Pirineu d'Osca - D.O. Somontano

Pirineu 209 347x260

Sortida tècnica-cultural de tres dies:  19, 20 i 21 de Maig.                                         



Sempre és fa difícil destacar quelcom per damunt la resta quan ‒com ha estat el nostre cas‒ s'han viscut tres dies plens d'experiències. Hem contemplat paratges naturals de gran bellesa, hem passejat per pobles preciosos, hem estat afavorits per uns guiatges experts, hem admirat excelses obres d'art i hem gaudit d'uns àpats de nivell òptim. Però de tot això (i de més coses que segur ens deixem en l'oblit), el millor ha estat la bona entesa, la companyonia que ha regnat entre la cinquantena d'assistents:  antics i nous socis, simpatitzants, familiars... amics tots!

Fet aquest preàmbul de justícia, anem pel relat del succeït durant les tres jornades de la sortida tècnica-cultural del darrer trimestre del curs 2014/15.

 

 

Primer dia

El tràmit del desplaçament s'acomplí sense més entrebancs que haver hagut de matinar una miqueta (a les 8 del matí hi estàvem convocats). A l'hora fixada ja hi érem tots i iniciàrem un viatge que tampoc es va fer gaire llarg, a la qual cosa hi contribuí la comoditat de l'autocar (novament comptàrem amb els serveis d'Alfaro Bus).

Trams d'autopista, la parada “tècnica” a La Panadella i bones carreteres (autovies) per la província d'Osca ens dugueren fins a Larrés, per tal d'entrar a l'hotel (del qual parlarem més endavant) a deixar l'equipatge en les corresponents habitacions... i a dinar, que ja era l'hora!

Aquest primer dinar ja ens feu veure que l'aspecte dels àpats havia estat ben cuidat, que no era un tema menor en el conjunt de la sortida.

Pirineu 010 550x412

 

Com us dèiem en l'article anunciador de l'activitat, a Senegüé (a la Vall de Tena) tenim el típic restaurant Casbas (també és hotel), tot un referent a la comarca, amb el seu famós bacallà ajoarriero (que per sí sol ja mereix la visita).

 

Aquí ho teniu detallat:

- amanida de llagostins, tallarines de calamar i ametlles amb
  vinagreta de vi vell

- crema d'espàrrecs naturals amb pernil cruixent

- bacallà ajoarriero tradicional estil Casbas

- parmentier de corder al seu suc amb patata trencada

- strudel de poma temperada amb nata

- vi negre i rosat (de Félix Solís)

- aigua de Veri

- cafè o infusions


Amb la satisfacció reflectida als rostres, estàvem preparats per continuar amb el que tocava, tot i que vàrem tenir alguna sorpresa. D'entrada teníem previst anar directament a visitar Sallent de Gàllego; però, aconsellats pel nostre guia d'aquella tarda, introduírem alguns canvis.

 

Abans de continuar la narració, volem parlar-vos del dit guia. Es diu CARLOS TUDA i és membre del Colectivo Foratata, un projecte de desenvolupament personal i professional que vol posar en valor els indubtables atractius del Pirineu aragonès, combinant activitats educatives, turístiques i d'oci amb el respecte al medi natural. Fou un guiatge expert i amable, que us recomanem si algun dia aneu per aquelles contrades. Aquesta és la seva pàgina web.

 

Així doncs, una vegada establert contacte amb el guia (que ens esperava en una clariana carretera amunt i allà ‒a l'alçada d'Escarrilla‒ es pujà a l'autocar i feu dues coses:  presentar-se i explicar-nos allò que ens havia programat), continuàrem direcció nord acompanyats per les magnífiques vistes característiques d'un port de muntanya. A l'altre costat de l'embassament que anàvem vorejant es troba Lanuza, antiga població senyorial i que ara és més coneguda pel Festival Internacional de las Culturas Pirineos Sur (fins i tot es veu l'escenari muntat damunt les aigües).

Pirineu 029 550x412

La carretera travessa l'estació d'esquí de Formigal, tot pujant el coll del Portalet.

Estàvem a prop dels 2.000 metres d'alçada (i davant de pics de més de 3.000 metres) i encara es veia neu a aquestes alçades de l'any (havíem sortit de Barcelona en màniga curta).

Arribats a la frontera ‒amb el post duaner desmantellat‒ vàrem posar peu a terra... i entràrem a França! La nostra sortida s'havia convertit en “internacional”, ves per on!


Llavors va començar a nevar.

Amb aquesta tampoc hi comptàvem! Hi havia qui corria, hi havia qui s'ho prenia amb més calma. A tots ens va fer gràcia.

I tots vàrem acabar entrant (i la majoria, comprant) en una d'aquelles inconfusibles botigues frontereres.

Els formatges centraren l'atenció compradora.

 

Retorn a l'autocar i desférem el camí. Baixàvem de latitud i d'altitud, la temperatura es va anar suavitzant. Següent parada, la prevista: Sallent de Gàllego.

Pirineu 039 550x412Pirineu 045 550x412

Pirineu 043 550x733

Sallent de Gàllego és un municipi que comprèn set viles de la Vall de Tena (com Lanuza o Formigal). Nosaltres vàrem voltar pels carrers empinats i empedrats del seu propi nucli urbà, tot escoltant com en CARLOS ens anava explicant la seva història i alguns detalls peculiars (com ara la forma de les teulades, per causa de la climatologia ‒neva sovint‒ o les seves pròpies “normes” d'aparcament). Des d'un mirador ens vàrem enfrontar a l'imponent vista de la Foratata, penya rocosa que domina el poble i que ha donat el nom a l'iniciativa empresarial que ens estava menant durant aquelles hores.


Atenció obligatòria a l'església gòtica, dedicada a la Mare de Déu de l'Assumpció. Fou aixecada entre els anys 1525 i 1538, per desig del cavaller D. Juan de Lanuza, primer Justícia i Virrei d'Aragó, Comendador de l'Orde de Calatrava. Mort el 1535, va deixar encarregat que es fes un retaule. Aquest és el retaule que ara podem admirar, fet a Saragossa (l'any 1537) sota la direcció del mestre Forment, el mateix autor que el del Pilar a Saragossa i que el de la Catedral d'Osca. Fou transportat a lloms d'una mula. L'església té una sola nau, amb dues capelles laterals actualment dedicades a les Mares de Déu del Pilar i de les Neus (aquesta és, precisament, la patrona de la vil·la). Personalment ens crida l'atenció l'estil arquitectònic emprat en una època tant tardana, però cal considerar el seu emplaçament aïllat de les noves corrents artístiques. No així el bell retaule, més clarament influït ja pel Renaixement.


El nostre tomb finalitzà davant l'edifici de l'Ajuntament, els baixos del qual acullen ‒per sorpresa de forasters‒ un establiment de restauració (el típic bar-casino). Allà mateix tenen l'estàtua de Fermín Arrudi (1870-1913), una celebritat local per la seva extraordinària estatura (2,29 metres), que es va exhibir arreu del món en fires. Se'l recorda per difondre la cultura aragonesa allà on anava i per la seva generositat envers els seus veïns. Val a dir que l'estàtua és forjada en bronze a mida natural i que impressiona.


Com a regal de comiat en CARLOS ens va fer a mans un opuscle (editat per l'Ajuntament de Sallent de Gàllego i la Diputació d'Osca, amb textos del propi Colectivo Foratata) dedicat a les orquídies:  Sallent, territorio de orquídeas.

Resulta que al municipi de Sallent floreixen l'excepcional quantitat de 35 espècies d'orquídies. Destaca la preciosa zapatito de dama, catalogada en perill d'extinció. Els amics del Colectivo Foratata han estat contractats per tenir-ne cura d'aquest ric patrimoni natural. Gràcies, CARLOS, el posem a disposició de qualsevol qui estigui interessat.

Pirineu 059 550x412Pirineu 060 550x412Pirineu 063 550x412Pirineu 070 550x412Pirineu 065 550x412

 

L'arribada a l'hotel al capvespre feu que no triguéssim gaire en seure a taula per sopar, on ens fou servit un menú lleuger (ja ens convenia) i a la vegada ben gustós:

- mongeta tendra

- peix emperador

- postres variades

 

Havia estat un dia força mogudet.

Un dia interessant.

Un dia per guardar en la memòria.

Tocava anar a descansar.

 

 

Segon dia

Dimecres es presentà com diuen els tòpics:  radiant. Fou llavors que poguérem apreciar la situació de l'Hotel Rural El Churrón, a Larrés (a 912 metres sobre el nivell del mar), amb unes vistes al Serrablo que no tenen preu. I ben a prop de llocs tan emblemàtics com Candanchú, Formigal o Panticosa.

Pirineu dOsca hotel 1100x825

Qüestió que volem fer constar:  excepte un client fixe, la resta de l'hotel (totes les habitacions) el vàrem copar nosaltres, el tinguérem per a nosaltres sols. El servei fou sempre molt amatent i va aconseguir que la nostra estada ens sabés a ben poc. Us el recomanem si heu d'anar per la zona, per això us facilitem l'enllaç a la seva pàgina web.


També cal citar el castell de la localitat, del segle XV i que acull hores d'ara un museu del dibuix. Qui més qui menys s'hi atansà per donar-hi un cop d'ull un moment o altre.


Havent esmorzat a base de bufet lliure, ens vàrem tornar a servir de l'autocar per arribar a Jaca en poc més de mitja horeta.

Pirineu 079 550x412

El punt de trobada era la plaça de la Catedral. Allà ens va venir a rebre l'ELISA, guia adscrita al museu del qual parlarem tot seguit.

Però de primer vàrem fer un itinerari pel casc històric, mentre escoltàvem les seves explicacions.

 

Sense ànim de ser exhaustius (i que tampoc la memòria ho pot recordar tot), direm que Jaca és una població d'origen preromà i llavors capital dels iacetans. Conquerida pels romans al segle II a.C., la seva integració en l'Imperi li donà cert auge fins el segle III, en tant que punt de vigilància dels camins pirenaics, cosa que li reportà certa prosperitat econòmica.

No va recuperar protagonisme fins el segle XI, novament gràcies a la seva situació geogràfica ‒respecte al pas del Pirineus per Somport i com a punt de referència del Camí de Sant Jaume‒ i al fet que Ramiro I (considerat el primer rei aragonès) hi establí residència. Tot i que fou el seu fill i successor Sancho Ramírez qui li donà l'impuls definitiu convertint-la en ciutat, nomenant-la seu episcopal i fent-la capital del regne (de 1077 a 1096) fins a la conquesta d'Osca.

Pirineu 096 550x412Pirineu 109 550x412Pirineu 115 550x733

 

La nostra ruta ens va portar per indrets significatius del casc històric de la localitat:  

l'antic hospital i alberg de pelegrins (segle XVI),

l'església de Sant Salvador i de Sant Genís,

les restes encara conservades de la muralla medieval,

l'emplaçament de l'antic call jueu,

la Torre del Reloj (edificació del 1445 que es convertí en presó de la ciutat l'any 1602) ‒al costat de la qual s'hi troba l'estàtua majestuosa del seu estimat Ramiro I‒

o la seu de l'Ajuntament (edifici plateresc del segle XVI), amb les campanes de la dita torre al seu vestíbul.

 

 

L'itinerari finalitzà al punt d'inici, a la Catedral.

Tot i els avatars lògics en mil anys d'existència, la Catedral de Jaca es manifesta com un dels millors exemples de l'art romànic espanyol.

Manté la seva estructura inicial en planta basilical de tres naus, amb els seus absis corresponents.


Tota ella és plena d'elements de forta càrrega simbòlica i ‒a la vegada‒ de gran bellesa artística, però tant l'altar major (amb la seva cúpula obra de Manuel Bayeu, 1793) com el dedicat a Sant Miquel (1523, emmarcat per un monumental arc de triomf) ens van deixar bocabadats.

Pirineu 131 360x270Pirineu 139 360x270Pirineu 144 360x270Pirineu 138 360x480Pirineu 141 360x480Pirineu 143 360x480

I aprofitant el claustre i les seves dependències annexes (com ara la sala capitular) es va instal·lar cap el 1970 el Museo Diocesano de Jaca (re-inaugurat el 2010), que recull una imponent col·lecció d'art medieval. Seguíem de la mà de la saberuda ELISA. Ella ens anava conduint pels diferents àmbits:

- el deambulatori claustral, que comunica la Catedral amb el museu i que serveix per mostrar una selecció de capitells romànics, entre els quals destaca l'anomenat del Rei David i els músics, tant des del punt de vista artístic com per la seva representació realista de diversos instruments musicals del segle XII.

Pirineu 146 550x412

- la sala refectori, dedicada a la pintura mural. Allà s'hi exhibeixen els frescos recuperats de diverses parròquies de la diòcesi, una mostra destacada de la pintura romànica a partir ja del segle XI.

- la Sala Bagüés, dedicada en exclusiva a les pintures d'aquesta església (datades entre 1080 i 1096). S'ha configurat l'espai amb les mateixes dimensions de l'església original i així podem comprendre com li ensenyaven la Bíblia a aquella societat illetrada:  en diferents nivells i de manera lineal (com en els tebeos actuals) es van succeint les escenes que narren des del Gènesi (Adam i Eva, etc.) fins a la Crucifixió, Resurrecció i Ascensió de Jesucrist, passant per la resta d'episodis evangèlics. És considerada com la “Capella Sixtina” del romànic.

- les capelles claustrals, farcides de peces d'imatgeria, reixats, orfebreria... i les lipsanoteques (reliquiaris en forma de capsa o arqueta).

- la sala capitular ha estat recuperada en tant que espai bell per sí mateix (destaquen els capitells originals romànics), únicament s'ha habilitat la projecció d'un multimèdia sobre l'història de la diòcesi de Jaca.

- a la planta superior hi ha la biblioteca (espai expositiu dedicat al Gòtic, al Renaixement i al Barroc) i el secretum (amb peces renaixentistes d'orfebreria); però això ho vam deixar córrer, la visita guiada s'havia acabat. Molt completa i molt ben desenvolupada. Gràcies ELISA!

 

Després d'aquest atipament cultural, vàrem decidir fer un tast de cultura... gastronòmica. Ja ens havíem adonat que la zona estava plena de locals adients per practicar el “tapeo” i l'hora era l'adequada, així que ens vàrem dividir en grups més petits i ens escampàrem arreu, barrejant-nos amb els vilatans que mantenen aquest bon costum. En acabar ‒i ja a l'autocar camí de dinar‒ van arribar les comparacions i les discussions sobre qui l'havia encertat més; el cert és que eren disputes amicals i sense entesa possible, car ningú havia tastat allò de l'altre i, per tant, ningú no podia jutjar.

 

Al trajecte fins el restaurant se li pot aplicar la dita “càrrega que plau, no pesa”, doncs encara que ens va costar ben be una hora de camí, el paisatge tornava a ser digne de contemplar. Recordeu que la primera part del títol de la sortida és Pirineu d'Osca i com hi ha món que es feia notar.

Pirineu 168 550x412

I a l'igual que el dia anterior, vàrem deixar enrere la població a visitar, perquè l'Hotel Ordesa es troba en el terme municipal de Torla (oficialment Torla-Ordesa des de Novembre de 2014), però ja a les portes del parc natural. Abans centrem-nos en el dinar.

 

Els grans finestrals del restaurant de l'Hotel Ordesa permetien seguir esguardant la natura mentre fèiem els honors a un altre menú per assaborir:

- tomàquet amb ceba de Fuentes de Ebro (D.O. Protegida),
  olives negres del Baix Aragó i tonyina amb la seva vinagreta

- pollastre rostit a l'aroma de cítrics

- pastís casolà de tres xocolates

- aigua i vi

El cafè no entrava (un lapsus nostre), però el Club va convidar.

 

Mentre estàvem de sobretaula ens va venir a buscar qui seria el nostre guia de la tarda, en MIGUEL, una altra bona persona que es nota que estima el territori i que la seva feina és la seva passió.

I també ens passà el mateix que el dia anterior, que ens va proposar un afegiment a allò que teníem programat, ens va proposar d'atansar-nos al Parc Nacional d'Ordesa i Monte Perdido, l'entrada del qual teníem a pocs quilòmetres. Vàrem acceptar de grat... i vàrem encertar. Ens va prometre que seria un passeig a peu pla... i així va ser. Fantàstic!

Pirineu 186 360x270Pirineu 211 360x270Pirineu 188 360x270Pirineu 184 360x270Pirineu 199 360x270Pirineu 190 360x270

Sabem que a la Vall d'Ordesa es poden fer excursions amb diversos graus de dificultat i de durada considerable, però nosaltres ens vàrem limitar a un passeig, a un tastet. Una fageda, el riu (que travessàrem dues vegades per ponts diferents), els imponents cims... MIGUEL ens anava parlant de l'origen (glacial) de la vall, de la flora i fauna (protegides) que s'hi troba, de l'història des que va ser declarat Parc Nacional (1918) fins a ser considerat Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO (1997), dels projectes per dur a terme una polèmica ampliació, de la vessant francesa (que va ponderar), de l'impacte del turisme... ja us ho dèiem, un home compromès. I encara que només fou de lluny, vàrem albirar belleses com el circ de Cotatuero o la cascada de Soaso.

