Pregàries i Convents. El Raval
 |
Passeig pel Raval històric. |
Matí de dissabte amb el Club. Des de fa ja quatre anys, això implica cultura, art, història... conèixer Barcelona. I ho hem fet visitant museus o edificis singulars... o fent itineraris, com és el cas.
Si la temporada anterior es va tancar navegant (immillorable record de la lúdica Barcelona des del mar), aquest curs es va obrir tot caminant... pel Raval.
Ho férem conduits per l'experimentada MERITXELL CARRERES, guia oficial de Catalunya, d'AdaptamBCN (www.adaptambcn.com), amb qui ja havíem tingut dues experiències plenament satisfactòries: Felip V i el setge de 1714 i Dr. Andreu vs. Eusebi Güell. La idea és acabar coneixent la nostra ciutat millor que els turistes que la visiten amb les seves guies de mà editades.
Situem-nos en el context històric. El Raval és actualment un barri adscrit al districte barceloní de Ciutat Vella, però hi va haver un moment inicial on no només no era “ciutat vella”, sinó que a més es trobava fora muralles. A l'igual que la resta de vila-noves extramurs (la de Sant Pere, la del Mar...), aquest nucli també va créixer a l'empara d'una institució eclesiàstica, en aquest cas fou el monestir benedictí de Sant Pau del Camp, encara que sense les connotacions industrials i comercials dels ubicats en torn del Rec Comtal.
No fou fins el segle XIV ‒sota el regnat de Pere el Cerimoniós‒ quan la nova muralla defensiva de la ciutat es va ampliar cap a ponent i arribà fins a les Drassanes, abastant construccions pre-existents com el dit monestir o l'hospital de Sant Llàtzer. És a dir, el que ara coneixem com a barri del Raval (o fins no fa gaire “el xino”) va quedar configurat fa més de sis-cents anys, entre la Rambla i el perímetre sud-occidental de la muralla.
Un dels interessos manifestos del Consell de Cent per protegir aquell territori era que, gràcies a la seva fertilitat, estava ple d'hortes, la qual cosa seria un recurs bàsic en cas de patir algun setge. Si ens ho mirem des d'una altra perspectiva, allò va significar una nova disponibilitat de parcel·les per a una ciutat que s'anava veient encotillada.
Justament fou aquesta circumstància la que hi va propiciar l'establiment dels diferents ordes monàstics que anaven arribant a Barcelona. I en una quantitat que avui ens resulta sorprenent.
També fou el sector on la ciutat va derivar totes aquelles institucions que podien fer-li nosa, com ara els hospitals o els hospicis, la gestió de les quals anava sovint lligada als religiosos dels convents veïns.
Anem ja, doncs, amb el relat de la matinal. El dia es va presentar un xic fresquet, encara que assolellat... ideal per a passejar. Érem una bona colla (al límit de la xifra convenient pel correcte desenvolupament de l'activitat). El punt de trobada fou justament davant la portalada de Sant Pau del Camp.
Allà ja va quedar clar que l'objectiu de la ruta no era conèixer el barri ‒ni parlaríem de les seves botigues centenàries, ni de la multiculturalitat, ni dels skaters...‒. Tampoc era allò d' “apunta'm per la Moritz”, encara que allà hi teníem previst d'acabar. Preteníem centrar-nos en l'aspecte conventual i en les seves antigues funcions socials.
La mil·lenària història de Sant Pau del Camp ens fou resumida en uns minuts, així com també se'ns feren notar els seus trets arquitectònics principals.
Fundació atribuïda l'any 911, làpida funerària de GUIFRÉ II, un dels seus abats fou president de la Generalitat (el núm. 109, entre 1680 i 1683), lloc de reunió de la Junta de Guerra durant el setge de 1714, universitat clandestina arran del tancament de la de Barcelona... Tot plegat en un dels pocs vestigis del romànic que tenim a Barcelona, amb un claustre singular del segle XIII i una rectoria que és l'antiga casa abacial, aixecada a inicis del segle XVIII damunt la sala noble dels segles XIII-XIV.
Només volem afegir que els diumenges, acabada la Missa de 12, hi ha una visita comentada gratuïta que us recomanem fermament. Per a més informació: 606 452 806.
Ja passa sovint quan es fan itineraris, que s'obren perspectives per a noves visites.
