La Barceloneta

Barceloneta 53 347x260

Itinerari pel patrimoni gastronòmic de LA BARCELONETA.                                           



NOTA:  Per començar, en aquesta ocasió hem volgut deixar uns paràgrafs tal qual varen ser publicats en l'article corresponent a aquesta activitat quan va ser anunciada a l'Agenda, referits als orígens del barri.


La Barceloneta és una llengua de terra guanyada al mar. El seu origen cal cercar-lo en l'illa de Maians, que es trobava a uns 100 metres de la costa de Barcelona. La construcció d'un dic iniciada el 1477, per protegir el port, va fer que les aportacions de sorra de les corrents marines i del riu Besòs anessin reomplint el fons marí fins a fer-ne emergir un nou perfil costaner.

Precisament fruit de la nostra Història és el desconeixement que sovint tenim de la pròpia Història. Uns plans d'educació que sempre ens han volgut espanyolitzar (l'actual ministre no ha inventat res de nou) ens han distorsionat -quan no amagat- els fets ocorreguts al nostre país, a la nostra ciutat.

Diem això perquè s'acostuma a dir -i fins i tot s'escriu- que l'origen del barri de la Barceloneta fou una decisió política del capità general d'aleshores, que era Santiago-Miguel de Guzmán y Spínola, marqués de la Mina, per tal de reallotjar aquells ciutadans que havien estat obligats a abandonar i enderrocar les seves cases arran de la desfeta de 1714. Per cert, ara que estem de ple en la commemoració del Tricentenari -a la qual el Club hi dóna suport-, afegim una altra dada històrica:  el setge s'inicià el 25 de Juliol de 1713 (potser creien que Santiago Apòstol els ajudaria a obtenir una victòria ràpida), eren 40.000 soldats (entre espanyols, francesos i d'altres) contra 2.000 defensors de la ciutat, ajudats pels 4.700 voluntaris de la Coronela (milícia ciutadana dels gremis); 413 dies varen poder resistir!, a més de causar-li a l'enemic el doble de baixes que les tingudes... i encara ens retreuen que commemorem una derrota. El que fem és honorar la seva memòria. La seva lluita d'aquells temps ens ha de donar forces en els nostres.

Però reprenem el fil. La construcció de la Barceloneta s'inicia el 1753. Un senzill càlcul de la diferència de dates i el coneixement que l'esperança de vida de l'època estava al voltant dels 50 anys tira per terra la fal·làcia repetida. Els malaurats habitants de la Ribera desnonats pels ocupants difícilment varen poder veure amb els seus ulls el bastiment del nou barri.

La realitat cal buscar-la en el fet que la població de Barcelona s'havia duplicat en pocs anys, degut a l'auge de les fàbriques d'indianes i del port, gràcies a la fi de la prohibició de comerciar amb Amèrica. Fou un argument deutor principalment de l'immigració de la gent que arribava del camp català i de les terres llevantines de l'extinta corona catalano-aragonesa.

Barceloneta segle XVII 1100x632

La platja a una banda i el port a l'altra varen propiciar que molts dels nouvinguts i molts dels que tenien la seva vida lligada al mar (pescadors, camàlics del port, etcètera) s'instal·lessin de manera precària durant anys en aquell indret inhòspit.

El dit capità general manà posar-hi ordre, encarregant l'obra a l'enginyer militar Joris Prosper Van Verboom. També es va crear llavors la Junta d'Obres del Port, per tal de condicionar-lo a les necessitats del moment. Era l'època coneguda com de “l'Il·lustració”.

 

 

Fins aquí el marc geogràfic i històric. Comencem ara el relat del nostre itinerari pel patrimoni gastronòmic de la Barceloneta.

 

El dissabte s'havia presentat lleugerament ennuvolat i amb una temperatura minvada respecte a les anòmalament elevades dels dies precedents. Unes condicions perfectes pels rutaires. 

Val a dir que el nombre dels que vàrem escollir caminar per barri abans d'anar a dinar (opcions A i B) fou estranyament -o no- molt inferior als que triaren anar directament a Can Solé (opció C). Però aquesta circumstància encara va afavorir l'enteniment de les explicacions i la comunicació amb la nostra guia, la CARME (de Cultura Gastro).

 

El punt de trobada (la boca del metro Barceloneta) té una doble utilitat. L'una és òbvia, per pràctica i senzilla. L'altre ja té a veure amb allò que ens anaven a explicar. Aquell indret era mar uns segles enrere. Des d'allà, arrecerats darrera de l'edifici històric de l'Escola de Nàutica i molt a prop del nou monument al General Moragues, escoltàrem el com i el perquè de la formació del nou barri. Dues dades a afegir a l'escrit en els paràgrafs precedents:  el primer traçat va constar de 8 carrers ben alineats i perpendiculars i els pisos tenien una superfície de 140 metres quadrats, tot i que de seguida es van anar dividint en quarters, donant com a resultat una superfície útil ben minsa.

 

I ja ben ubicats, començàrem l'itinerari visitant una colla d'establiments emblemàtics:  el Vaso de Oro, el Jai-ca, el Cheriff i Can Ramonet. De tots ells ens destacava alguna característica, ja fossin les innovacions aportades a la gastronomia, el preu més que convenient o els arrossos. Tanmateix sempre anàvem coneixent alguna que altra anècdota dels seus propietaris i dels seus orígens.

Entremig de tant local gastronòmic també vàrem tenir l'oportunitat de conèixer una altra mena d'establiment:  la llibreria Negra i Criminal, especialitzada en els gèneres policíac i d'intriga; potser la millor de l'estat i, de ben segur, de nivell internacional. Són els organitzadors de BCNegra, cita anual ineludible pels amants d'aquestes literatures d'arreu.

Barceloneta 02 550x412Barceloneta 05 550x412

A continuació fou el torn de dos comerços d'alimentació artesanals amb personalitat pròpia.

El primer va ser Cafès Salvador, un torrefactor dels “de tota la vida”, dels que queden ben pocs a la nostra ciutat. Ens van permetre l'entrada fins l'obrador i vàrem poder escoltar les seves explicacions sobre la maquinària emprada. La torrefacció i la mòlta diàries fan que el producte final es vengui fresc i amb tots els seus sabors. Aquí se'ns va explicar una anècdota significativa del que ens ha tocat patir a la nostra societat. Als anys de la cartilla de racionament i del control absolut per part de l'estat dels proveïments, a Cafès Salvador (i a la resta d'establiments del sector) se'ls obligava a comprar el cafè de Guinea (llavors “província” espanyola), de molt pitjor qualitat dels produïts als països proveïdors habituals; la sort fou que la indústria farmacèutica alemanya va descobrir-ne el seu alt contingut en cafeïna i, gràcies al seu baix preu, va absorbir-ne la producció, cosa que alliberà el mercat i va permetre tornar a importar el cafè dels països americans de prestigi consolidat.

L'altra va ser el Forn Baluard, de no gaire antiguitat, però que ha recuperat la manera de fer pa tradicional i que ofereix un enorme ventall de productes, barreja de tradició i d'innovació. El seu obrador resta a la vista dels vianants... no tenen res a amagar, ans al contrari, poden presumir de la feina ben feta.

Barceloneta 10 270x202Barceloneta 12 270x202Barceloneta 13 270x202Barceloneta 14 270x202Barceloneta 25 550x733

Havíem arribat ja a la plaça on es troba el Mercat de la Barceloneta, la història del qual comença a la veïna plaça de Sant Miquel amb les pileres (dones que col·locaven el peix en piles per tal de vendre'l).

L'edifici actual és de disseny modern, tot i que s'ha respectat l'estructura original de 1884.

 

 

 

Ens toca explicar ara un dels descobriments de l'itinerari:  el negre de la riba.


Situada en un pany de paret l'any 2003, arran dels actes del 250è aniversari de la fundació del barri, sovint passa desapercebuda.

És la figura d'un mascaró de proa d'una nau del segle XVIII, que representa un indígena d'Amèrica.


Trobada en un magatzem d'efectes navals del moll de la Riba, fou durant un temps l'emblema d'un comerç de la zona.

Pel seu aspecte ferotge, el feien servir els pares per espantar la canalla si no feien bondat (com ara un “home del sac” local).

L'original es conserva amb la col·lecció de mascarons del Museu Marítim; aquesta és una reproducció en fibra de vidre.

 

 

Si feia uns moments havíem estat veient la part de darrera de l'església, unes poques passes ens dugueren davant d'una bella mostra del barroc a casa nostra. L'església de Sant Miquel del Port es va edificar entre 1753-1755 (reformada el 1850-63), és a dir, que és la primera construcció duta a terme en el nou barri. Durant anys –i a falta de local més adient– va ser on es reunia la Confraria de Pescadors.

Barceloneta 26 1100x825

A la mateix plaça es troben dos dels més coneguts restaurants. Can Ganassa és també la seu d'un dels grups de caramelles més arrelats (i aquí se'ns va explicar en què consisteix aquesta manifestació de la cultura popular). L'Òstia (el seu nom fa referència a històries populars d'impossible verificació) és més recent, encara que el seu impulsor ve d'una família de llarga tradició, i ja s'ha guanyat una fama merescuda. 


La sortida al passeig Nacional ofereix actualment una perspectiva totalment diferent de la que va marcar el barri durant generacions. Ara ens trobem de cara al mar, però abans s'aixecaven els dipòsits i magatzems. A finals del segle XVIII i inicis del XIX eren molt populars les pudes, locals d'oci on tot es tolerava i barrejava (menjar i beguda, jocs, etcètera).

Des d'aquest mirador vàrem poder veure l'actual i modern edifici de la Confraria de Pescadors, la creació de la qual data del segle XIV, havent tingut diverses seus des de llavors (la Llotja en fou de les primeres), fins que al segle XIX es traslladà a l'avui nomenat Moll del Rellotge. Fou degut a una ampliació del port que el far quedà en desús i es volia tirar a terra, però els pescadors varen defensar la bellesa de la seva torre i el varen convertir en un rellotge.

Val a dir que el peix de la costa de Barcelona té el segell de qualitat corresponent i que dóna feina a prop de 400 persones (entre les quals 224 mariners).


I no seria un itinerari per la Barceloneta si no traguéssim el cap per la platja. En aquest punt vàrem tenir l'ocasió de considerar diversos aspectes referits a la barriada. Parlem-ne!

Hem parlat de la realitat marinera. Tampoc podem oblidar un passat industrial, exemplificat pels tallers de La Maquinista. I hem al·ludit sovint a temes d'oci.

Barceloneta 36 550x412


És el moment de fer constar que al segle XIX s'hi trobava l'única plaça de braus de Barcelona, anomenada El Toril. També fou aquí que es va estendre la moda iniciada per la reialesa a l'inici del segle XX de prendre banys de mar. I qui no recorda encara els famosos xiringuitos a tocar de la sorra, amb el després mediàtic Bernardino pul·lulant per totes bandes? Aquí va néixer la primera tapa –l'anxova amb l'oliva– amb el vermut de sempre. I entre els mariners autòctons i els arribats de les costes de llevant varen instituir els millors arrossos que hom pot degustar.


Moment també per tenir un record pels habitants de les barraques del Somorrostro i les seves dures condicions de vida, sotmesos a tota mena de precarietat (vivenda, treball) i arbitrarietats per part de les “fuerzas del orden”. No exempta d'orgull de classe, la CARME ens va fer saber que els seus avis hi havien viscut. Actualment la platja compresa entre l'Espigó del Gas i el Port Olímpic porta aquest nom. A més, ben a prop, s'ha erigit un monument per la memòria d'una de les seves veïnes més il·lustres, la bailaora CARMEN AMAYA (la Mare de Déu del Carme és la patrona dels mariners, fou una coincidència?).

 

Barceloneta 39 550x733Barceloneta 40 550x733

Tot deambulant per les places i carrers de la Barceloneta és fàcil observar edificis sencers (com la seu de la cooperativa La Fraternitat), o bé molts detalls en d'altres, que denoten l'influència del modernisme també en aquest indret. Es tracta d'un fenomen poc estudiat i gens valorat. Nosaltres volem deixar-hi constància. 

Barceloneta 49 550x412Barceloneta 50 550x412Barceloneta 52 550x412

De tornada a la gran plaça vertebradora de l'activitat del barri (dedicada al poeta Boscà) vàrem poder fixar-nos que, a més del Mercat, acull nombroses bodegues (terme d'origen mariner, ves per on):  L'Electricitat, La Cova Fumada (creadora de la famosa “bomba”)...

Nosaltres vàrem acabar endinsant-nos a Cal Papi.

 

Cal Papi és un local amb tot allò que hom espera trobar:  l'ambientació, la clientela, l'assortiment de producte... i, sobretot, l'atenció personalitzada dels seus propietaris.

Una vegada entaulats ens varen començar a treure plats a dojo:  musclos, braves, peixet fregit, pop a la gallega, calamar a la romana... i una de les seves creacions més brillants, el fals bunyol de bacallà.

I tenen un vermut casolà que tomba d'esquena.

 

Barceloneta 56 780x585

I gairebé tips ens dirigírem cap a la nostra darrera destinació:  a dinar a Can Solé (i és que no tenim remei!).

Abans, però, vàrem entrar a la casa del costat, bastida el 1761, darrer exemple d'edifici cap d'illa, amb planta baixa i primer pis, com eren tots inicialment. Es coneix com la Casa de la Barceloneta i acull un equipament cultural pel barri. Amb més temps haurem de tornar-hi i mirar l'exposició.

Així doncs, a l'hora prevista es produí l'encontre entre els rutaires i els “tripaires”.

 

Can Solé és un estendard de la cuina marinera.

Enguany compleix ja els 110 anys.

S'ubica en una de les belles cases antigues de la zona, per la qual cosa els plaers estètic i gastronòmic van ensems.

El menú fou ben adient:  pica-pica mariner i arròs caldós, a més de les postres, vins, aigües i cafès.

 

El seu propietari, en JOSEP Ma. GARCIA, ens convidà a una copa de cava i s'uní a nosaltres en el brindis de companyonia. Salut i gràcies!

Barceloneta 72 550x412Barceloneta 76 550x412

En resum, una matinal molt alliçonadora rematada amb un dinar digne de mariners.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook