Parlament de Catalunya + Mercaders, artesans i banquers
 |
Us proposem una "jornada històrica". |
Fou una activitat plenament reeixida, gràcies al nostre particular trident: començant pel valor simbòlic del Parlament de Catalunya, seguint amb la sapiència amena de la ruta Mercaders, artesans i banquers i rematant-la amb la qualitat contrastada del restaurant La Gavina. Per acabar-ho d'adobar ‒i enmig d'una Primavera revoltada‒ gaudírem d'una climatologia perfecta. Tot plegat va premiar la quarantena d'amics que, malgrat la temptació de “fer pont”, vàrem decidir participar d'aquesta proposta del Club, que contenia una doble sessió d'història.
Començàrem amb la visita guiada al Parlament de Catalunya, l'edifici del qual ens havia de portar des del segle XXI fins al XVIII. Ens rebé una experimentada amfitriona, de nom NOEMÍ, que ens feu un repàs de la trajectòria de l'edifici que acull l'institució política més important del país.
El Parlament de Catalunya és l'espai on els representants polítics del poble (el nombre de diputats actualment és de 135) desenvolupen les seves funcions de creació, control i impuls de l'acció del Govern de la nació. En el seu si es debat políticament i es prenen democràticament decisions que afecten el dia a dia de totes les persones que vivim en aquest país.
L'origen del sistema parlamentari català cal anar a cercar-lo al segle XIII, quan la Cort barcelonina esdevingué Corts Generals de Catalunya, on el rei i els representants dels tres braços (militar, eclesiàstic i reial) pactaven tota mena de normes, sancionaven les disposicions reials o aprovaven els impostos. Fou una llarga etapa, no exempta de conflictes institucionals, amb períodes de més entesa i d'altres amb topades, segons el tarannà del rei de torn. El fet és que tot s'estroncà amb la desfeta de 1714 i la subsegüent promulgació del Decret de Nova Planta (1716).
La represa es feu esperar fins el 1932. L'edifici escollit per ubicar el nou Parlament ‒sembla ser que el President MACIÀ hi insistí molt en que així fos‒ fou l'antic arsenal de la Ciutadella. Si tenim present que la Ciutadella fou aixecada per ordre de Felip V per assegurar-se el control de Barcelona (i, per extensió, de Catalunya), la al·legoria queda clara.
La Ciutadella fou cedida a la ciutat el 1869 (aprofitant un breu període revolucionari iniciat l'any anterior), que procedí a enderrocar-la. Varen deixar dempeus el palau del governador (actualment és l'Institut Verdaguer), la capella (encara ara parròquia castrense) i l'arsenal. Primerament (l'any 1889) es va pensar en convertir-lo en palau reial, però la reina regent va declinar d'acceptar-lo (per carta, sense donar-ne motivació). L'any 1900 es va decidir que seria el Museu Municipal d'Art, per la qual cosa s'afegirien les dues ales laterals (que mantenen l'estil original). Finalment el 14 d'Octubre de 1932 fou cedit per a l'ús que ara coneixem.
La primera sessió celebrada en l'actual edifici es celebrà el 6 de Desembre de 1932 i el primer President del Parlament fou en LLUÍS COMPANYS.
Del 1939 al 1945 esdevingué caserna. Després s'instal·là el Museu d'Art Modern i també el Gabinet Numismàtic i la Biblioteca dels Museus d'Art. El Saló de Sessions es mantingué clausurat (tapiat) i s'impedí que ningú hi entrés durant trenta-set anys. El 10 d'Abril de 1980 reprengué de nou la seva activitat. L'aplicació del article 155 de la Constitució Espanyola a partir del 21 d'Octubre de 2017 va tornar a dissoldre'l, però això ja és actualitat i cadascú pot anar veient-ho per sí mateix.
La visita ens portà per la planta noble on ‒a banda d'apreciar el gruix dels murs de pedra, cosa que palesa la seva funció inicial‒ anàvem escoltant les pertinents explicacions. Passejàrem per espais emblemàtics que sovint coneixíem per les connexions dels informatius televisius, com ara la sala coneguda com dels passos perduts, que mena al despatx presidencial. Ens fixàrem en una obra original de TÀPIES, feta en homenatge als impulsors de l'Assemblea de Catalunya, moviment reivindicatiu de les llibertats catalanes actiu a les acaballes del franquisme (del 1971 al 1977).
No hi ha dubte que l'entrada al Saló de Sessions fou el moment de major càrrega emocional. És probable que ens hagi tocar viure allò que es coneix com “un moment històric”. Els historiadors de les properes generacions tindran feina analitzant els ets i uts dels fets actuals. De moment nosaltres, instal·lats en els escons que excepcionalment teníem a la nostra disposició, escoltàrem com la guia ens explicava el funcionament de la cambra, amb la seva mesa i les diverses comissions, l'estructura dels grups parlamentaris i la junta de portaveus o les funcions del seu President.
També ens feu un apunt d'història contemporània: la recuperació de l'Estatut de Catalunya data de l'any 1977, l'actual Constitució Espanyola fou referendada al Desembre de 1978. O sigui, el nostre Estatut ‒tot i les seves (enormes) limitacions‒ no emana de dita Constitució. Pensem-hi.
Algunes preguntes de caire pràctic (aquest espai es manté així des de l'època republicana? Sí, recordem que va ser tapiat, només s'han afegit les tribunes de premsa i convidats) van donar pas a una mena de “debat” polític entre nosaltres. No sabem si això ens comportarà conseqüències penals... mai se sap en els temps que corren i veient com se les gasten a l'Estat veí. Per si de cas, no direm noms.
Finalitzàrem a l'escala d'honor, lloc idoni per fer-nos la pertinent fotografia de grup. Feia goig.
Quan es parla d'Història (en majúscules), som dels que pensem que les coses no passen mai perquè sí, que no sorgeixen per generació espontània; i per això cal fer una mirada al passat per saber d'on venim i entendre millor el nostre present.
I d'aquí que ‒aprofitant el temps disponible‒ vàrem programar continuar la matinal amb la ruta Mercaders, artesans i banquers, que ens feu reviure la baixa edat mitjana barcelonina. A fi de bé, ens posàrem altra vegada a les entenimentades mans de la nostra vella amiga MERITXELL CARRERES, guia d'AdaptamBCN, de qui molts guardem un record immillorable de les experiències anteriors: Felip V i el setge de 1714, Dr. Andreu vs. Eusebi Güell o Pregàries i Convents. El Raval.
Aquest itinerari transcórrer pels carrers dels barris de Sant Pere i de la Ribera (el Born), la zona on es concentrava l'activitat econòmica (productiva, comercial i financera) de la Barcelona dels segles XII, XIII i XIV. Precisament allà on es va patir més la destrucció i les seqüeles del setge de 1714, fins el punt de ser aterrat en bona part i haver de suportar l'imposat veïnatge de la ignominiosa Ciutadella militar borbònica.
Mitjançant successives aturades, la nostra conductora ens aniria donant a conèixer diversos aspectes de la vida dels nostres avant-passats, sovint amb el suport d'imatges (gravats, fotografies antigues) adients. Aquí mirarem d'explicar-los el millor que siguem capaços.
El punt de partida és la plaça de Sant Agustí Vell, dita així en referència a l'antic Convent de Sant Agustí, fortament malmès en l'assalt de 1714. Els agustins es traslladaren al nou convent i església de Sant Agustí (al Raval) i llavors li quedà l'adjectiu amb què ara el coneixem. Tot i que actualment acull coses tan boniques com un Centre Cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i el Museu de la Xocolata, les seves restes (refetes) varen acollir durant segles dependències militars.
Allà al davant hi teníem una antiga font (reconstruïda). Tot indica que es tracta de la veritable Font del Gat: la noia que anava a buscar l'aigua (la Marieta de l'ull viu, o sigui, espavilada) treballava en un hostal proper i el soldat era de la veïna guarnició. La confusió que tenim (amb Montjuïc) és per la lletra que ens ha arribat ‒”baixant de la Font del Gat...”‒, quan sembla ser que hauria de dir “passant per la Font del Gat...”. Sigui quina sigui l'autèntica Font del Gat, el cert és que és una bonica història.
La primera parada allà mateix, al carrer dels Carders, davant un edifici aixecat el segle XVIII sobre la seu medieval del Gremi dels Carders. La feina dels carders era una feina dura, però molt necessària per tal que la resta de la cadena que treballava la llana pogués presentar unes peces ben acabades... d'aquí la dita popular de cardar la llana (uns) i obtenir la fama (altres). Si no es disposava de l'estri adequat (una mena de pinta) es feia amb cards (origen del nom de l'ofici).
Era el moment propici per parlar-nos dels Gremis. La institució gremial fou un element fonamental de la vida econòmica i social de la Barcelona medieval. Els Gremis eren associacions d'oficis i tenien entitat jurídica. Establien les seves pròpies regles i controls de qualitat, examinaven els candidats a mestre, dirimien disputes, s'ocupaven d'enterrar els seus morts (sovint tenien espais reservats a les esglésies) o auxiliaven les vídues. Eren una combinació entre col·legi professional i mutualitat.
Tot seguit trobem un espai gens freqüent en aquests barris antics: una plaça, la plaça de Sant Cugat. I és que aquí hi va haver l'església de Sant Cugat del Rec, manada construir al segle XI per Guislabert (canonge de la Catedral), en virtut de la seva devoció al màrtir cristià que ‒tot i morir l'any 306 a la veïna població coneguda llavors per Castrum Octavianum‒ diu la tradició que fou en aquest indret on va patir el primer martiri (del qual se'n va escapar, no sabem com). L'afegitó “del Rec” es justifica per la seva proximitat al Rec Comtal. El temple desaparegué l'any 1936 i es reinstaurà com a parròquia als baixos del número 21 del proper carrer de la Princesa el 1944.
La placeta d'en Marcús marca el canvi de nom del carrer, a partir d'aquí dedicat als Corders. Fem un incís per explicar aquesta continuïtat de carrers: de la Bòria (indica que allà hi havia el forum bovarium romà, o sigui el raval dels bous), dels Corders, dels Carders i del Portal Nou (obert el 1295). Seguien el curs de l'antiga Via Franca romana ‒que sortia del Cardo Maximus cap el Nord, en el que aleshores era el Portal Major, a tocar de la plaça del Blat‒ i es convertí durant els segles XII i XIII en l'eix vertebrador d'aquest barri de força activitat tèxtil. El nomenclàtor ens dóna moltes pistes del seu passat, ja que els artesans d'un mateix ofici solien agrupar-se en un mateix carrer.
Parlem-ne ara de la Capella d'en Marcús (datada del 1166), que formava part d'un antic hospital fundat pel ric i piadós Bernat Marcús. Un hospital era en aquells temps una barreja del que ara entenem per hospital i també d'alberg (recordem que es trobava a la vora d'un camí i que la ciutat tancava les portes de la muralla a partir de certa hora). Aquest hospital (que havia passat a dependre del consell de la ciutat) fou un dels sis que s'integraren en el nou Hospital de la Santa Creu (1401), regit pel consorci paritari entre el Consell de Cent i el Capítol Catedralici.
La Capella d'en Marcús és una petita construcció de planta rectangular i d'una sola nau amb volta de canó. A la façana ressalta l'espadanya del campanar. S'hi rendeix culte a la Mare de Déu de la Guia, no debades se li encomanaven els viatgers que hi passaven pel davant quan sortien de Barcelona. I tenim documentat que aquí s'establí el primer servei organitzat postal d'Europa: la Confraria dels Correus a Cavall i a Peu, iniciativa del propi Marcús. La cripta de l'església era la seva seu.
Dèiem que havíem arribat al carrer dels Corders, els fabricants de cordes. Eren un gremi molt important i a la vegada els seus membres eren estigmatitzats. Ho explicarem. D'una banda teníem els vaixells, essencials pel bon funcionament del comerç; i els vaixells necessitaven cordes, bones cordes (i moltes). Les cordes barcelonines es trobaven per tota la Mediterrània. Però les cordes tenien un altre ús: penjar els condemnats a mort. Aquí intercalem una nota ‒si més no‒ curiosa, quan se sap que les famílies dels penats subornaven els corders per aconseguir que la corda es trenqués amb el pes del penjat, cosa que es suposava que volia dir que “Déu l'havia perdonat”. Seguim amb la qüestió, que és que els corders no eren gaire ben vistos entre aquella societat supersticiosa.
Un altre gremi amb mala premsa era els dels carnissers. Senzillament perquè es guanyaven la vida matant animals? També, però sobretot perquè quan el botxí (per la raó que fos) no podia fer la seva feina, li tocava (per sorteig) a un carnisser, que emprava una destral de propietat col·lectiva que el gremi tenia en custòdia. D'aquí que poca gent estigués disposada a emparentar-se amb membres d'ambdós gremis i es digués “corders i carnissers, nós amb nós”.
Canviem de tema. Un curt carrer conflueix amb l'eix que transitàvem, és el carrer de la Flor del Lliri, obert on s'hi inaugurà el 1444 un hostal així anomenat (pel distintiu que mostrava en un escut) i que fou dels mes notables de Barcelona, allà on s'hostatjaven les personalitats que ens visitaven. I també era un punt de contractació de dides. Les dides eren unes serventes amb certs privilegis (els seus contractes les eximien de dur a terme tasques domèstiques), però que podien ser severament castigades s'incomplien alguna de les prohibicions pactades (com ara tenir relacions sexuals mentre alletaven). Les dides més buscades eren les vingudes del camp, gràcies a la seva bona salut i fortalesa, i sovint s'instal·laven momentàniament en aquest hostal en arribar a la ciutat.
Arribats a la plaça de la Llana (a la vista els carrers que ens recorden les Semoleres ‒la sèmola era ingredient bàsic a l'alimentació diària‒ i les Candeles ‒no només per il·luminar-se, sinó també (i molt important) pel culte‒), la TXELL ens mostrà una fotografia de l'indret feta a començaments del segle passat: semblava ben bé una imatge rural. Abans de desenvolupar-se el sistema actual de mercats i botigues, els productes es venien en espais especialitzats com aquest. Altres places properes (de l'Oli, del Blat, de les Olles) ens diuen encara avui què s'hi feia segles enrere.
Un tomb per un parell de carrerons (val a dir que per a molts dels assistents ‒barcelonins de tota la vida‒ aquell era un matí de descoberta, per racons mai transitats) ens va portar darrera la ja coneguda Capella d'en Marcús. La construcció adossada de l'edifici del Gremi dels Assaonadors (segles XVII-XVIII) en suprimí l'absis. La potència d'aquest gremi es posa de manifest en la magnificència de la seva seu (tanmateix com succeeix amb el Gremi dels Velers ‒vegeu La Casa de la Seda‒).
Els Gremis, a conseqüència de la seva importància en la vida econòmica barcelonina, arribaren a tenir representació política en el Consell de Cent (com avui encara podem observar mitjançant les rajoles del terra del Saló municipal), cosa que s'acabà arran de l'imposició borbònica del Decret de Nova Planta. A més, la societat havia canviat i els gremis entraren en decadència al llarg del segle XVIII. La seva sentència arribà amb dos decrets imposats al segle XIX: la voluntarietat d'associar-se en un gremi (1813) i haver de passar a dependre dels ajuntaments (1834).
El carrer de Montcada ens va fer canviar el focus del relat i centrar-lo en els nobles comerciants que establiren els seus palaus en aquesta artèria urbana, la més prestigiada del moment. No només els Montcada (la nissaga de magnats que obrí el carrer), també els Aguilar, Cervelló, Dalmases, Nadal, Marquesos de Lió i d'altres.
Tots aquests palaus (avui convertits en seus de museus o de fundacions) presenten una estructura comuna, amb un gran pati d'entrada que porta a les dependències de servei (cavallerisses, cuina i rebost, estances per la servitud) i d'on arrenca l'escala d'honor que mena a la planta noble. Sovint disposen d'una torre, des de la qual podien veure el moviment d'entrades i sortides de vaixells del port (pensem que la línia de costa estava molt més propera que ara)... ja se sap que la vigilància té cura del negoci i que l'ull de l'amo engreixa el cavall. Al pis superior es pot observar la solana, una galeria descoberta amb pilars de pedra.
Seguint un trencall de la part baixa del carrer de Montcada (havent passat per davant la porta del Centre Cultural Euskal Etxea de Barcelona, vegeu Euskal Etxea, gastronomia (cultura) basca i Taller de pintxos) arribàrem a un amagat carrer de la Seca. La Seca de Barcelona era la Reial Fàbrica de Moneda de la Corona d'Aragó. Amb notícies des del segle XI, assolí la seva plenitud entre els segles XV i XVII. Tancada en funció del resultat de la Guerra de Successió (1701-1714), va ser reoberta el 1808 (durant la dominació napoleònica). A mitjans del segle XIX acollí les primeres premses monetàries mecàniques i restà en funcionament fins el 1881. El 1868 s'implantava la pesseta com unitat monetària estatal (al mateix temps que entrava en vigor el sistema mètric decimal). A la façana davantera hi van fotre un enorme escut borbònic. Des de l'any 2011 ‒un cop rehabilitat l'immoble‒ acull l'Espai Brossa (un teatre, diguem-ne).
Un altre element escultòric proper és una carassa de pedra en el sortint d'un edifici. Indicava (a una població majoritàriament analfabeta) la pràctica d'un altre dels oficis antics de Barcelona (i d'arreu), tot i que aquest no tenia gremi ni prestigi social. De carasses, a Barcelona, encara s'en conserven tres (la més coneguda fins i tot dóna nom a un carrer).
El nomenclàtor dels carrers de l'entorn ens parla a les clares de què s'hi feia en cada sector: dels Flassaders (quan un menestral d'aquest gremi era enxampat amb flassades la qualitat de les quals no complia els mínims exigits, li eren requisades i esquinçades ‒un tros era regalat als pobres‒ i cremades en públic davant del seu taller), dels Sombrerers (anteriorment dits barreters), dels Mirallers, de l'Esparteria, de la Vidrieria o de l'Espaseria.
Dominant monumentalment ‒i espiritualment‒ tot el barri tenim la bella Santa Maria del Mar. No era un itinerari focalitzat en aquests aspectes i a més, per qüestió d'horari, l'església la trobàrem tancada. Però cal tenir present que aquesta fou justament l'església dels gremis per excel·lència, en contraposició a la Catedral, on la noblesa i el poder polític es sentien més còmodes. La nostra amiga va aprofitar per referir-se a un altre gremi important, el Gremi dels Bastaixos, també coneguts com a macips de Ribera (pel seu origen esclau). Els bastaixos, gent humil, contribuïren a la construcció de l'església amb allò que tenien: la seva força de treball, ells s'encarregaren de fer arribar la pedra de Montjuïc necessària per aixecar el temple. En agraïment els tenim ben representats a la façana principal: bastaixos de capçana a les portes i de corda o de barra als capitells. S'ha de dir que aquest transport, malgrat la llicència literària d'Ildefonso Falcones a L'església del mar, no es feia des de la muntanya i travessant la ciutat, sinó des del port proper (de Montjuïc al port es feia en barcasses).
Fins ara hem parlat dels artesans i dels mercaders (a banda del comentat carrer de Montcada, també hi tenen dedicat el carrer dels Mercaders ‒a tocar del carrer de la Bòria‒), havia arribat el torn dels banquers. Això fou a la confluència dels carrers dels Canvis Vells i dels Canvis Nous.
L'intens comerç portuari, amb mercaderies que anaven i venien de tota la Mediterrània i més enllà, necessitava d'experts en taxar la diversitat de monedes (es calcula que en podien circular una cinquantena) i facilitar-ne el canvi. Inicialment la seva feina es limitava a fer de canvistes (d'on treien el guany), però més endavant ja començaren a custodiar cabals aliens (aprofitant les mesures de seguretat que havien de tenir pels seus propis diners). El pas següent era lògic, ja que no era previsible que tots els seus clients retiressin els seus estalvis alhora podien entrar en el negoci del préstec.
Aquí hem de fer un aclariment i explicar que prestar diners amb usura no estava permès als cristians (era una activitat exclusiva dels jueus); però varen trobar maneres de dissimular-ho, fent contractes anomenats manlleutes o fermances. També es comercialitzaven uns crèdits vitalicis (censals) que generaven rendes i que es podien comprar, vendre o heretar. Les Corts de 1235 havien establert el 12% com a taxa permesa als cristians, mentre que els jueus podien arribar fins el 20%. S'ha d'afegir la competència de pisans, genovesos, florentins...
L'activitat dels banquers esdevingué regulada pel Consell de Cent. Previ dipòsit de certa quantitat de diners en concepte de garantia, se li lliurava al banquer un tapet amb l'escut d'armes de Barcelona perquè cobrís la seva taula de canvi. S'establiren prop de la Llotja, al carrer dels Canvis Vells.
Quan un banquer feia fallida (cosa que podia passar tant per males pràctiques pròpies com per l'impossibilitat de recuperar préstecs concedits en temps de crisi), els oficials del govern de la ciutat feien un escarni públic: d'entrada li rebentaven la taula ‒o banca‒ (“bancarrota”, pel fet que molts canvistes eren d'origen italià) i després el càstig podia anar des de la presó a pa i aigua fins a la pena de mort. Sí, ja sabem que les comparacions sempre són odioses, així que millor no ens fem mala sang i no pensem en els banquers d'avui dia i el seu ascendent sobre els poders executiu i legislatiu (recordeu la “doctrina Botín”?). Si el banquer en qüestió aconseguia refer-se i recuperar fiabilitat se li autoritzava a instal·lar-se (sense tapet, això no) al veí carrer dels Canvis Nous. Tenim una dada del segle XIII prou indicadora: al carrer dels Canvis Vells hi eren establertes deu cases, mentre que al dels Canvis Nous la xifra arribava a les quinze... interessant, no?
El carrer dels Canvis Vells cau perpendicular al dedicat al Consolat de Mar, per haver-hi estat ubicada la seu barcelonina d'aquesta institució (a partir del segle XV en el pis superior de la Llotja de Mar), la jurisdicció de la qual ‒especialitzada en matèria mercantil i afers marítims‒ marcà les relacions comercials internacionals durant segles: compilat entre els anys 1260 i 1270 estigué en vigor fins el 1829. Ha estat inspirador de molta legislació mercantil contemporània.
Una porxada ‒del tot insuficient‒ a tocar de la platja va donar lloc a la construcció d'un espai tancat i que, finalment, Pere el Cerimoniós autoritzés fer la magnífica Sala de Contractacions de la Llotja de Mar (segle XIV) que ens ha arribat a nosaltres, tot i que embolcallada per l'edifici neoclàssic del XVIII.
Així com havíem vist que a Barcelona s'establí el primer servei de correus, també vàrem conèixer la creació de la primera banca pública d'Europa: la Taula de Canvi i Comuns Dipòsits de Barcelona, establerta l'any 1401 en aquest edifici de la Llotja per part del Consell de Barcelona. Fou una intervenció obligada per la crisi financera i serví per reduir el deute de la ciutat i garantir l'abastament de blat i carn a la població. Es convertí en un element indispensable per a la vida pública catalana (també era el banc de la Generalitat) i hi ha estudis que demostren que va finançar els viatges de Colom a Amèrica.
I això seria ‒de fet ho va ser‒ el final de la ruta. Però amb nosaltres la cosa mai s'acaba així, tocava anar a taula, naturalment! La cirereta fou l'esperat dinar amb els amics de La Gavina.
En la magnífica i contrastada taula del Restaurant La Gavina ‒que ja ni cal que us la ponderem‒ ens tenien preparada aquesta proposta per a l'ocasió:
- pica-pica a taula
· pa de coca amb tomàquet
· amanida d'alcovat i gambes amb taronja i vinagreta de mostassa
· calamars a la romana
· croquetes de pernil
· musclos a la marinera
- plat principal, a escollir:
· paella Parellada o
· turbot amb puré de carbassa i alls tendres o
· bacallà a la graella sobre escalivada o
· anyell al forn
- bomba de xocolata amb coulis de maduixa i alfàbrega
- celler:
· Sumarroca Blanc de Blancs (D.O. Penedès)
· Juvé y Camps Viña Escarlata (D.O. Penedès)
- aigües minerals, cafès i infusions
Ja veieu que no ens estem de res. Va ser ‒per no desentonar‒ una “jornada històrica”, si més no pels propis assistents. Vàrem tancar el mes d'Abril de manera ben lluïda!
Alguns agosarats ja buscaven l'excusa per tornar-hi... i la cosa és que ja la tenim! Però això serà “una altra història” que, amb molt de gust, us contarem el curs vinent.