Començàrem caminant pel carrer de les Carretes, de gran importància en època medieval, quan era lloc de pas obligat per entrar a Barcelona des d'aquella banda i on es recaptaven els arbitris que havien de pagar els carros, carretes i corrues per transitar per la ciutat perquè malmetien els empedrats.
Un carrer obert a principis del segle XIX hi fa cantonada, és el carrer de l'Aurora. Al seu núm. 12 va començar a elaborar cervesa LOUIS MORITZ el 1856. Resultà una coincidència anecdòtica per a tots els presents.
El carrer de les Carretes desemboca en el carrer de la Cera. Aquí també ens fixàrem en un parell de curiositats.
Una més lligada a l'història del Club, ja que MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN (Gourmet Barceloní de l'Any 1991) hi nasqué a la casa núm. 11.
L'altra ja és més tangencial, però no deixar de ser curiós que la primera sucursal oberta per la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona fos allà mateix, uns números més avall, senyal inequívoc de la vitalitat econòmica d'aquest barri en temps pretèrits.
El breu carrer d'en Botella (dedicat a una família d'hortolans de l'indret) ens aboca a l'actual plaça del Pedró, confluència d'antics camins que menaven cap el portal de Sant Antoni. Ens trobàvem contemplant el que queda de l'església de Sant Llàtzer, antiga capella (també romànica) de l'Hospital dels Mesells, dedicat a atendre els leprosos i, per això mateix, foragitat de les zones més poblades. Voleu més curiositats? Fins no fa gaire va ser ocupada per un estanc!
Enfilem un dels dos camins citats, el dit carrer del Carme (més endavant expliquem el per què del nomenclàtor), que ens acosta fins el carrer de les Egipcíaques, dit així per la casa establerta entre 1579 i 1699 que acollia les dones que volien abandonar la seva vida llicenciosa i observar una conducta penitent, a imitació de Santa Maria Egipcíaca. També era el lloc de reclusió ‒en aquests casos no tan voluntària‒ de les prostitutes durant la Quaresma.
Dues bones anècdotes més tancaren aquesta parada. L'origen de les expressions “ser un pendó” o “anar de picos pardos” i el peculiar sentit de la justícia que imperava en aquells temps: si un home denunciava l'infidelitat de la seva esposa la podia tancar a la casa (pagant les despeses de manteniment, això sí) i era ella qui havia de demostrar la seva innocència. Altres èpoques, altres mentalitats... o no?
El següent pas era l'important complex hospitalari de la Santa Creu, que per si sol mereixeria un monogràfic.
L'Hospital de la Santa Creu té el seu origen l'any 1401 ‒sota el regnat de Martí l'Humà‒, quan es fusionaren el sis hospitals pre-existents a la ciutat. Es mantingué com a hospital general de Barcelona fins el 1926. El seu règim administratiu fou d'una modernitat admirable: un consorci entre el Consell de Cent i el Capítol Catedralici, amb dos representants cadascun; la Generalitat s'hi ha afegit en època recent (1990), també amb dos representants. Actualment acull la Biblioteca de Catalunya, una biblioteca de la xarxa pública i l'Escola Massana; hi manté la seu la Reial Acadèmia de Farmàcia; mentre que a l'ala de llevant del claustre s'hi fan representacions teatrals.
Mentrestant a l'antiga capella gòtica (heretada del primigeni Hospital d'en Colom, que s'ubicava d'antuvi en aquesta contrada, i situada al carrer de l'hospital, contigua a l'entrada principal) s'acostuma a exposar art contemporani.
Al segle XVII s'edificà la Casa de Convalescència sota l'advocació de Sant Pau. Des del 1931 és la seu de l'Institut d'Estudis Catalans.
I tanquem aquest apartat amb una menció a l'edifici de 1760 destinat a acollir el Real Colegio de Cirugía de Barcelona, amb el seu excepcional amfiteatre anatòmic. Avui en dia és la seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Es pot visitar lliurement, però només dimecres al matí (una altra visita a fer que molts participants s'anotaren al cap). Això sí, cal recordar que com a Club ja la visitàrem mesos enrere: Les Acadèmies de Barcelona (25-03-2015).
