Teruel

Teruel 122 347x260

Sortida tècnica-cultural de tres dies a TERUEL i rodalies.                                 



La primera -i no petita- dificultat a l'hora de començar aquesta ressenya ha estat triar les fotografies que l'havien d'acompanyar. La sort és que al nostre perfil de facebook ja les podeu veure totes i així ningú ni res es queda fora de l'abast dels nostres amics. Són 148 fotografies, algunes d'elles semblants a d'altres, però és que aquest viatge hem tingut més d'un “fotògraf oficial” i el que hem fet és refondre-les i ordenar-les.

La manera més raonable (i més fàcil) és anar relatant els esdeveniments cronològicament. Començarem, doncs, per la sortida, que fou puntual (dimarts, 22, a les 9 del matí) i sense cap baixa d'última hora. Tothom era a punt per “l'aventura”. Fetes les oportunes salutacions i/o presentacions, l'autocar enfilà cap la nostra destinació i les ganes de passar-ho bé eren prou evidents.

 

Teruel 003 550x412

Amb la paradeta intermèdia tècnica (per fer un cafè, un mos... o el que calgui) habitual, vàrem arribar amb l'horari avançat a Calaceit, on teníem encarregat el dinar, i que es troba ja a més de mig camí de Teruel, a la comarca del Matarranya, on el predomini lingüístic és encara el català.

 

Una bona passejada en grup pel seu nucli històric ens va descobrir el seu ric patrimoni monumental, que reflecteix la importància d'aquesta vila ja des de la baixa edat mitjana i fins ben avançat el segle XIX. Destacable la seva església arxiprestal de Santa Maria (1696-1710).

Anecdòtica la placa col·locada a la façana de l'Ajuntament:  resulta que els reis d'Espanya havien visitat la vila el 22 de Maig de 2002, feia exactament 10 anys. És de suposar que ara afegiran que el Club també hi va anar en el desè aniversari.

 

Amb la gana ja ben oberta ens dirigírem a dinar. Capítol apart mereix el lloc on ho férem, la Fonda Alcalá, fundada el 1922 (instal·lacions completament modernitzades el 2010) per GREGORIO ALCALÁ i CARMEN MOMPEL, i que actualment està regida per la tercera generació d'aquesta família, per ENRIQUE i MIGUEL ALCALÁ. Ha rebut crítiques elogioses de reputats gastrònoms, com ara JOAN PERUCHO o NÉSTOR LUJÁN (nomenat Gourmet Barceloní l'any 1994).

 

Doneu-li un cop d'ull al suculent menú:

- Amanida aragonesa (plat recomanat a totes les guies).

- Carn de be a la brasa amb llonganissa d'Aragó (un luxe!).

- Flam de poma (casolà).

- Més tota la beguda que ens va venir de gust i el cafè.

I el servei, amatent. Recomanable de totes, totes.

 

La resta del trajecte fins a Teruel no fou gens pesat. Les animades converses sobre el que havíem viscut i sobre les expectatives que teníem pels propers dies i el paisatge que anava passant rere les finestres de l'autocar (Alcañiz, Calanda...) ens facilitaren l'arribada fins l'hotel.

L'Hotel Isabel de Segura (la part femenina dels “amantes de Teruel”) és un 3 estrelles modern. Sembla ser que l'edifici havia acollit abans una residència de monges. Les habitacions són molt confortables i el personal es va mostrar sempre disposat a atendre'ns amablement.

Un cop instal·lats i abans de l'hora del sopar tinguérem temps lliure per anar a estirar les cames, començar a conèixer Teruel i aprofitar per estrènyer les relacions personals.


El sopar d'aquest primer dia (a l'igual que el de l'endemà, recordar que teníem contractada la mitja pensió) ens va tornar a reunir tota la colla com cal:  al voltant d'una taula. El menú, especial per a nosaltres, ens permetia triar entre cinc primers plats, cinc de segons i quatre de postres. Cap queixa pel que fa a la seva qualitat. Ens anàvem adonant que es menja bé per aquestes terres.

I a dormir, que el dia havia estat llarg. 

 

El dimecres es va presentar igual que els dies anterior i posterior, amb un temps magnífic, assolellat, sense el més mínim rastre dels núvols i de les pluges de la setmana precedent. Cal dir que aquest aspecte -el climàtic- també acostumem a tenir-lo programat amb antelació i la reserva de bon temps sempre la tenim feta.

L'esmorzar fou de bufet lliure, amb cava inclòs. De tot i bo.


Dimecres va ser el Dia ROKELIN. L'hem batejat així per una raó prou contundent:  totes les activitats desenvolupades aquest dia (i no només la visita de les seves instal·lacions) van estar programades per l'amic CARLOS MUÑOZ, responsable d'atenció al client de l'empresa ROKELIN, el qual, dit sia de passada, també ens va buscar i reservar l'hotel on vàrem estar allotjats.

Rokelin 1100x535

A les 10 del matí en punt la trentena de participants en aquesta Sortida Tècnica-Cultural vàrem ser recollits per l'autocar de l'estimable RICARDO. De l'hotel a les instal·lacions situades en un proper polígon industrial en uns minuts.

Després de setmanes de contactes telemàtics, per fi vàrem tenir el plaer de saludar personalment el nostre amfitrió, persona jove i jovial, que ens va rebre amb inequívoques mostres de satisfacció.

Les rialles foren inevitables a mida que ens anàvem veient els uns als altres abillats amb les proteccions sanitàries obligatòries de cap a peus, literalment.

Una vegada tots preparats va començar la visita a la fàbrica. Les primeres sales que veiérem eren buides en aquesta època de l'any, doncs adapten la producció a la demanda i a l'hivern necessiten menys consum energètic per dur a terme tot el procés.


Amb les limitacions òbvies de la pròpia capacitat personal, mirarem de ser curosos en la transcripció de les explicacions rebudes aquella jornada, que -volem remarcar-ho- foren clares i abundants per part del nostre expert guia.

En CARLOS va començar parlant-nos de les races de porc admeses en aquesta D.O. Teruel, que ofereixen uns pernils de gran qualitat dietètica, degut als nivells alts de grasses insaturades, però baixos en saturades, la qual cosa redunda en baixos nivells de colesterol. L'àrea geogràfica és exclusivament la mateixa província de Teruel. El Consell Regulador de la D.O. controla, a més, la seva alimentació i fins i tot la manera com es sacrifiquen els animals.

Feta aquesta introducció ens explicà els successius processos de l'anomenada etapa freda. La recepció, el sagnat i la salaó, tornar a salar, rentar-lo i deixar-lo reposar i l'assentament final ens anaven sent referits en les respectives sales (ara buides, com ja hem explicat abans). Creiem haver-nos fet una idea cabdal de tot plegat.

Teruel 073 550x412Teruel 084 550x412

Teruel 086 550x412

 

El moment espectacular va arribar quan pujàrem al secadero:  
milers i milers de pernils a la vista. Vàrem poder comprovar in situ com es va curant la carn de manera natural.

Catorze mesos és el temps mínim que a ROKELIN tenen aquí penjats els pernils (dotze estableix la D.O.). Subratllar que la altitud mínima sobre nivell de mar que han de tenir aquestes instal·lacions és de 800 metres. Les visitades pel Club ultrapassen els 900.

 

I diem tot això perquè tot està molt vigilat pel Consell Regulador de la D.O., que és qui envia els inspectors que han de verificar el resultat final. Els pernils són examinats un per un. Si són aptes són marcats amb el senyal de la D.O.: l'estrella mudèjar de vuit puntes, a més de rebre una etiqueta amb un codi de barres únic per a cada exemplar.

 

 

Els refusats (que a ROKELIN no són gaires, evidentment) ho poden ser per diverses raons, fins i tot per no tenir el pes mínim (7 Kgs.) o tenir la peülla trencada. No és un producte dolent, es pot vendre, però mai com de la D.O.Teruel. La qualitat sempre és exigent.

 

El pas següent de la visita fou la fàbrica d'embotits, on també se'ns va referir el procediment natural que segueixen per arribar als diferents productes del seu apetitós catàleg:  llom, xoriço, llonganissa, salsitxó...

En aquells precisos moments hi havia un operari embotint i lligant unes llonganisses, ajudat per màquines, però de manera molt artesanal.

 

 

 

Acabada la visita vàrem tenir un altre regal:  ens esperava una llarga taula farcida de pernil tallat i d'embotits de tota mena, a més de formatges (també de Teruel, que produeix un altre departament d'aquesta empresa) i vi exclusivament etiquetat. El dia abans havíem dinat i sopat d'allò més, pel matí ja havíem esmorzat a l'hotel i ben aviat tornaríem a Teruel per dinar; però la presentació i les olors eren capaces de vèncer tota resistència. Se'ns han acabat les paraules d'agraïment cap en CARLOS i cap a ROKELIN.

 

Gairebé tots (i diem “gairebé” per no ser taxatius) vàrem aprofitar per comprar productes a preu de fàbrica i així allargar l'experiència gustativa un cop tornats a casa i també (per què no dir-ho?) per compartir-ho amb aquells menys afortunats que no ens pogueren acompanyar en el viatge.

Teruel 089 1100x825

La cirereta del pastís fou quan el nostre President, en RAIMON PÉREZ ARDEVINES, li feu entrega al Sr. CARLOS MUÑOZ SÁNCHEZ d'un diploma en reconeixement per la seva decisiva contribució en l'organització d'aquesta Sortida Tècnica-Cultural que marca una fita en molts aspectes (durada, assistents, qualitat) en l'història del Club. Al seu torn, el Club fou obsequiat amb un plat de ceràmica decoratiu que esperem poder lluir ben aviat quan tinguem local.

Seguim el fil de la narració i arribem al dinar, que ens fou servit en un cèntric restaurant (a tocar de la plaça del Torico) de la mateixa ROKELIN anomenat Aires de Teruel, que sintonitzava perfectament l'ambient modern amb el tradicional.

Teruel 098 550x412


Potser sí que algú ja no tenia gana, però el menú degustació presentat es menjava sense ni voler-ne:

- Entrants (a compartir per cada quatre comensals):

  · amanida vegetal

  · delícies de Teruel (pernil amb pa amb tomàquet, oli del Baix
    Aragó i all)

  · formatges de Teruel

  · fregits de Teruel (xoriços, botifarres...)

- Costelles de porc al forn.

- Assortiment de postres.

- Vi, cervesa, aigua, pa i cafè.

 

En un reservat exclusiu per nosaltres i arrodonit amb un bon servei. Hores d'ara ja no quedava ningú al marge del grup. La colla era una pinya. Les converses de tot tema, sobretot del que anàvem veient aquests dies, eren intenses. Si la felicitat és viure certs moments, aquest en fou un d'ells.

Teruel 104 550x733

 

A l'hora prevista -a les cinc de la tarda- ens va venir a buscar la que seria la nostra guia per Teruel durant les properes hores. Es diu BEGOÑA i des d'aquí la volem felicitar públicament pels seus coneixements i per la seva capacitat per transmetre'ls (i també, tot s'ha de dir, per la seva paciència amb nosaltres).

És terolenca i s'estima la seva ciutat. I això es nota.

 

La visita pel Centre Històric de Teruel s'inicià als peus del Mausoleo de Los Amantes, amb una introducció a l'història de la ciutat des de la seva fundació pel rei Alfonso II el 1171 fins a la realitat actual, tot passant -naturalment- per la famosa llegenda dels amants Isabel de Segura i Juan Diego Martínez de Marcilla.

La passejada ens dugué a conèixer l'important riquesa arquitectònica de l'art mudèjar, declarat Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO l'any 1986.

Singulars són les seves torres:  la de San Martín, la de El Salvador i la de San Pedro (ambdues annexes a les seves respectives esglésies) i la de la Catedral.

No és gens menyspreable l'herència medieval (torreons, panys de muralla o portals com el de San Miguel -dit també de La Traición- o el de Daroca -més conegut per La Cuesta de la Andaquilla-) o la renaixentista (amb el valuós aqüeducte-viaducte dit Los Arcos).

El modernisme també va deixar la seva empremta en aquesta ciutat, de la mà de l'arquitecte català Pau Monguió, que va trobar bons clients entre la potent burgesia de principis del segle XX. Les cases Ferran, Bayo, de la Madrileña o del Torico son mostres que estan a l'alçada de les millors d'aquest corrent artístic.

Dues significatives obres es van erigir els anys '20 del segle passat:  el passeig de l'Óvalo, amb la seva escalinata neo-mudèjar que connecta l'estació ferroviària amb el centre de la ciutat, i el viaducte (ara exclusivament peatonal), obra de l'enginyer terolenc Fernando Hué, i que va propiciar el creixement (aquí també conegut com “l'eixample”) de la ciutat.

I ens hem deixat pel final la plaça del Torico, que ha estat un indret de centralitat urbana des de l'Edat Mitjana. És una plaça porxada molt atractiva. Al bell mig s'hi va alçar el 1858 una columna on al capdamunt s'ubica un dels símbols de Teruel:  el Torico (l'altra és l'estrella mudèjar). La gentil BEGOÑA ens va explicar una bonica història fundacional de la ciutat que té a veure amb un brau que, des de la riba del riu Túria on s'estaven acampats, les hosts cristianes veieren en l'horitzó, dalt del turó on finalment aixecaren la nova ciutat.

Teruel 040 270x360Teruel 036 270x360Teruel 095 270x360Teruel 027 270x360

Tot plegat va ultrapassar amb escreix la durada inicialment prevista, però és que realment Teruel existe, com deia un encertat eslògan institucional d'ara fa uns quants anys... i paga la pena de visitar-la.

 

No us penséssiu pas que la jornada s'havia acabat. Encara ens faltava visitar la botiga gourmet de ROKELIN, on el súmmum va ser que ens varen regalar a tots i cadascun de nosaltres una ampolla del mateix vi amb l'etiqueta exclusiva que ja havíem tastat en els àpats anteriors del dia (en la degustació feta a la fàbrica i pel dinar). Un record més per endur-nos cap a casa.

Definitivament el Dia ROKELIN fou un dia inoblidable.


I, encara que sembli mentida, també vàrem sopar. A l'igual que la nit anterior, vàrem poder triar una altra vegada entre cinc primers plats, cinc de segons i quatre postres, tots ells diferents dels proposats pel sopar de dimarts.

Algú que altre no es va resistir a acceptar la invitació que la tranquil·la ciutat ens feia per passejar-hi de nit, amb una temperatura idònia, tot veient novament aquells indrets coneguts a la tarda, però llavors bellament il·luminats.

 

Dijous, a les 9 del matí, seguint l'horari previst (com va succeir en tot el viatge), marxàvem de l'hotel i de Teruel capital per completar el programa planificat. De primer ens aturàrem a recollir el nostre “guia” de la jornada:  en JOSÉ TORRES, PEPE pels seus amics... entre els quals ens atrevim a comptar-nos.

En PEPE és un vell amic personal del nostre President. És un home de negocis que viu amb passió la seva terra. Seguint les seves sàvies indicacions ens vàrem endinsar per la comarca d'Albarracín, que ell coneix com el que és:  casa seva. A mida que avançàvem ens anava parlant de la flora i de la fauna d'aquells paratges, destacant les grans extensions de savines i, sobretot per la seva peculiaritat, el paisatge protegit de les pinedes rodenes (ben plenes de rovellons quan és l'època), on els arbres endinsen les seves arrels en les pròpies pedres.

De tant en tant passàvem pel algun petit nucli poblat i també sovintejaven les restes arqueològiques de l'aqüeducte romà construït el segle I per portar l'aigua del riu Guadalaviar des d'Albarracín fins a Cella, una infraestructura de 25 kilòmetres que es pot considerar com el primer transvasament d'aigües entre conques fluvials de la història.

Teruel 124 550x412Teruel 133 550x412


I així, ben distrets, vàrem arribar a Albarracín, que presumeix de ser una de les poblacions més belles d'Espanya (declarada Monumento Nacional el 1961). Lluny de nosaltres la més mínima voluntat de contradir-los. Vàrem anar una estona agrupats, però a partir de cert moment alguns varen decidir seure a l'ombra i descansar a la preciosa plaça de l'Ajuntament, mentre que d'altres s'anaren perdent i retrobant pels costeruts carrers farcits de racons de postal. La gran quantitat de cases blasonades demostra la importància que va arribar a tenir aquest emplaçament.


Cal recordar que portàvem el nostra guia particular, que PEPE ens anava explicant alguns dels molts detalls que anaven sorgint davant de la nostra mirada:  finestres de forja, cobertes de fusta molt ben treballada, parets pintades per absorbir l'humitat, cases que gairebé s'ajunten per damunt dels carrers... i la muralla dels temps dels àrabs, encara prou ben conservada, dominant la serralada.


S'acostava l'hora de dinar, fet que estava programat a Cella, on ens desplaçàrem per un camí diferent del qual havíem agafat per l'anada i així vàrem poder completar la nostra ruta per la comarca.


Abans d'entrar al restaurant encara ens va quedar temps per contemplar el pou artesià més gran d'Europa (i segon a nivell mundial), l'embelliment actual del qual data del primer terç del segle XVIII.

Una altre de les joies d'aquest viatge.

 

A la vista del seu guiatge, des d'aquí proposem al Patronato Provincial de Turismo de la Diputación Provincial de Teruel que nomeni PEPE com a guia honorari i li reconegui la seva feina per la divulgació del patrimoni terolenc. Nosaltres no varem podem fer altra cosa que donar-li les gràcies... i convidar-lo a dinar!

Teruel 144 550x412


Aquest darrer dinar no es va quedar enrere respecte el nivell assolit en tota aquesta sortida. L'hostal-restaurant de les Hermanas Miedes és un establiment de garantia, amb un prestigi ben guanyat i consolidat a la comarca per la feina diària feta des de fa un grapat d'anys (més de 35).


El menú casolà que vàrem compartir fou el següent:

- Amanida de la Ribera (amb cabdells, anxoves, ou,
  espàrrecs...).

- Costelles de corder rostit amb patates panadera.

- Milfulles de pinya en almívar, amb nata i caramel.

- Vi, aigua, cafè i infusions.

 

El veritable fi de festa es va produir quan, per sorpresa generalitzada, varen començar a córrer per les taules unes botelles de cava que el Club havia portat des de Barcelona (el Delavolva, exclusiu dels nostres amics del Celler de Gelida). Unes breus (i potser per això benvingudes) paraules del nostre President varen destacar l'harmonia tinguda aquests tres dies entre tots nosaltres.

 

El retorn a Barcelona és feu un xic llarg, però no hi havia altre remei. Les distàncies són les que són. Tot i això ja hi havia que preguntava per la propera Sortida Tècnica-Cultural... temps al temps!

Aquesta ha estat una experiència molt enriquidora. Hem tornat plens de coneixences (algunes de noves) i de coneixements (gairebé tots nous). Només tres dies més vells i, en canvi, molt més savis.

Facebook