Andorra, el país dels Pirineus

Andorra 038 347x260 Sortida tècnica-cultural de tres dies:  29, 30 i 31 de Maig.                             

 


Des de l'equip directiu/organitzador del Club ens abstindrem de puntuar aquesta nova sortida tècnica-cultural, ja que ha estat irregular en l'acompliment d'allò que teníem planificat. Ho deixem a criteri de cadascun dels participants, pregunteu-los-ho si voleu.

Anem ja a desenvolupar la crònica d'aquest dies intensos. A poc més d'un any i mig de la reeixida visita a Narbona, tornàrem a abordar un altre viatge “internacional”. En aquesta ocasió la nostra destinació fou Andorra, el país dels Pirineus.

Lògicament, Andorra té múltiples facetes i atractius per visitar-la:  la natura, l'esport (l'esquí, sobretot), les compres, el relax (coneixeu Caldea?)... Des del Club vàrem pensar ‒com sempre‒ de manera que tinguéssim els nostres ingredients característics:  cultura, bones taules, hotel de garantia i l'imprescindible toc de coneixements gastronòmics. Per això hi sumàrem el complement de la magnífica ciutat de Manresa. Llàstima que la nostra filosofia del “poc a poc i amb bona lletra” trontollés més del que hagués estat desitjable.

 

L'hora de partida no ens va fer matinar gaire. I per tal que el trajecte no se'ns fes llarg ‒i a banda de l'habitual parada per fer un cafè, un mos... o el que calgués‒ ens quedàrem a dinar uns quants quilòmetres abans d'entrar a Andorra, concretament a la bonica població urgellenca d'Alàs.

La previsió meteorològica setmanal anunciava pluja a tot hora i per tot arreu. De moment sortírem de Barcelona eixuts i, tot i que varen caure ruixats pel camí o mentre dinàvem, fins llavors no ens havia espatllat res.

Arribats a Alàs a l'hora convinguda, ja ens esperava la bona gent del Restaurant‒Hotel Dolcet, dels de més anomenada dels Pirineus, gràcies a la seva cuina tradicional catalana basada en els productes de la terra i en els cicles de l'any. És una institució familiar que acumula el bagatge de tres generacions... i això es nota.

A una amabilitat gens embafadora li hem d'afegir les taules curosament parades per a nosaltres, amb detalls con unes fines estovalles blanques amb el segell i nom de l'establiment.

El menú acordat consistí en ...

- entrants a taula per compartir:

Andorra 003 215x161Andorra 002 215x161

  · mini crema de temporada

  · croquetes

  · trinxat de la Cerdanya

  · pastís de ceps

  · brandada de bacallà

  · amanida de xicoies

Andorra 005 215x161Andorra 004 215x161

  · favetes a la catalana

- fricandó de vedella

- braç de gitano de nata

- vi, aigües

- cafè

Tot a cor què vols. Quedàrem ben de gust!

Andorra 006 215x161Andorra 007 215x161Andorra 008 215x161Andorra 010 215x161Andorra 011 215x161

Aquest àpat mereix un parell de comentaris més. L'un és sobre la xicoia (prou gustosa), una herba salvatge que neix per sobre dels 1.500 metres i apareix quan la neu s'enretira, o sigui que és de temporada i gens fàcil d'aconseguir. L'altre gira en torn de les postres, una exquisidesa de factura casolana a partir de nata de la cooperativa... n'hi ha qui preguntava per l'església del poble per tal d'anar a confessar-s'hi, considerava que eren unes postres pecaminoses de tan bones que estaven!

 

De bon humor per la bona experiència compartida, pujàrem al còmode autocar i entràrem tot seguit a Andorra. Per recomanació del xòfer ‒i considerant el programa previst pels següents dies i veient que anàvem molt bé de temps‒ ens aturàrem al famós Centre Comercial Punt de Trobada, a Sant Julià de Lòria (a només vint minuts de la nostra destinació final). Certament ara ja no ens cal anar a Andorra per comprar aquells productes (formatges, xocolates, xampanys) que no es trobaven a casa nostra; però no deixa de ser un hàbit ben arrelat en la nostra generació i precedents, així que ‒enduts per la nostàlgia i pels preus encara prou convenients‒ vàrem aprofitar per fer les preceptives compres. Alguns exemples:  whisky, xampany, alguna que altra joia, productes farmacèutics...


I llavors, amb “els deures” fets, ja poguérem arribar a l'hotel i instal·lar-nos en les habitacions que teníem reservades. El cèntric emplaçament de l'Hotel Diplomàtic**** (un hotel que, cal dir-ho, ens ofereix un acord preferent als socis del Club:  Andorra (allotjaments)) ens havia de permetre voltar pels carrers (ben comercials tots ells, val a dir) d'Andorra la Vella.

Coses del temps, que no depenen de la nostra voluntat ni de cap organització:  la tarda es va tancar, va caure un xàfec i després va tornar a sortir el Sol. Alguns de la nostra colla van tornar a l'hotel ben xops, mentre que d'altres ‒es trobarien a l'interior d'algun centre comercial‒ ni se'n varen adonar de l'episodi de pluja. També hi ha qui va ser més prudent i es quedà gaudint de la tranquil·litat del vestíbul o del bar de l'hotel. Per cert, que vàrem tenir el gust de conèixer el propietari i, a més, ens va venir a saludar qui ens arranjà aquesta sortida, na YOLANDA MENA, eficient en les seves funcions de promotora comercial (vàrem tenir notícia d'ella fa anys, quan treballava per l'Hotel Alga de Calella de Palafrugell, on encara hi continuem anant) i així tinguérem l'ocasió d'agrair-li la seva tasca personalment.

L'Hotel Diplomàtic****, a banda del que ja hem destacat (bona ubicació i avantatges pels nostres socis), és un hotel d'allò més correcte (habitacions, serveis, àpats...) on vàrem rebre un excel·lent tracte personal i gaudim d'una òptima relació qualitat-preu.

El sopar (en la modalitat de bufet lliure) transcorregué ‒com era d'esperar‒ en un ambient distés.

 

La segona fou la jornada 100% andorrana. I començà ennuvolada.

Els rostres dels membres del Club, a mida que ens anàvem retrobant a taula per esmorzar (al gust de cadascú, segons acostuma a ser amb aquesta fórmula de bufet), denotaven haver aprofitat les hores de descans i les ganes d'afrontar les visites programades. A quarts de deu marxàvem de l'hotel.

Els fullets editats en el seu moment (finals de Febrer o començaments de Març) preveien anar al Centre d'interpretació Andorra romànica, a Pal. Desconeixem els motius (no era per calendari ‒al Maig està obert, els dimecres està obert‒ ni per l'horari ‒als matins està obert‒), però el cas és que estava tancat. Assabentats de l'incidència la setmana anterior, vàrem acordar una alternativa.

 

L'alternativa resultà una molt bona opció, ja que ens atansàrem fins La Farga Rossell, datada l'any 1842, que va ser una de les últimes fargues actives d'Andorra (fins el 1876) i que avui és un exemple viu del patrimoni preindustrial andorrà. Allà ja plovia, no hi feia res, la visita era a cobert.

L'acollida fou en una sala (era l'antiga carbonera) on, ben asseguts, ens feren les presentacions. El relativament curt període d'activitat fa que La Farga Rossell arribés als nostres dies en un bon estat de conservació. Ara, completament restaurada, l'han convertida en Centre d'Interpretació del Ferro i forma part de l'Itinerari europeu del patrimoni industrial. Ens explicaren la importància de la metal·lúrgia a Andorra a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, amb l'arribada d'obrers especialitzats des del sud-est francès i el transport dels lingots de ferro per via d'una xarxa de traginers cap a la Catalunya que s'anava industrialitzant.

Acompanyat d'efectes que representen els quatre elements necessaris per obtenir el producte (aigua, terra, foc, aire), un curós audiovisual ens explicà la descoberta del ferro per l'home i l'evolució de la civilització al seu entorn. En travessar una altra porta diferent de per on havíem entrat, ens veiérem davant l'espai de treball de la farga. Abans, però, i amb l'intenció d'entendre millor el que aniríem a veure a continuació, ens feren entrar en una habitació (destinada al descans durant el canvi de torns) on ens mostraren ‒mitjançant un altre audiovisual‒ com es produeix el procés de transformació del mineral de ferro en lingots, resseguint les tasques dels obrers, que s'allargaven del matí al vespre, de dilluns a dissabte i de Primavera a Tardor.

Andorra 016 360x270Andorra 027 360x270Andorra 023 360x270

Llavors sí, llavors ja estàvem en condicions de copsar alguna cosa del que allà s'exhibia:  el dipòsit de carbó, els estris que s'usaven, el forn, els malls...

Faltava la cirereta del pastís. Mentre l'un ens anava responent totes les preguntes que sorgien, l'altre preparava un ferro roent i, tot seguit, ens feu una demostració amb eines d'època de l'ús del martinet (propulsat pel molí d'aigua) per donar-li la forma desitjada (normalment de lingot). Nosaltres hi érem per gust i només una estona; però ja us assegurem que suportar aquell fragor hores i hores, dies i dies, havia de ser molt dur. Certament eren treballadors relativament ben pagats, però s'ho guanyaven ben bé.

La gran capacitat productiva dels alts forns suposà la fi d'aquesta indústria del ferro.

Aquesta visita resultà molt interessant i, a més, una absoluta novetat per a tots els components de la partida. No es pot saber mai quan un entrebanc es converteix en una oportunitat. Tocava continuar.

 

La carretera ressegueix el curs del riu Valira (que anava ben brau) i en tan sols un parell de quilòmetres ens menà fins a Ordino. Ubicada al bell mig d'aquesta bonica població teníem la Casa d'Areny-Plandolit, convertida en un dels museus més emblemàtics del país i l'únic exemple de casa senyorial andorrana que ha arribat intacte als nostres dies. L'edificació original data del segle XVII, amb diverses remodelacions posteriors, i va ser habitada fins a mitjans del segle XX. Va pertànyer a una de les famílies propietàries de fargues productores de ferro més importants del Principat. Entre els seus membres destaca Guillem d'Areny-Plandolit (1822-1876), figura il·lustre de la història andorrana en ser el promotor de la Nova Reforma de 1866.

No ens esperaven fins a migdia. Havíem arribat massa aviat i no ens podien atendre encara (a dins hi havia un altre grup). Aquest desajustament era fruit de l'alteració ja explicada. I la pluja continuava fent-nos la guitza i no deixant que apreciéssim a gust els originals jardins de la casa (originals en tant que foren els primers del país en tenir únicament finalitat decorativa). Paciència.

La visita guiada ens traslladà a l'Andorra benestant dels segles XIX i XX i ens permeté observar diversos objectes únics i exclusius d'aquesta família, l'única amb títol nobiliari al Principat, en una època en que els luxes i les comoditats no s'hi coneixien gaire en aquestes contrades.

Andorra 046 550x412

És una casa de planta baixa i dos pisos, dels quals només es mostra el primer (l'altre era destinat a serveis). Manifesta allò que es coneix com una arquitectura orgànica (és a dir:  no respon a un projecte inicial, sinó que s'adapta a les necessitats dels seus ocupants al llarg dels anys), integrada en l'entorn, amb característiques del món rural, tot i que amb espais que evoquen la intensa vida social burgesa que la família volia mantenir a Ordino (convertida en residència estival a mitjans del segle XIX), tal i com llavors feia a Barcelona. A banda i banda s'obren uns passos perpendiculars al carrer Major, cosa que permetia mantenir la casa exempta de les construccions veïnes.

S'hi accedeix a través d'un estança destinada a emmagatzemar la llenya, ara convertida en recepció i botiga, situada a la dreta d'un gran porxo obert a la façana principal del casalot (accessible en carro o a cavall). Comunica amb el que seria l'entrada original i la seva avantsala, guarnida amb selles de muntar i altres elements característics. A l'altre costat se'ns mostrà el celler de l'oli i el vi; sabem que a Andorra (per raons climàtiques) no es donava el conreu de raïm, cosa que no impedia a la família disposar en grans bótes d'un vi d'excel·lent qualitat provinent del Penedès o del sud de França.