Davant per davant hi hagué el Convent del Carme (en honor al qual s'anomenà el carrer), seu de l'orde carmelita des del segle XIII. Arran del procés de desamortització, l'Ajuntament hi va instal·lar provisionalment la Universitat tot just restablerta a la ciutat. Finalment s'enderrocà (l'any 1874) i l'enorme buit que deixà va servir pel darrer intent de pla urbanístic endegat per la burgesia a Ciutat Vella. La MERITXELL ens ho va fer avinent mostrant-nos sengles gravats de l'època.
I ja que aquest article va farcit d'anècdotes, aquí us en deixem dues més en forma de vestigis: l'una rau com a record i és el nom d'un restaurant ‒Carmelitas‒ ubicat als baixos de l'edifici cantonada amb el carrer dedicat al Doctor Dou (per cert, darrer canceller de la Universitat de Cervera, clicada d'ull de Víctor Balaguer i el seu nomenclàtor?); l'altre és material i és que la seva portalada es mostra actualment palplantada en mig d'una rotonda viària que marca l'entrada a Sant Adrià de Besòs (qui no s'hi ha fixat en alguna ocasió?).
Una pausa a la moderna plaça de les Caramelles va servir per il·lustrar-nos sobre l'història del Convent dels Àngels i les seves monges dominiques. Inicialment establertes fora muralles (per la banda de llevant), el Consell de Cent va decidir traslladar-les a l'interior de la ciutat. Al segle XIX les monges varen ser exclaustrades i l'església passà a convertir-se en parròquia. Ja al segle XX fou totalment desamortitzat i serví de magatzem de ferros a Miquel Mateu, qui fou alcalde franquista de Barcelona i propietari també del Castell de Peralada (vegeu la nostra sortida tècnica-cultural a Figueres). En temps més recents fou la seu del Foment de les Arts Decoratives i ara és un espai expositiu depenent del Museu d'Art Contemporani de Barcelona.
Un altre apunt d'història alimentària: al número 16 del carrer dels Àngels ISAAC CARASSO, immigrant jueu d'origen grec, començà el 1919 a elaborar artesanalment iogurt, un producte les virtuts del qual havia conegut a Bulgària, i la marca amb que el va comercialitzar era com anomenaven familiarment al seu fill Daniel... DANONE.
Atents a les explicacions de la nostra estimada guia, però també a mantenir la nostra integritat física davant de l'obvi perill dels nombrosos skaters de la plaça, ens disposàvem a comprendre com funcionava la institució que ocupava l'immens conjunt de la Casa de la Misericòrdia.
Es pot seguir el rastre de la Casa dels Ynfants Orfens, de l'asil per a nenes, de la residència per a ancianes, de l'hospici per a nadons abandonats, de l'església, de la capella interior... tot plegat gestionat per religioses (les ordes de les quals s'anaren succeint) durant segles. Encara ara hi tenim una reminiscència en l'Escola Labouré, fins fa ben poc destinada exclusivament a nenes en situacions familiars difícils.
Altres usos actuals repartits entre les diverses edificacions encara dempeus: l'Escola Vedruna, el Centre d'Informació i Documentació Internacionals de Barcelona, una llibreria o dependències municipals del Districte de Ciutat Vella.
Precisament a la façana del carrer de les Ramelleres vàrem poder esguardar l'antic torn per on els nadons entraven a l'hospici de manera suposadament anònima. Les monges portaven un registre minuciós d'entrades, o sigui que una mare que hagués pogut redreçar la seva vida sempre tenia la possibilitat de recuperar el seu fill. Sovint, per poder-los identificar i a la vegada demostrar que el nen era fill seu, els marcaven a foc. Un orifici més petit servia d'observatori (de dins cap enfora) o per dipositar almoines (de fora cap endins). El torn es mantingué operatiu fins el 1931.
Als solars que ara ocupa la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona hi havia dependències que a mitjans del segle XX eren aprofitades per aparcament de vehicles o magatzem de fustes.
A l'altre banda del carrer coexistia un altre grandiós complex assistencial: la Casa de Caritat.
L'origen el trobem en la fundació del Convent de Montalegre al segle XIV, pertanyent a l'orde de Sant Agustí. Ja al 1598 el jesuïtes van crear el Seminari Conciliar, però amb la seva expulsió al segle XVIII es va fer servir amb finalitats militars o com a correccional.
Una ordre reial de 1802 manà la creació d'una institució que acollís “captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals...”. Va funcionar fins l'any 1957, quan es varen crear les Llars Mundet.
