Conca de Barberà (i Calçotada)
|
|
Sortida tècnica-cultural de dos dies: 23 i 24 de Febrer. |
Quan parlem de calçotada el primer que ens ve al cap és la vila de Valls, visitada recentment pel Club el 2012 i amb repeticions exclusivament gastronòmiques els anys següents 2013 i 2014. Per trencar la rutina ‒i amb ànim de revifar una dinàmica decaient‒ vàrem considerar fer el 2015 una calçotada en tramvia, però la cosa no va reeixir.
Així que enguany vàrem recuperar el “concepte calçotada” associat a sortir de Barcelona i ‒encara més concretament‒ a desplaçar-nos cap a les comarques tarragonines. I si Valls és la capital de l'Alt Camp, Montblanc ho és de la veïna Conca de Barberà (fet i fet, els seus termes municipals són limítrofs). La proposta era ben potent: una sortida de dos dies amb mitja dotzena d'activitats programades. La bona resposta obtinguda va confirmar el seu encert.
Comencem el relat amb el comentari de la bonança meteorològica d'aquells dos dies. Encara dies d'hivern, però assolellats i amb una temperatura suau (com acostuma a ser per aquelles contrades).
Arribats a Montblanc ‒a mig matí‒, fórem dividits en dos grups (per qüestions pràctiques, donat l'elevat nombre d'assistents), cada un amb el seu guia: gràcies ENRIC, gràcies JOAN MIQUEL. A partir d'aquell moment anàrem seguint circuits divergents, però anàlegs i ‒fins i tot en algun moment‒ coincidents.
La Conca de Barberà, en la qual vàrem focalitzar aquesta sortida de dos dies, té en Montblanc la seva capital, com us dèiem. Fundada al segle XII per tal d'afavorir la repoblació de la dita Catalunya Nova i dotar-la d'una plaça forta, va tenir un ràpid creixement i es consolidà al segle XIV amb la celebració de vàries sessions de Corts (sis: entre 1307 i 1640) i l'obtenció (el 1387) del títol de Vila Ducal.
El seu nucli antic fou declarat com a Conjunt Monumental i Artístic. L'itinerari ens portà a conèixer:
- Fora muralles s'alça el convent de Sant Francesc (hi va pernoctar Sant Francesc d'Assís), seu de les Corts de 1414 i, actualment, de l'oficina de turisme on férem els tràmits inicials.
- Les muralles, amb un perímetre de 1.500 metres i construïdes a partir del 1366 (essent rei Pere el Cerimoniós). Ens hi vàrem fixar en algunes torres rehabilitades i en els portals de Sant Jordi (on hi és col·locada una placa de rajoles explicativa de l'episodi llegendari del cavaller i el drac) i de Sant Antoni (seu de la D.O. Conca de Barberà).
- Diversos casals o palaus: Palaus dels Josa, dels Castellví, dels Alenyà o del Castlà; el Casal dels Desclergue i la casa senyorial dita Palau Reial (per haver estat residència ocasional dels nostres reis).
- L'església de Sant Miquel, coneguda com “l'església vella”, fou seu de les Corts de 1307, 1333 i 1370. La seva portalada i façana són romàniques, però l'interior ‒de nau única‒ és gòtic. A simple vista crida l'atenció el seu enteixinat policrom, amb una molt rica iconografia. Tanmateix és destacable la seva capella del Santíssim, amb rastres que denoten que es tractava de la capella reial.
- Les restes ‒en forma de trama urbana‒ del call jueu.
- Sortint del recinte emmurallat pel portal de Sant Antoni ens situem en l'antic camí ral, amb el pont vell (segle XII) que salva el riu Francolí.
Abans, però, hi tenim mostres del complex sanitari-assistencial medieval, que llavors s'ubicava sempre ‒i arreu‒ fora muralles.
El primer establiment és l'església-hospital de Sant Marçal, fundació privada (per donació de Jaume Marçal, finat el 1339, sense veure acabar les obres), destinat a hospital de pobres. Recentment va estar vinculat al Museu Marés.
L'altre ‒a tocar, literalment‒ és l'Antic Hospital de Santa Magdalena, bastit el 1342 i consolidat a mitjans del segle següent. El seu emplaçament al camí ral permetia atendre els peregrins, no debades aquest és un lloc de pas del Camí de Sant Jaume. És posseïdor d'un coquetó claustre de tres plantes amb pou al centre i sostre envidriat. Després d'avatars diversos, avui en dia acull l'Arxiu Comarcal.
- La bellíssima creu gòtica de Pere Joan (autor de la façana ‒la gòtica, naturalment‒ del Palau de la Generalitat, entre d'altres obres a Barcelona, Tarragona o Saragossa).
- La plaça Major, força porxada i amb la font monumental del segle XIX i la Casa de la Vila.
Ressenyables són els porxos de cal Malet o de Pallol, on es conserven les antigues mesures de la vila, amb la quartera i els tres quartans de pedra. Servien per mesurar el gra i eren d'aplicació oficial a un territori prou extens.
Dins d'aquest enriquidor recorregut vàrem entrar a l'impressionant església de Santa Maria la Major, també coneguda com la Catedral de la Muntanya (per la seva situació elevada, dominant tot l'entorn). Es bastí en el mateix emplaçament que la primitiva església romànica. Li dediquem un (o més) punt i apart perquè s'ho mereix.
Passa per ser l'edifici emblemàtic de Montblanc. Tot i les seves grans dimensions, restà inacabada (per culpa de la pesta negra) i l'entrada que ha quedat com a principal havia de ser secundària, ja que es troba en un lateral. L'espectacular portalada és una de les poques mostres renaixentistes que queden a Catalunya.
Té una única nau, exponent del gòtic ogival, amb cinc trams; però el projecte afegia dos o quatre més i l'accés al temple s'hagués construït ‒com era habitual‒ oposat a l'absis. Les magnífiques claus de volta són també atribuïdes a Pere Joan. L'absis es caracteritza per un gòtic senzill i compacte, així com els laterals, que compten amb elements de transició del romànic.
Conté alguns elements de gran valor artístic i històric, com ara:
- el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, pedra policromada del segle XIV.
- la Mare de Déu del Cor, una talla en fusta policromada del segle XV.
- l'orgue (1607, reconstruït el 1752 i restaurat el 1977), un dels millors exponents de l'escola catalana del barroc. Es situa damunt la porta d'accés.
Sapigueu que teniu un reportatge fotogràfic més complet al nostre perfil de facebook.
I acabem dient-vos, per recalcar l'importància històrica de la vila, que el rector de la parròquia de Santa Maria la Major és l'únic que posseeix el títol de plebà (títol donat a alguns rectors de parròquies importants) a Catalunya.
Abans de dinar ‒i ja que ens trobàvem de ple en el seu nucli comercial‒ vàrem aprofitar per comprar algun producte gastronòmic típic: botifarres (blanca i negra) i pastissets (montblanquins i merlets).
Si la calçotada havia estat l'excusa feta servir per visitar Montblanc, era de justícia gaudir-la allà mateix. El Cortijo (establert el 1924 al bell mig del nucli antic i amb continuïtat familiar des del 1952) és un restaurant d'immillorable reputació entre els seus veïns (que són ‒al cap i a la fi‒ els qui millor coneixen on s'ha d'anar per fer una calçotada com cal). Aquell dia varen obrir (cosa que ens assabentàrem més tard) per atendre'ns exclusivament a nosaltres. Gràcies TOMEU!
I aquest és el seu típic menú de calçotada:
· calçots amb romesco especial de la casa
· escudella de pagès
· variat de carns de la zona amb patates de Prades al caliu
· crema catalana cremada
· vins de la D.O. Conca de Barberà
· copeta de cava
· cafès, infusions
Val a dir que els calçots foren dels millors que mai hem menjat (ni massa petits ni massa grans, ni bullits ni crus i es pelaven d'allò més bé) i que la salsa estava per sucar-hi pa. La resta del menú va mantenir el nivell. I el servei, molt acurat, amb el CARLES ANDREU al capdavant.
En les fotografies aquí seleccionades veureu que una de les integrants del nostre grup fou na REMEI RIBAS (l'ÀVIA REMEI). No oblideu que és sòcia col·laboradora del Club. I no és la primera vegada que decideix apuntar-se a alguna de les nostres activitats. Ella sap com l'estimem i que sempre és molt benvinguda.
Encara que aquesta sortida no estava plantejada com a tècnica-cultural (a l'hivern no se'n programen, l'alternativa els darrers anys són les visites a ciutat), no ens podíem estar de satisfer els nostres gustos i tampoc podíem desaprofitar la feliç circumstància que a Montblanc rau l'empresa de la nostra estimada MARTA PEDRA, que tots qui vàreu anar a Figueres recordareu del celler (i més) *La Vinyeta. Ja llavors ens va fer avinent que les seves arrels vinícoles no eren empordaneses, que eren a Montblanc, amb la Denominació d'Origen Conca de Barberà.
Tot just a un minut del restaurant, una de les torres medievals rehabilitades de la muralla s'ha convertit en la torre de tastos de Vins de Pedra.
Vins de Pedra és un projecte personal de MARTA PEDRA, és un retrobament amb els seus orígens (el seu besavi era enòleg en aquestes terres), quan de ben petita corria entre les files de ceps. Només li calia una darrera empenta i així va ser que va orientar els seus estudis cap a l'enologia, havent-se embrutat les mans en més d'un celler per tal de dur a terme les pràctiques oportunes que li possibilitessin fer realitat el seu somni.
Vist l'elevat nombre de components del grup, varen decidir oferir-nos el tast a l'anomenat “pati”. Allà, envoltats de peces de l'artista VÍCTOR PEDRA (tiet i padrí de la MARTA) ‒principalment escultures‒, teníem disposades les taules (amb menges per acompanyar els vins).
Aquests foren els vins degustats sota el guiatge expert de la RAQUEL, enòloga de la casa:
- L'Orni, un vi blanc monovarietal de chardonnay.
- Negre de Folls, un vi jove, lleuger, que busca arribar a nous consumidors; elaborat amb varietats autòctones.
- La Musa, és l'inici de tot plegat, la font d'inspiració; és un cupatge de cabernet sauvignon i merlot, envellit 10 ó 12 mesos en bótes de roure francès.
- El Trempat, monovarietal de trepat, el raïm autòcton de la zona que s'està convertint en el seu estendard.
- De “propina” tinguérem també dues mostres de “la competència” empordanesa *La Vinyeta: Sereno (reinterpretació del vi ranci) i Sols (vi dolç natural).
Us deixem l'enllaç a les seves notes de tast.
I a l'igual que succeeix amb les obres d'art, cada vi és tractat com una peça única. Això es reflecteix fins i tot en el disseny de les etiquetes, a càrrec de Senyor Estudi i inspirades en l'imaginari d'en VÍCTOR PEDRA.
En acabat, qui encara tenia esma va visitar la històrica torre, condicionada amb un gust exquisit, plena d'obres d'art i d'objectes dignes de col·leccionisme. La cirereta fou la vista nocturna que es pogué albirar des de dalt, entre merlets.
El dia havia estat llarg. Molt aprofitat... i cansat. Tocava recollir-se. I on millor?
Un dels trets diferencials d'aquesta activitat va ser el lloc on passàrem la nit. No és qüestió de quantes estrelles qualifiquen l'hotel, parlem de l'Hostatgeria de Poblet; l'hostatgeria és un element bàsic en tots el monestirs que observen la Regla de Sant Benet. Si bé el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet ja fou visitat recentment pel Club (Calçotada 2014), poc més de dos anys després tinguérem l'oportunitat de pernoctar envoltats per l'Història, com aquell qui diu, abraçats a la pedra.
No us penséssiu, però, que el llegir ens feu perdre l'escriure; a l'Hostatgeria de Poblet disposàrem d'unes habitacions perfectament equipades, modernes i elegants, dins d'una línia de simplicitat i sobrietat que és el que s'escau.
El sopar transcorregué amb l'habitual cordialitat que ens caracteritza, lleugerament distorsionat per la retransmissió televisiva d'un partit del Barça (vuitens de final de la Champions League, anada: Arsenal, 0 - Barcelona, 2).
Us detallem el menú:
· crema de carbassa
· caçó amb salsa de safrà
· bombons de pastanaga i coco
· aigua mineral, vi, cafè i infusions
Sabíeu que a Poblet tenen una escola restaurant? És un projecte de col·laboració amb la Fundació Educat per facilitar l'inserció educativa-laboral a nois i noies de la Conca de Barberà. Els felicitem! Els resultats salten a la vista.
Tot i que la visita al Monestir no entrava en el programa, sí que poguérem aprofitar per entrar a l'església i assistir a alguns dels oficis quotidians dels monjos:
- abans de sopar (20:30 h.) molts de nosaltres presenciàrem l'ofici de completes i el cant de la Salve.
- de l'ofici de matines (5:15 h.) només va haver un testimoni.
L'immensa església és a les fosques. Els monjos van pregant, cantant en l'estil gregorià els textos que pertoquen aquell dia. És una experiència de tremenda espiritualitat. Inoblidable.
- a laudes (7:00) ja s'hi va afegir algú altre per escoltar l'himne, els salms, el càntic i una lectura de la Bíblia, responsoris, intercessions i algunes oracions, tot plegat enllaça ja amb...
- la Missa conventual (8:00 h.), on veiem aplegada tota la congregació en un acte de gran solemnitat i que ‒llavors sí‒ tornà a comptar a una nodrida representació del nostre grup.
I no podem oblidar que tot això es desenvolupava en un marc amb una forta càrrega de simbolisme pels catalans.
Havent esmorzat ‒i abans de marxar‒, un visita a la botiga era convenient: vi, música, llibres... hi ha de tot ‒i bo‒ si volem endur-nos un record de la nostra estada.
La segona jornada d'aquesta sortida ens oferia noves experiències. D'entrada una original i instructiva visita, una descoberta per a molts de nosaltres: Les Coves de l'Espluga.
Les Coves de l'Espluga integren el que avui coneixem com a dues cavitats o coves diferenciades (la Cova de la Vila i la Cova de la Font Major), per bé que en origen ambdues galeries formaven part d'una única i extensa cavitat que transcorre just pel subsòl de l'actual casc urbà del municipi. Les exploracions arqueològiques realitzades a partir de 1956 han permès recórrer i topografiar fins el moment 3.600 metres de galeries. Això fa que aquesta cova assoleixi l'estàndard internacional de “Gran Cavitat” i que per les seves dimensions esdevingui la setena cova més llarga del món, d'entre totes les cavitats formades en conglomerats. Per bona part d'aquestes galeries, encara transcorre un curs d'aigües subterrànies que aflora a l'exterior per la Font Major, el punt de naixement del riu Francolí.
La presència de la cavitat en aquest indret està en l'origen del propi nom del poble, atès que espluga en llatí vol dir cova i aquest és el nom amb el qual des del segle XI es coneix el municipi. Un fet que sembla indicar que els orígens més remots del poble estarien vinculats a l'ocupació humana de la cavitat. En tot cas, des que la cavitat fou redescoberta, s'han efectuat diverses troballes arqueològiques que certifiquen la presència i freqüentació humana de la cova des del Paleolític Mitjà.
La visita a les coves ens obrí una porta al passat prehistòric del nostre territori i ens va permetre conèixer millor les comunitats humanes que van viure en aquest indret fa milers d'anys. Degudament guiats vàrem ser espectadors ‒i en certa manera protagonistes‒ de les seves activitats, dels seus sentiments... de la seva vida, en definitiva. Una arqueòloga virtual i les entenedores explicacions d'en ROGER ens feren comprendre la nostra evolució com a humans, des del paleolític fins al món iber.
De tant embadalits com estàvem havíem doblat el temps previst per la visita i gairebé havia arribat l'hora d'anar a dinar. Havíem de renunciar a la següent visita programada? Unes eficients gestions telefòniques ens ajudaren a prendre la decisió correcta: a dinar ens esperarien sense cap neguit, així doncs completaríem tot allò que teníem dit.
I és que allà mateix, a tocar, teníem un altre dels Monestirs de la Ruta del Cister, l'únic femení: Santa Maria de Vallbona de les Monges, és el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya, amb més de 850 anys d'història i l'exponent més clar de l'importància de la dona en l'època medieval. El cenobi de Santa Maria fou declarat monument historicoartístic per decret del 3 de juny de 1931.
Té els seus inicis en unes agrupacions mixtes d’ermitans, que després es converteixen en cenobites, organitzats en forma de comunitat doble, els quals viuen sota el bàcul pastoral del seu fundador, Ramon de Vallbona, i observen la Regla de Sant Benet. La primera notícia documentada data de l’any 1153. Al 1175 els homes es traslladen al Montsant i la comunitat, llavors exclusivament femenina, s’incorpora a l’Orde del Cister i té per abadessa Òria Ramírez, vinguda del monestir de Tulebras (Navarra).
Alfons I el Cast i la reina Sança, durant unes setmanes, estableixen la cort itinerant a Vallbona per tal d’impulsar-ne la nova fundació. També els reis Jaume el Conqueridor i Alfons el Savi, amb llurs mullers i corts, s’hostatgen repetidament a Vallbona, i és motiu d’inspiració dels trobadors de l’època.
El Monestir aviat irradià la seva vitalitat amb la fundació d’altres cenobis, entre els quals cal comptar Sant Hilari de Lleida, Bonrepòs (a la Morera del Montsant), el Pedregal (prop de El Talladell), la Bovera (al terme de Guimerà), la Saidia (de València) i Valldonzella (a Barcelona), entre d’altres. Tota aquesta floració constitueix una prova de la força expansiva de l’espiritualitat de les monges. No podem oblidar que Vallbona és i ha estat sempre un fogar de vida contemplativa i un centre de cultura, de treball i de pregària, encaminat tot al servei diví. Des del segle XIII, Vallbona té escola monacal, on rebien formació noies pertanyents a la noblesa. A dins d’aquesta escola hi havia l'scriptorium, on un grup de monges es dedicaven a copiar i ornamentar els còdexs. A les seves aules es conreava la gramàtica, la litúrgia, la cal·ligrafia, la miniatura, la música i el teixit i brodat.
L'església és un exemple fidel de l’estil de transició que l’Orde difon arreu. Té la planta de creu llatina i d’una sola nau, amb el creuer molt pronunciat i els absis carrats. La coberta de creueria ogival, fou construïda probablement al principi del segle XIV, en substitució de la volta romànica. La porta principal (segle XIII) és decorada amb un dels primers relleus de Santa Maria que surten en un timpà a Catalunya. Està presidida per la Mare de Déu del cor, una imatge esvelta de pedra policromada, obra de Guillem Seguer (segle XIV).
El cimbori-campanar en forma de llanterna octogonal acabada en piràmide és un exemplar únic. A més d’ésser d’extraordinària bellesa, és una de les obres més atrevides de l’arquitectura medieval.
L’interior del temple ens meravella per la seva simplicitat i l’admirable joc de llums. A la dreta de l’altar veiem el sarcòfag senzill i llis de la reina Violant d'Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor, la qual va voler ser enterrada a Vallbona; davant mateix a l’altre costat, hi ha la tomba de la princesa Sança d’Aragó, filla d’ambdós.
A la dreta del cor, tocant a la reixa, hi ha la capella de Corpus Christi amb uns relleus admirables atribuïts a la millor escola del gòtic. D’aquest altar provenen els dos impressionants antependis (de mitjan segle XIV), de tema eucarístic, que ara es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
El claustre té forma trapezoïdal. Els diversos estils i èpoques donen una singular varietat dins un mateix tema de simplicitat i d’austeritat. La nau sud (segle XII) és d’estil romànic primitiu i no té cap mena de decoració. La nau de llevant (segle XIII) també és romànica, adornada aquesta amb petits rosetons i capitells d’una gran bellesa. La nau nord (segle XIV) pertany a la millor escola d’estil ogival, i finalment, la nau de ponent (segle XV) és una construcció neoromànica, amb elements típics renaixentistes.
La sala capitular de finals dels segle XIV impressiona per la seva nuesa. La porta ogival que hi dóna accés és molt esvelta i guarda simetria amb la nau del claustre. Cal destacar la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, de terra cuita policromada atribuïda a Pere Joan (segle XV) i l’esplèndida col·lecció de lloses sepulcrals d’abadesses.
La capella de la Mare de Déu del Claustre fou edificada l’any 1895 i en ella s’hi venera una magnífica escultura sota l’esmentada advocació. Probablement fou la primera imatge de Santa Maria (segle XII) que presidí el temple durant el període romànic.
L'arxiu és molt ric en documents i és de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional.
Realment és un monestir preciós. De la mà de la nostra ben disposada guia (gràcies ROSER!), a qui la Germana NEUS li ha fet confiança, vàrem anar movent-nos per l'església, el claustre, la sala capitular... una altra fita per recordar.
La culminació d'aquestes jornades fou el dinar a l'Hostal Colomí, un establiment dirigit per les germanes CAMPS (ROSITA i NATI) (amb l'incorporació posterior del seu fill i nebot ‒respectivament‒ PEP), que des de Santa Coloma de Queralt escampa la seva fama a tota la comarca i més enllà.
Veure les taules rodones, tan ben parades, en un menjador reservat per a nosaltres, feia goig.
L'àpat va consistir en un reguitzell d'entrants a compartir; no se sap quin resultava més apetitós.
El segon, en canvi, fou a escollir individualment d'entre un ventall de dotze o tretze opcions variades.
I les postres ben llamineres.
Tot a cor què vols!
A les acaballes l'ÀVIA REMEI ‒en un simpàtic gest que posa de manifest el seu tarannà‒ va fer-nos entrega d'un exemplar del seu llibre Els millors plats de l'Àvia Remei. Trucs i recomanacions, el qual va ser sortejat (sense trampa) entre els presents.
L'envejat afortunat se'l va poder endur dedicat per l'autora i tindrà un record encara millor que el dels demés d'aquest dies.
I si sovint fem anar l'expressió “la cirereta del pastís”, en aquesta ocasió la bona gent de l'Hostal Colomí ens va sorprendre amb el pastís sencer en homenatge a la nostra excursió per la Conca de Barberà.
No busqueu informació de l'Hostal Colomí en la seva pàgina web, no en tenen! Ens varen dir que no els hi cal, que la publicitat ja els hi fan els clients satisfets... i és totalment cert, ens hi sumem al factor propagandístic.
L'Hostal Colomí es converteix en una referència pel Club, sempre que tornem a visitar la zona.
Voleu una dada ‒anecdòtica, però il·lustradora‒ més? L'Hostal Colomí fou el restaurant escollit per la mediàtica parella formada per GERARD PIQUÉ i SHAKIRA MEBARAK per celebrar el bateig del seu fill MILAN (Setembre de 2013) amb els seus amics i familiars. No debades ells, que no tenen cap limitació a l'hora d'elegir, van triar l'Hostal Colomí.
Fins aquí la crònica benintencionada de dos dies intensos, dos dies en que la joia de viure dels membres del Club (socis i simpatitzants) es va tornar a fer evident. Per molts anys que duri!