Pujant l'escala veiem per una obertura interior un espai tancat sense finestres només accessible per una trapa des del pis de dalt. La xerrameca popular li ha atribuït funcions de presó particular o d'amagatall per si les coses anaven mal dades, però no era més que el rebost on conservar les menges sensibles.

Arribats al capdamunt d'aquesta escala ens rep un saló de grans dimensions (el saló de ball), ricament moblat i decorat, d'on es pot sortir a la balconada de la façana principal. Com dèiem abans, es tracta d'un espai perfectament apte per a reunions socials i s'exposen objectes que mostren les aficions dels homes de la casa, com ara la caça, l'esgrima, el tennis i altres esports. Tot i això no era aquí on es feia vida... massa gran, massa fred.

D'allà passàrem a la cuina. L'equipament d'aquest espai ens mostra tant l'evolució de les tècniques per cuinar (llar de foc, cuina econòmica o cuina de gas) com la potència dels Areny-Plandolit (l'ús del ferro ‒material valuós‒, sistema de canonades per obtenir l'aigua corrent, consum de productes colonials, mobiliari ‒armaris o una pràctica taula-separador‒ fet a mida).

Just al costat es troba el menjador, on el luxe es fa patent:  un impressionant aparador (on sobresurt el treball d'ebenisteria) portat des de Barcelona (cal recordar com eren les comunicacions i els mitjans de transport fa cent-cinquanta anys?), una vitrina amb vaixelles de la més delicada manufactura, coberts de plata, etcètera.

Al cantó oposat del gran saló s'obre la sala noble (o d'armes):  gerros, rellotge de peu, armadures medievals, figures de porcellana, contractes i diplomes emmarcats... Però hi destaquen dos ítems:  els quadres (retrats) i els animals dissecats. Dels quadres ressalta el retrat del pròcer Guillem d'Areny-Plandolit, mentre que entre els altres membres de la família ens pot sobtar l'alt nombre de clergues, cosa habitual en les famílies de possibles.

L'altre peculiaritat mereix el seu propi paràgraf. Resulta que Pau-Xavier d'Areny-Plandolit (1876-1936, fill pòstum de Guillem) era metge (cirurgià) de professió i una de les seves grans aficions fou la taxidèrmia (l'altre fou la màgia). Dissecador honorari de l'Universitat de Barcelona, creà el primer Museu d'Història Natural d'Andorra.

La sala noble dóna pas a les estances privades. D'una banda les cambres dels senyors, separades tal i com era el costum d'aquesta classe social en aquella època, de l'altre la biblioteca i el despatx de l'amo.

L'habitació de la senyora disposava d'una avantcambra, amb piano inclòs. Al dormitori hi havia un tocador de gran finesa (i preu, suposem). El dormitori del senyor era més sobri.

La biblioteca ocupa una sala diàfana fruit d'una ampliació de la casa. El corredor d'accés passa per damunt d'un d'aquells passos citats. La construcció del corredor s'aprofità per emplaçar una capella (dedicada a la Mare de Déu dels Dolors... i alguna ‒tres, concretament‒ anomenada Dolors teníem entre nosaltres). El fons bibliogràfic de la biblioteca Areny-Plandolit ha permès estudiar i documentar l'esdevenir històric d'Andorra. I en tant que espai masculí s'observen detalls com la sòlida taula d'escriptori (amb tinter i giny de paper assecant) o la butaca de fumador (al seu costat, una escopidora).

El que començà sent la casa pairal dels Areny esdevingué la casa noble dels Areny-Plandolit. No hi ha dubte que la pròpia casa i el seu contingut presenten a dia d'avui un alt valor etnològic.


A la sortida ens acompanyaren fins a la propera Era del Raser (antiga seu parcial del Museu Postal d'Andorra), una nova sala d'exposicions de caràcter temporal de llarga durada, que permetrà donar a conèixer part de les col·leccions del patrimoni cultural andorrà inèdites per al gran públic.