L'església segueix consagrada i pertany al moviment de l'Opus Dei.
Una part del conjunt va ser enderrocada i en el seu lloc es va construir l'emblemàtic edifici de l'arquitecte Richard Meier com a seu principal del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (que al seu torn va anorrear part del carrer de Ferlandina).
Altres usos actuals són el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (de visita també recomanada) o unes oficines de la Diputació (a destacar el bell Pati Manning). Per la part del carrer de Valldonzella s'hi ha instal·lat la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (allà on hi va ser durant un temps Loterías y Apuestas del Estado).
Havíem creuat bona part del Raval de mar a muntanya. Havíem perdut el compte de quants convents ens n'havien parlat. Estàvem a les acaballes del recorregut. Però encara no n'hi havia hagut prou, encara quedaven dos convents més.
El primer d'ells havia estat allà mateix i fou el Reial Monestir de Santa Maria de Valldonzella.
La història d'aquestes monges cistercenques la podeu llegir millor explicada en la nostra crònica Dr. Andreu vs. Eusebi Güell, ja que als inicis del segle XX es van traslladar a la zona alta de la ciutat. Sí que volem afegir que anteriorment a aquest monestir (des del segle XIV) ja està documentat el priorat de Santa Maria de Natzaret, que depenia de Santa Maria de Poblet. L'únic vestigi és una porta que ara comunica el carrer de la Verge amb el passatge Sant Bernat (qui, ves per on, fou un abat cistercenc canonitzat el segle XII).
Arribem a la plaça de Castella, arribem al límit del Raval, allà a tocar de la muralla. Davant de l'església parroquial de Sant Pere Nolasc ‒regida per l'Orde Mercedària‒, ens assabentem que abans hi havia hagut l'Hospital Militar (l'església era la seva capella). El bombardeig de l'hospital per part de l'aviació franquista i el seu subsegüent malmetement fou l'origen d'aquesta moderna plaça (i d'altres places i avingudes de Barcelona, però això avui no toca). Una vegada més, la nostra estimada MERITXELL ens va mostrar una imatge fotogràfica antiga, en la qual s'apreciava com l'amplada del carrer dels Tallers era uniforme des de La Rambla fins a la plaça de la Universitat.
I el convent? Sí, també aquí n'hi havia un. Abans de l'Hospital Militar ‒i des del segle XVIII‒ s'aixecava el primer convent dels Pares Paüls a Espanya. Teniu més informació (i imatges) a Parròquia de Sant Pere Nolasc. És clar que el millor és que us hi atanseu un dia i l'admireu.
I fins aquí l'itinerari. Fins aquí aquesta història que, tal i com havíem anunciat, està farcida de convents, monestirs, esglésies i d'institucions ciutadanes lligades als diversos ordes religiosos que les habitaven. Tots sabem que per nosaltres, pel CLUB DE LA BONA TAULA, això no significa un punt i final, sinó un punt i a part... ens quedava l'àpat a una bona taula. I la MERITXELL amb nosaltres, naturalment!
Per arrels fundacionals, per proximitat (a 300 metres) i per les bones experiències anteriors (10/05 i 13/12/2012), l'elecció no presentava dubtes: anàrem a la Fàbrica Moritz Barcelona, unes de les primeres construccions “fora muralles”.
En aquesta ocasió vàrem gaudir d'un complet menú confeccionat pel seu xef Jordi Vilà (reconegut amb estrella Michelin).
Es tractava d'un menú tot-a-compartir (i tot-bo):
- ensalada russa
- escalivada amb anxova
- patates braves d'aquí
- peixet a l'andalusa
- bunyols de bacallà
- croquetes crocants de pernil
- flammkuchen gratinada
- la gran plata de salsitxes centreeuropees servides amb xucrut
. . .
- gelat mantecado de vainilla artesanal
- bunyols de l'Empordà
- bocinets de brownie de xocolata i nous
. . .
- cerveses Moritz, refrescs i aigües minerals
- cafès i infusions
La satisfacció era patent. Tot va sortir a cor què vols. Donava gust escoltar els comentaris. Al nostre perfil de facebook n'hi ha unes quantes fotografies que ho testimonien.
Considerem que ‒una vegada més‒ vàrem aconseguir conformar una proposta que va unir cultura amena i gastronomia d'altura. Quan al CLUB “fem dissabte” convé no perdre's-ho.