 

Tot i això encara ens quedaven hores de llum solar, així que tocava desfer el camí (sí, com el dia anterior), passar de llarg d'allà on havíem (ben) dinat i parar-nos a Torla.

Pirineu 220 550x733Pirineu 231 550x733Pirineu 230 550x412

Torla-Ordesa és una antiga vila ja documentada al segle XI. Per la seva posició fronterera ha patit totes les guerres hagudes en mil anys:  feudals, medievals amb els francesos, la de Successió (s. XVIII), la d'Independència (s.XIX) i la Civil (s.XX). Una època de bonança al segle XVII fou aprofitada per bastir els casalots que ara ens recreen la mirada mentre passegem pels seus carrers (també) empinats i empedrats. També aquí se'ns ofereixen a la vista magnífiques postals de muntanya. Però l'element que destaca és l'església de Sant Salvador, construcció integrada en el sistema defensiu del poble i que avui se'ns presenta al costat de les restes del castell i d'una de les torres de l'antiga muralla.


Per cert que allà mateix, al castell, s'ha ubicat el Museu Etnològic.

Gràcies a les explicacions d'en MIGUEL i a uns plafons il·lustratius vàrem poder copsar com és el seu peculiar i ancestral Carnaval (prohibit durant el franquisme, és clar), prou afamat i del qual els seus habitants es senten legítimament cofois.

 

Teníem previst passar per Sabiñánigo, però es feia fosc. No ens queixem, que consti, la tarda havia estat de molt profit. Gràcies també a tu, MIGUEL! A Sabiñánigo ja hi aniríem l'endemà. Arribar fins l'hotel tampoc ens va costar res de l'altre món.

 

El segon vespre a Larrés va facilitar una estona de relaxació abans de tornar a taula, cosa que més d'un va aprofitar per conèixer el bonic i endreçat poblet.

Pirineu 243 550x412


I aquest fou el menú prou saborós ‒i de fàcil digestió‒ escollit per a la segona nit:

- crema de carbassó

- llom al roquefort

- postres variades

 

No fou cap sorpresa ‒estava anunciat‒ quan a les acaballes el nostre President s'aixecà i reclamà l'atenció dels presents.

El seu brindis fou dedicat a tots nosaltres i al Club, que per molts anys puguem seguir programant i assistint ‒respectivament‒ a aquesta mena d'activitats tan agradables i profitoses.

El cava el portàvem nosaltres des de Barcelona i no vam fer curt, ans al contrari.

 

 

Tercer dia

 

El moment de recollir les coses i deixar les habitacions sempre es fa costerut. Sempre s'escolten veus que proposen allargar fins a 4 ó 5 dies aquestes sortides; tot es pot estudiar, però el matí de dijous, 21 de Maig ‒que també despuntà lluent‒, tocava marxar. Sense perdonar el segon esmorzar de bufet, eh?


Com a la següent fita no ens esperaven fins a migdia i, a més, ho teníem de pas, vàrem dedicar una bona estona a Sabiñánigo. No obstant no es tractava de fer turisme patrimonial (com a Sallent de Gàllego o a Jaca, per exemple), sinó de comprar productes de la zona en establiments que ja teníem recomanats per un bon amic sabiñanense.


Sabiñánigo
és la principal població d'aquesta àrea, amb un fort dinamisme comercial i de serveis. Embotits, dolços i (novament) formatges foren els productes de més èxit entre la colla, tots ells productes artesanals i molts amb denominació d'origen. Es tractava de no arribar a casa amb les mans buides i tampoc era qüestió de portar romanalles.

Pirineu 245 550x412



Bé, fins aquí tot ha estat cultura, inclosa la gastronòmica. Ens faltava la vessant tècnica que havia de completar l'enunciat que ens caracteritza: la sortida tècnica-cultural, el nostre senyal d'identitat. I no ho vàrem fer de qualsevol manera, no (allò que se'n diu per sortir del pas), sinó que l'elecció va recaure en la Bodega Enate.

Enate té les seves modernes instal·lacions a la població de Salas Bajas, però va néixer (l'any 1991) en unes vinyes situades a la propera localitat d'Enate (terme municipal de El Grado). Tot plegat situat a la comarca de Somontano (al peu de la muntanya, literalment).


Vàrem ser rebuts per la responsable d'atenció al client, na MARÍA JOSÉ JIMÉNEZ, auxiliada per la eficient PATRICIA. Elles ens van anar mostrant les principals àrees de la bodega i alhora ens donaven a conèixer aspectes bàsics de la seva filosofia vinícola.


L'edifici aixecat per Enate entre vinyes mostra un disseny de línies rectes i colors que s'integren perfectament en el paisatge; fins i tot quan hom es troba al seu interior no es perd en cap moment la sensació d'estar en contacte amb la natura, gràcies a l'entrada continuada de llum i a les seves parets cristal·lines. El nostre periple va començar amb la projecció d'un documental pertinent i després ens va dur per la sala de fermentació, l'enorme sala de barriques (de roure), la cava d'ampolles o la línia d'envasat, per acabar sortint a la zona de recepció-botiga. Cal afegir que molts de nosaltres vàrem aprofitar per comprar vi a preu de celler?

Pirineu 251 360x270Pirineu 260 360x270Pirineu 263 360x270

Pel que fa al vi (recordem-ho:  D.O. Somontano) es caracteritza per la seva lenta maduració, cosa que li confereix una acidesa més elevada, donant-li un toc més europeu. Això és així per la situació concreta de la comarca, confluència de clima mediterrani amb l'aire atlàntic procedent del Cantàbric i tot suavitzat per la carena muntanyosa que l'empara. La seva producció es concentra en els vins negres (85%), mentre que de blancs en fan un 10% i del seu reputat rosat ‒de manera sorprenent‒ només el 5% restant.


Ens hem “descuidat”, quan rememoràvem el recorregut, de la galeria d'art. L'art és present per totes les estances (pintures, escultures) i també es descobreix entre les mateixes vinyes, però és que a més hi té dedicada tota una sala. Des dels seus inicis, Enate s'ha vinculat a l'art. Ha col·laborat amb un gran nombre d'artistes espanyols i internacionals, una bona mostra dels quals es poden veure en aquesta fantàstica sala:  Chillida, Saura, Tàpies, Beulas, Canogar, Broto, Mira, Torner, Amat, Victoria, Bechtold, Subirachs... Alguns dels quadres han servit de base pel disseny d'etiquetes de les seves ampolles. Ben mirat, la sola visita a Enate ja justificaria sencera una sortida tècnica-cultural.

Pirineu 280 550x412

 

Per si faltava alguna cosa per completar l'univers Enate, teníem el dinar preparat en un menjador exclusiu per nosaltres.

El servei ‒s'ha de dir‒, a l'alçada dels millors restaurants.

 

Aquesta fou la seva excel·lent proposta:

- aperitiu de pernil ibèric i formatge manxec

- mongetes estofades

ternasco d'Aragó amb patates

- postre gelat

- cafè i infusions

 

 

Pirineu 277 360x270Pirineu 282 360x270Pirineu 295 360x270Pirineu 271 360x480Pirineu 288 360x480

 

A banda de l'aigua (que no falta mai a cap taula), les menges van estar superbament maridades amb:

- Enate Rosat,
  100% cabernet sauvignon,
  intens i afruitat en nas, carnós i ple
  en boca, acidesa equilibrada, llarg
  postgust.

  Etiqueta:  original de Victor Mira.

- Enate Tinto Bodega Tierra 2008,
  100% cabernet sauvignon,
  molt bona entrada en boca, equilibrat,
  final llarg amb postgust de fruita
  madura.

  Etiqueta:  pintura que forma part de
  l'obra “La Vida del Vino” (instal·lació
  amb 108 retícules),
  de Vicente García Plana.

 

El punt i final de les activitats d'aquests tres dies el va posar una fotografia de grup (al peu de l'autocar, a l'aparcament d'Enate), símbol de l'unió i la harmonia mantingudes al llar d'aquest lapse de temps entre tots nosaltres.

Pirineu 313 1100x688

La tornada, ràpida i còmoda, com l'anada (la distància ja era menor); però amb l'ànim ‒i les forces‒ més decaigut, s'havien acabat les vivències compartides.


I tot això que s'explica en aquesta crònica no resulta ser només que una tènue ombra del que realment vàrem tenir la sort de viure. Si qui llegeix aquestes línies hi va ser, enhorabona! (recordar és reviure)... i si no, només podeu fer una cosa:  apuntar-vos a la propera!


Per cert, si voleu veure més imatges (aquí s'ha fet una selecció), en l'album del nostre perfil a facebook n'hi ha 313! I, a més, podreu veure-les a tota pantalla i fixar-vos en detalls. Nosaltres ho hem publicat de bon grat.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook