'altres grups i de visitants individuals que aquell dissabte pul·lulaven com nosaltres. Mirarem de seguir la nostra memòria, doncs.
Reprenem el fil del sepulcre de la reina ELISENDA. Està situat en la paret que separa l'església del claustre i té la singularitat d'oferir dues cares: al costat de l'església (públic, a la vista dels fidels) es mostra abillada de reina, mentre que al claustre (lloc de clausura) vesteix com una penitent. Fou esculpit en marbre en vida d'ella, emparat per un arc gòtic i amb l'alçada dels dos pisos del claustre. En tant que reina llueix la corona i l'anell pertinents, tres lleons daurats sostenen el sepulcre i dos àngels cremen encens, al temps que altres dos presenten la seva ànima al Pare Celestial; als pinacles que decoren l'arc s'hi exposen imatges de Sant Francesc (fundador de l'orde franciscana) i de Santa Clara (fundadora de la seva branca femenina), així com de Sant Jaume i de Santa Elisabet (els patrons dels reis); escuts dels Montcada són ben visibles al capdamunt. Tot i que es mantenen molts elements comuns, no és només la seva vestimenta, sinó que tot plegat és més auster en la vessant del claustre.
Per concloure el tema sepulcral, dir que hi ha dues tombes més que comparteixen aquesta particularitat del doble vessant església-claustre i que pertanyen a senyores de les famílies Cardona i Pinós. I al costat de la tomba reial, pel cantó del claustre, hi ha el sarcòfag de FRANCESCA ÇA PORTELLA, segona abadessa del Monestir i neboda de la reina. Tanmateix hi ha altres sepultures escampades pel terra de les galeries claustrals, així com a la sala capitular, que corresponen a successives abadesses. Finalment vàrem observar una trapa que condueix a una cripta subterrània on fins fa pocs anys encara s'inhumaven les monges difuntes.
Va seguir una estona a l'abadia, una habitació que ens mostra la seva pintura mural original (feta amb una tècnica mixta de fresc i tremp): figura com si fossin cortinatges amb animals fantàstics coronats per una sanefa amb motius geomètrics. Al capdamunt, en un dels murs, a manera de tapís i envoltada per una orla d'escuts del Monestir, hi ha una Crucifixió amb diversos sants representats a dreta i esquerra de la Creu. El sostre (reconstruït) és policrom.
D'aquesta habitació la TXELL ens va destacar dos personatges. AGUSTÍ DURAN I SANPERE (historiador, arxiver i arqueòleg, 1887‒1975) l'ocupà a les darreries de la guerra de 1936‒39 per coordinar les tasques de conservació del patrimoni cultural català. Abans havia estat la cel·la personal de SOR EULÀLIA D'ANZIZU.
MERCÈ ANZIZU VILA (1868‒1916) era de família benestant. Òrfena de mare de ben petita i de pare als deu anys, quedà sota custòdia dels seus avis fins els 15 anys. Visqué autònoma fins els 21 anys, quan decidí entrar com a novícia al Monestir per consell del seu oncle matern EUSEBI GÜELL BACIGALUPI, on professà el 1890 adoptant el nom de la màrtir i patrona barcelonina. Era una persona de gran cultura, pròxima als postulats de la Renaixença. La seva rigorosa tasca intel·lectual fou decisiva per la recuperació artística i cultural del Monestir. Patrocinà la restauració de l'església (sepulcre de la fundadora inclòs) i del refetor. Mai fou abadessa.
Anècdota: hi té un carrer dedicat a Barcelona, just on es troba la Casa de Cantabria, on teníem reservat el dinar de la jornada.
D'allà s'accedeix, a través d'una escala, a l'anomenat retret de l'abadessa, un racó construït al segle XV i que sempre ha estat d'ús particular. A peu pla, però, vàrem passar a l'infermeria.
Fruit d'una reforma del segle XVI, l'infermeria és un espai destinat a l'assistència de les monges malaltes que operava independentment de la resta del Monestir per poder quedar aïllat en cas d'aparició de malalties infeccioses o brots epidèmics. Un passadís la comunicava amb el claustre, tenia farmàcia i sala de cures, capella, menjador i cuina amb escales d'accés a la cisterna i a les procures i quatre àmplies cambres amb capacitat cadascuna per a quatre llits (que separaven amb cortines). Cada cambra permetia la circulació amb les contigües mitjançant portes.
Actualment s'aprofita per exhibir una exposició titulada “Petras Albas. El monestir de Pedralbes i els Montcada (1326‒1673)”. També es mostra mobiliari (cofres, baguls, armaris) d'època i infografia que ens permet aproximar-nos a copsar com transcorria la vida monàstica.
En aquest punt es feren algunes observacions. Quan parlem de monges, sobretot si són de clausura, hem de deixar per un moment els nostres criteris i les nostres vivències actuals, imaginem-nos com era la societat durant segles en èpoques anteriors. Les dones sempre eren dependents d'algun home (pare, germà, espòs o ‒fins i tot‒ fills si enviudaven) i entrar en una comunitat conventual podia ser un alliberament. També hem de considerar que els matrimonis eren forçats, sense tenir en compte factors com la diferència d'edat (solien casar noietes amb homes més grans) o ‒per què no?‒ l'orientació sexual de la donzella. Així doncs, fer-se monja potser era millor opció que no ens pensem.
Hi havia monges i monges. Algunes monges eren de famílies nobles i entraven al convent aportant una bona dot (riques teles, joies, mobles, diners). Altres, de famílies humils, aconseguien sostre i àpats assegurats. Unes llegien, pensaven, conversaven...; les altres netejaven, cosien, cuinaven... Totes resaven. En temps inicials inclús disposaven d'esclaves, que havien arribat en les dots de les monges riques. Al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes roman la comunitat original de monges clarisses, que compta amb nou membres a dia d'avui. Des que l'any 1983, per conveni amb l'Ajuntament de Barcelona, el Monestir s'obrí a la ciutadania. Elles fan vida en unes noves i millor condicionades dependències annexes, aixecades on hi havia l'antic hort gran.
Tocava entrar (en grups de deu persones) a la Capella de Sant Miquel, la “Capella Sixtina del gòtic” segons diuen. Originalment fou la cel·la de dia de FRANCESCA ÇA PORTELLA, qui encarregà la feina al reputat JAUME FERRER BASSA (1285‒1348), segons es recull en sengles contractes dels anys 1343 i 1346. Són pintures murals (executades al fresc i al sec, tècnica mixta) que cobreixen les quatre parets. Constitueixen el primer exponent a la península ibèrica de la pintura italiana del trecento ‒i la millor mostra d'aquest art fora d'Itàlia‒ i es pot apreciar l'influència de mestres com GIOTTO (1266‒1337). Un tresor de l'art català.
La iconografia s'inspira en les devocions marianes.
El cicle narratiu transcorre d'esquerra a dreta i es presenta en tres franges pictòriques:
la passió de Crist a la superior, els goigs de la Mare de Déu a la central i les restauracions han posat al descobert un marbrejat a la inferior. Una quinzena de sants es reparteixen als laterals dels dos primers registres, encapçalats per Sant Miquel.
La cel·la va tenir diversos usos (arxiu, guarda-roba) i les pintures varen quedar tapades i protegides durant segles. Fou en temps de SOR EULÀLIA D'ANZIZU que foren redescobertes. Una primera restauració es va dur a terme a mitjans del segle XX i una altra, molt més acurada, entre el 2005 i el 2015. Ara llueixen resplendents davant els nostres ulls. Ben a prop, a la sala capitular, s'explica tot plegat en una exposició temporal anomenada “Murals sota la lupa”.
Justament la dita exposició impedeix apreciar com cal la sala capitular, construïda el 1416, que era el lloc de reunió de la comunitat, més concretament de l'abadessa i el seu “discretori”. El “discretori” era format per les germanes que ocupaven els càrrecs dirigents de la comunitat i decidien sobre la seva organització i el seu funcionament. D'entre elles escollien l'abadessa, que era un càrrec vitalici. La resta (monges de cor, monges llegues, novícies i postulants... la comunitat va arribar a albergar-ne un centenar) només acudia a determinats actes. Destaquen els vitralls originals policromats i la clau de volta també policromada, així com una escultura (la Verge amb el Nen) del segle XIV i dos plafons pintats del mateix període.
Continuàrem el nostre recorregut baixant a les procures. Val a dir que tot el conjunt del Monestir es va edificar en terrasses, aprofitant el desnivell natural del terreny; de manera que les procures no són cap soterrani, sinó que tenen sortida a l'hort petit, que s'obre a Barcelona i al mar.
A les procures es guardaven les collites dels horts (n'hi havien dos, el petit i el gran ‒a l'ala sud‒, on treballava personal al servei de la comunitat), el gra i altres productes i eines del camp. També hi trobem un celler (havia hagut un espai per a la verema) i corts per al bestiar. La germana procuradora era l'encarregada de la seva gestió.
Unes escales condueixen a la part baixa de la cisterna (abans havíem vist el pou), que es nodria d'una mina d'aigua propera que era propietat del mateix Monestir.
Les procures guarden en una sala el que va ser una agradable sorpresa per a molts dels integrants del nostre grup: una exposició permanent de vint-i-quatre diorames artístics de la vida de Jesús, creats i cedits per l'Associació Pessebrista de Barcelona.
De tornada al claustre, accedírem a l'àmbit format pel refetor i la cuina.
Abans d'entrar al refetor ens fixàrem que en la seva avantcambra (té el nom de “De profundis”) encara es conserven els armaris adossats a la paret i revestits de ceràmica valenciana (rajoles dels segles XVI i XVIII) on es guardaven els atuells individuals de menjar. Aquí és on es feia la primera de les pregàries.
L'aspecte actual del refetor es deu a la reforma que a finals del segle XIX va dirigir JOAN MARTORELL (1833‒1906, qui també s'ocupà de l'església), seguidor dels postulats del francès EUGÈNE VIOLLET-LE-DUC (1814‒1879, de qui ja sentírem a parlar en la nostra visita a Narbona). Substituí la nau original amb coberta a dos aigües i bigues de fusta per unes voltes de maó entre els arcs a fi d'aconseguir un aire més medievalitzant. Es mantenen a la capçalera les pintures murals de FRANCESC GRANELL, datades el 1516. Tot el mobiliari fou renovat: la reixa de fusta divisòria amb el De profundis, les taules de granit, els bancs de paret i el seu respatller de fusta i la trona per a la germana lectora. Segons una regla de l'orde, l'àpat havia de transcórrer en silenci i escoltant la germana (que s'anava alternant) que les llegia passatges de la Bíblia. I parlant de regles conventuals, mentre les clarisses estaven subjectes a la clausura, els franciscans no... curiós, si més no.
Al costat del refetor hi ha la cuina. Ambdós espais es comuniquen directament per una finestra baixa que servia de passador pels plats.
La cuina és un dels espais del Monestir que millor reflecteix el pas del temps. Fou utilitzada des de l'inici i fins el 1983. Va començar amb una llar de foc central al terra (l'única fase que no ens ha arribat, en ser refeta la cuina l'any 1602), tenim fogons de carbó, la cuina econòmica de ferro forjat i, finalment, la de gas butà.
A banda de multitud d'estris i atuells, eines per picar o moldre, bidons per l'oli, bótes pel vi o cassoles, destaquen les piques de pedra (pels volts del 1520) i la coneguda com a cuina de Sant Antoni (per les rajoles al·lusives a aquest sant que la decoren).
Sabem que la regla condicionava la vida diària de les monges, també regulant l'ingesta d'aliments segons els períodes de l'any i les diverses festivitats religioses. El pa era bàsic (es produïa allà mateix), així com els llegums, l'arròs, les olives, els cereals, les verdures, la fruita seca i la fruita fresca. La mel i el formatge també eren habituals. El peix (fresc o salat) era prou consumit, sobretot quan tocava dejuni de làctics i ous. Menjar carn estava molt restringit i es limitava a certes festivitats. El xai es menjava per Pasqua.
Una incursió pel primer pis del claustre ens permeté fixar-nos en algunes cel·les de dia, pertanyents a monges de bones famílies, guarnides amb motius religiosos, on podien estar-s'hi les hores que no hagueren de fer vida comuna.
Veiérem una gruta excavada a la roca que semblaria donar un toc de misteri... res de més lluny, era la fresquera on guardar la carn o el peix.
El pas per una galeria coneguda ara com la sala de les claraboies donà peu a un altre tros d'història, quan la nissaga d'abadesses catalanes fou reemplaçada al segle XVI per noves abadesses lligades a importants llinatges castellans. Aquesta nova autoritat va reforçar l'observança de la clausura. Ens trobàvem en allò que havia estat una solana orientada a mar (per damunt de l'hort petit) i que les abadesses castellanes havien tancat. A una saleta del costat fou on SOR EULÀLIA D'ANZIZU creà allò que hom anomenà el museuet, la primera posada en valor del patrimoni artístic de Pedralbes.
Només ens quedava passar pel dormidor, convertit actualment en un espai expositiu, junt amb la contigua sala de la Reina (potser reminiscència de l'antiga residència d'ELISENDA).
El dormidor és una immensa nau que no ha deixat de sofrir modificacions al llarg dels segles per adaptar-se a les necessitats de la comunitat. Ja l'any 1393 s'elevà el paviment original per aïllar-lo de l'humitat del terra natural. El 1533 es té constància de la construcció del sostre enteixinat de fusta que avui es conserva, amb la qual cosa rebaixaven l'altura de l'estança i minoraven el fred. A principis del segle XX, la dot de SOR EULÀLIA D'ANZIZU va finançar la compartimentació en cel·les arrenglerades a banda i banda amb un passadís central.
Com dèiem, acull l'exposició “Els Tresors del Monestir”, que anirà presentant-nos de manera rotatòria el fons de més de dues mil peces propietat del Monestir: un pessebre del segle XIV, reliquiaris, retaules de Flandes, llibres d'hores o peces de LLIMONA i d'altres artistes de la Renaixença.
Fou un aprofitat matí, amb un interessant recorregut de la mà de MERITXELL CARRERES pels prop de set-cents anys gairebé ininterromputs de vida monàstica, en mig de tots els fets històrics que han anat marcant el pols de la ciutat i que ha perdurat fins els nostres dies.
El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes es una fundació reial. Des d'inici ‒i gràcies a les rendes que rebia de l'important patrimoni que tenia arreu de Catalunya‒ tingué una total independència econòmica i una importància inusual dintre de l'Església. Però al segle XVI fou afectat pels canvis polítics (unió de les corones hispàniques), religiosos (reforma de l'observança) i econòmics (una decadència apaivagada per les donacions del Consell de Cent).
Durant la Guerra Civil entre JOAN II i la Generalitat (1472‒1475) les monges varen haver d'abandonar per primera vegada el Monestir. El mateix va passar quant la Guerra dels Segadors (1640), també foren tres anys allunyades per la seva pròpia seguretat. Amb el decret de Nova Planta (1716) varen perdre la protecció del Consell de Cent (ja dissolt el 1714).
El segle XIX les coses encara empitjoraren més: ocupació pels francesos (1810), instal·lació de la Junta de Sanitat (1821), desamortització (1836), la Gloriosa (revolta de 1868). Tot i això la situació començà a canviar a l'empara del ressorgiment del sentiment nacionalista català: creació de la Comissió Provincial de Monuments (1844), inici de les obres de restauració per subscripció popular (1877), reprensió gràcies a l'empenta de SOR EULÀLIA D'ANZIZU (1893).
El 1931 fou declarat Monument Historicoartístic Nacional. En la guerra 1936‒39 fou confiscat i gestionat per la Generalitat, que el convertí en dipòsit d'obres d'art. Ja l'any 1946 s'obrí parcialment al públic. I, per acabar, una última particularitat: entre els anys 1993 i 2004 acollí una petita part de la col·lecció Thyssen‒Bornemisza.
S'havia fet l'hora d'anar a dinar. Just al davant hi ha un restaurant, el Mató de Pedralbes, on hi anàrem en l'anterior ocasió i ens deixà bon record; però enguany havien de fer obres de reforma i no ens podien garantir que ens poguessin atendre. Així que vàrem buscar ‒i trobar‒ una alternativa, una alternativa excel·lent.
L'alternativa fou la Casa de Cantabria en Barcelona*, a només 10 minuts del Monestir, i on tinguérem una de les experiències més plaents que recordem: Zones d'Espanya: Cantàbria.
Cap allà ens encaminàrem tots ben avinguts, amb la nostra estimada MERITXELL com a merescuda convidada. Ens esperaven algunes amigues que havien volgut abstenir-se de fer la visita prèvia. Tots plegats gaudírem d'un ambient de companyonia.
Aquesta vegada el menú fou més eclèctic que quan es tractà d'aquell dinar de cicle, però igualment suculent:
- per compartir:
· pernil ibèric
· formatge manxec
· amanida variada
· rabas del Cantàbric
· croquetes
- plat principal, a escollir:
· entrecot de vedella
· lluç a la planxa o orada a la brasa
- pa, vi, postres i cafè o infusions
- xopets gallecs
Tot a cor què vols.
Tal i com dèiem l'any 2010 que “molts dels presents ‒tot i ser de Barcelona‒ no l'havien visitat mai”, referint-nos al Monestir, el mateix podem repetir el 2018. Ara ja no tindran aquesta carència, gràcies a l'entesa del Club amb la nostra experta guia de confiança.
Serveixi aquesta crònica per deixar-ne constància i com a orientació per a qualsevol persona interessada en la història i el patrimoni barcelonins. Un plaer.
* C/ Sor Eulàlia de Anzizu, 45.
Telèfons: 93 203 95 56 ‒ 646 695 712.
Bus núms. 63 ‒ 78 ‒ V5.
Aparcament: Escola Esade (c/ Cavallers, 43-47).