Poguérem visitar (de franc) l'exposició inaugural, dedicada a la família Rossell d'Ordino. La Casa Rossell està documentada des del segle XV, sent una de les més importants d'Andorra, tant a nivell econòmic com polític. D'aquesta casa ens ha arribat un nombre considerable d'objectes de tipologia diversa i de gran valor cultural, amb datació des del segle XVII fins al XX, que testimonien la riquesa i l'importància de la família Rossell. La mostra es presenta en diversos àmbits:  propietats, vida domèstica, vida social i cultural... La darrera descendent de la nissaga fou Maria Lluïsa de Riba Cassany, que morí el 1993 sense descendència ni haver designat hereus. L'estat andorrà rebé l'ingent patrimoni i ara el comença a posar a l'abast del públic.

Andorra 050 550x733

 

En acabat se'ns presentà un dilema:  era massa d'hora per anar a dinar i ‒possiblement‒ massa just per atansar-nos a Pal. Cal recordar que vàrem haver d'alterar el programa feia pocs dies. Malgrat que anar a veure l'església sense haver visitat el Centre d'interpretació Andorra romànica generava dubtes, la potència estètica que es preveia ens va decidir d'acostar-nos-hi.

L'església de Sant Climent de Pal (originària dels segles XI-XII) és un bell exemple del romànic. Tot i les intervencions dels segles XVII i principis del XVIII, conserva la major part de l'estructura original. Sense entrar en una descripció exhaustiva de les seves particularitats, sí que volem destacar la seva característica tipologia constructiva en una sola nau i el campanar de tres pisos amb finestres geminades. Admirar-la in situ (calia pujar el turonet), voltant-la i resseguint el camí que ens situa per damunt la seva taulada i a tocar ‒literalment‒ de la torre del campanar, contemplar les vistes “de postal” que la vall ens oferia... en aquells moments estàvem convençuts d'haver encertat la decisió.


“És tard i vol ploure!” pensava més d'un. El cert és que la pluja anava fent la seva (res que no es pogués aguantar, però) i se'ns tirava a sobre l'hora de dinar. L'autocar no ens podia deixar a la porta del restaurant i vàrem haver de caminar un bon tros per un carrer que a més ‒si no vols caldo, dues tasses‒ estava aixecat per obres. Mitja hora llarga de retard acumulat, però pel dinar no hi va haver cap problema.

 

El restaurant escollit ho va ser per la seva immillorable reputació (i també per recomanació directa), aconseguida al llarg de més de 40 anys. El Restaurant Don Denis destaca pel seu caliu i per oferir un servei a l'alçada de la qualitat dels seus productes. Ens reberen amb tota la amabilitat del món i de seguida ens guiaren fins el nostre reservat.

Així doncs, després d'una matinal intensa, allà hi érem, ben afamats.

Aquí detallem l'abundant i saborós menú:

- patates braves

- croquetes de pollastre i de pernil

- calamars a l'andalusa

- pebrots del Padrón

- entrecot de bou a la graella amb guarnició

Andorra 057 215x161Andorra 058 215x161Andorra 059 215x161Andorra 060 215x161Andorra 062 215x161Andorra 065 215x161Andorra 063 215x161

- flam d'ou casolà

- aigua, vi (un tempranillo de Rioja prou correcte), cava brut del Penedès

- assortiment de bombons i galetes

- selecció d'infusions i cafè

Realment va fer goig i ens vàrem sentir còmodes, molt còmodes. Massa i tot.

 

No som bruixots, però en l'article anunciador de l'activitat dèiem textualment:  “potser el més difícil serà aixecar-nos de taula per reprendre el nostre viatge cultural pel Principat”. Justa la fusta! Quan ens adonàrem ja eren quarts de cinc tocats. I a les cinc ens esperaven a la Casa de la Vall d'Andorra, un monument ‒com s'acostuma a dir‒ de visita obligada.

Andorra 073 550x412

Història, bellesa, importància política... Hi ha molts motius que fan de la Casa de la Vall un dels monuments més simbòlics d'Andorra, potser el més simbòlic de tots. La Casa de la Vall es va construir a finals del segle XVI a sobre d'una roca amb vista a la vall del riu Valira. Era la casa pairal de la família Busquets. L'any 1702 va canviar d'ús:  el Consell General (parlament andorrà) la va comprar i la va utilitzar com a seu principal fins al 2011, quan es va traslladar a un modern edifici construït allà mateix, conformant una àgora contemporània. Aquesta casa es va fer servir com a lloc de celebració de les reunions dels representants de les parròquies del país i també feia de seu de la justícia.

Andorra la Vella, la capital del Principat, és una població situada longitudinalment en la vall que travessa el Valira. El seu creixement s'ha fet enlairant-se pels vessants muntanyosos, cosa que han solucionat d'una manera prou curiosa:  mitjançant ascensors que comuniquen els diferents nivells de places i carrers. Ja us adonareu que poca cosa podíem fer amb l'autocar per arribar-hi (i recordeu que del restaurant a l'autocar teníem una bona tirada... i penseu que per tornar era de pujada), però l'intenció era que ens acostés el màxim possible que permetés l'orografia. Per acabar-ho d'empitjorar, el trànsit era d'hora punta, ben atapeït, no avançàvem.

Quan finalment el primer de nosaltres entrà a la recepció de la Casa de la Vall faltaven vint minuts per la sis de la tarda, l'hora que tancaven. Havíem fet salat. No ens varen rebre. La decepció entre nosaltres es feu patent. Per això parlàvem a l'inici de la crònica d'acompliment irregular d'allò que havíem promès. Un cúmul de circumstàncies (el canvi forçat de la primera visita de la jornada, la marrada per anar a Pal, la distància entre l'aparcament de l'autocar i el restaurant, la sobretaula massa distesa, el carrer en obres, l'emplaçament ben amunt de l'objecte del nostre desig, l'horari de visita tan restringit, la nul·la empatia dels funcionaris andorrans) va vèncer el nostre anhel. Ho lamentem sincerament.


Ens quedaven unes hores de tarda pel davant. Els núvols feia hores que havien marxat i tot afavoria el passeig. Cadascú al seu aire, segons gustos.

A banda de la reiteració dels seductors aparadors de tota mena d'establiments comercials, volem fer esment d'algunes escultures escampades per les places i carrers d'aquesta eixerida vila:

- 7è. centenari del primer Pariatge (1978), de Luigi Teruggi, un relleu commemoratiu que trobem just a l'entrada de la Casa de la Vall.

- La dansa (1967), de Josep Viladomat (Manlleu, 1899 - Escaldes-Engordany, 1989), emplaçada davant la façana lateral Casa de la Vall
  per rememorar el primer centenari de Nova Reforma.

  Una parella de joves dansaires, abillats amb vestimenta típica andorrana, executa el tradicional ball de la morisca.

- 7 poetes, de Jaume Plensa (Barcelona, 1955), conjunt escultòric format per set figures humanes que remeten als estilites, la calma i
  actitud reflexiva dels quals es contraposa al brogit de la ciutat.

  També es considera una metàfora de les set parròquies andorranes.
  S'instal·là jugant amb el desnivell del terreny davant de la dita Casa de la Vall.

- Monument a la Constitució (1993), de Emili Armengol (Barcelona, 1943), monument als andorrans que van voler una moderna
  constitució.

  Ara s'ha situat en la nova plaça (2011) oberta al penya-segat i tancada per la Casa de la Vall i el nou edifici del Consell General.

- Ball de contrapàs (1977), de Sergi Mas (Barcelona, 1930), homenatge a la dansa que es balla per la Festa Major i en la qual el
  capdanser marca les passes que la fan i desfan, començant sempre amb el peu esquerre.

  La trobem en una placeta en el mateix carrer de la Vall.

- Noblesa del temps (entre 1977 i 1984), de Salvador Dalí (1904- 1989), obra monumental (1.400 Kg. de pes) que vol expressar el
  domini del temps sobre l'home.

  Donada per Enric Sabater l'any 1999, es col·locà a la plaça de la Rotonda, en la zona per on es va cobrir el curs del Valira.


Acabarem amb una anècdota. Molts dels assistents a la sortida tècnica-cultural ‒i probablement molts dels hipotètics lectors d'aquest relat‒ desconeixien que Andorra encunyés monedes pròpies d'euro, més aviat haguessin dit el contrari. Doncs bé, teníem a les mans una peça d'un euro perfectament legal (i portat des de Barcelona) on a la cara nacional es reprodueix justament la Casa de la Vall i la llegenda “Andorra 2016”.


Sadollats de la història i cultura andorranes, vàrem cloure la jornada amb el segon sopar (de bufet lliure, ja ho sabeu) a l'hotel. I a l'igual que en sortides precedents, brindàrem amb cava (portat per nosaltres des de Barcelona, un bon cava elaborat per als nostres amics del Celler de Gelida) per celebrar l'harmonia entre els presents. Què voleu que us diguem? És un acte ben senzill, però ple de calidesa. És un costum que ens ve de gust de mantenir.

 

La tercera jornada ens tocà matinar una mica i, a més, amb certa complicació. Ho expliquem:  a quarts d'onze del matí havíem d'estar a Manresa, el trajecte són dues hores i mitja (o sigui que hauríem d'haver partit a les vuit), però el menjador de l'hotel no l'obren fins a les vuit (justament). Solució? Llevar-nos amb prou antelació per tenir-ho tot a punt de marxa i, tan aviat com fos possible, entrar a esmorzar. A les 8:30 del matí ja pujàvem a l'autocar. A la frontera tampoc no ens varen entretenir gaire. Tot i això vàrem acumular una altra vegada mitja hora de retard. Sort que la bona gent de l'Oficina de Turisme de Manresa sí que va tenir la flexibilitat que els va mancar als seus homòlegs andorrans de la tarda anterior. Continuem!

Ja dèiem en anunciar la sortida que potser no havíem estat encertats a l'hora de batejar-la. La rellevància de la matinal i del dinar que ens esperaven ens van fer dubtar si no hagués estat més descriptiu ‒i just‒ afegir el nom de Manresa a l'enunciat (sí que ho hem fet a l'àlbum de fotos del nostre perfil de facebook). Anem ara a situar-la.

Manresa és una ciutat amb molta història, des d'indicis de poblament iber fins a ser esmentada per primera vegada en un privilegi reial de l'any 889, passant pels romans i els àrabs. Manresa ha viscut molts episodis clau en la conformació de Catalunya; ha estat arrasada, cremada (més d'una vegada), saquejada i bombardejada, però sempre s'ha tornat a aixecar.

Manresa és la capital del Bages i la ciutat de referència comercial i de serveis per a un àmbit de més de 300.000 habitants. La seva centralitat geogràfica i amb Montserrat (la muntanya sagrada dels catalans) sempre de fons, la fan un destí de visita obligada.

Andorra 078 550x412

A nivell turístic, Manresa és una ciutat polièdrica:  el segle XIV fou primordial a Manresa (amb l'esplendor del gòtic), la petjada de Sant Ignasi de Loiola és manifesta a partir del segle XVI, l'esclat del modernisme deixà un bon nombre d'edificis en una ciutat plena de pujança... Nosaltres vàrem escollir la seva proposta anomenada Manresa, cor de Catalunya. Ara us la desenvolupem.

...Per cert, totes les previsions meteorològiques que ens varen fer patir tement la pluja durant l'itinerari varen resultar errades. El sol ja s'havia fet present des del dia abans. I no cal menystenir que s'esqueia que érem a Corpus Christi, un dels dijous de l'any que ‒diuen‒ sempre llueix.


Arribats a la plaça Europa, a tocar de la Muralla del Carme, ens vingué a recollir la nostra primera guia, l'ANNA, la mateixa amb la què havíem parlat des de l'inici dels preparatius. Ens acompanyà fins a la Plaça Major, al bell mig del Barri Antic, on té la seva seu l'Oficina de Turisme i allà ‒mentre fèiem els tràmits inevitables‒ ens facilitaren uns acurats fullets informatius sobre els diversos aspectes de la vida manresana (planell, història, cultura, oci, esdeveniments, comerç, esport, gastronomia, etc.), al temps que contemplàvem l'actual Ajuntament, edifici barroc (1739-1777) que substituí els antics casals del Veguer i del Batlle (destruïts per l'incendi amb què els borbònics arrasaren Manresa el 1713) i on es firmaren les Bases de Manresa (1892), primer projecte escrit d'intent de recuperació política catalana. Val a dir que la Plaça Major, tal i com ara la tenim, és fruit d'una ampliació del segle XVII, quan s'enderrocà un bloc de cases que la tenia dividida en dos espais durant l'edat mitjana:  la plaça Major (pròpiament dita) i la plaça dels Especiers.


Començàrem l'itinerari. Primera parada:  la Seu.

La Basílica de Santa Maria de la Seu no és catedral, no hi ha bisbe a Manresa (depenen del bisbat de Vic). És el principal monument manresà. L'església gòtica que avui podem contemplar és la germana gran de la barcelonina Santa Maria del Mar:  ambdues foren projectades per Berenguer de Montagut (el cert és que s'hi assemblem força), però començant la manresana uns anys abans (1325 ó 1328 enfront del 1329).

Ens deturàrem uns instants a l'entrada. Formant angle recte tenim una façana gòtica (amb totes les seves característiques:  arcs ogivals, contraforts exteriors) amb el Portal de Santa Maria al costat de l'entrada de l'antiga seu romànica (ara serveix d'accés al claustre). És una constatació in situ del canvi de mirada que es va produir entre els segles del romànic i els del gòtic. Mentre que al timpà corresponent a l'època romànica la Mare de Déu ‒entronitzada i sostenint un Nen Jesús sense expressió‒ és una figura hieràtica i distant (és una reproducció, l'original es conserva en una galeria del claustre per tal de protegir-la de les inclemències del temps), al timpà gòtic trobem una Mare de Déu humanitzada i propera, que manté un Nen Jesús de boniques faccions amorosament recolzat sobre el seu maluc, tot plegat amb una sensació de moviment i naturalitat. L'Església va passar de voler atemorir els fidels a oferir-lis un Déu d'amor, les construccions van passar de la foscor i el recolliment a la llum (finestrals amb vidrieres cromàtiques, rosasses) i les grans dimensions.

Andorra 087 550x733Andorra 085 550x733

A l'accedir a la Seu a través del claustre ens vàrem dur una agradable sorpresa:  en un brollador ben guarnit de flors es gronxava alegrement l'oucomballa. Segona referència a la diada del Corpus (i ens faltava una tercera)

El claustre de la Seu manresana acull quelcom sorprenent per a nosaltres (que no som gens entesos, és clar):  una capella s'aixecà el segle XVIII en estil neoclàssic, al bell mig de l'espai central. Dedicada a la Puríssima, també és coneix com la Capella “dels Favets”, en referència als avalots de 1688 quan s'enfrontaren dos bàndols, els favets i els tremendos, arran d'una decisió política ‒el cobrament del delme‒ que fou rebuda de manera contraposada per menestrals i camperols. La cosa acabà ‒com acostuma a passar sempre i arreu‒ amb una forta repressió (que inclogué l'execució de nou tremendos) i amb l'autorització d'alçar-se aquesta capella per a ús privatiu dels favets com a desagreujament per la trencadissa que havien sofert els dies de revolta.

La planta de la Seu és d'una sola nau, d'una extraordinària amplada, vorejada per capelles entre contraforts més baixes que provoquen l'efecte de ser dins d'una església distribuïda en tres naus. Certament presenta un espai interior majestuós.

Ens asseguérem davant el retaule del Sant Esperit (1394), considerat l'obra mestra de Pere Serra, un dels grans pintors catalans de l'època. Va ser encarregat pel gremi de cuireters de la ciutat i té una gran riquesa iconogràfica, sent el tema central la vinguda de l'Esperit Sant, mentre que totes les escenes (una dotzena) fan referència a aquesta manifestació divina en diversos episodis bíblics. La banda inferior conté una predel·la (representa un Sant Enterrament) provinent d'un altre retaule desaparegut, obra de Lluís Borrassà i que havia estat dedicat a Sant Antoni (1410).

Andorra 105 360x480

 

Sortírem de la Basílica de la Seu i ens dirigírem a un vestigi que ens ha arribat prou ben conservat fins els nostres dies d'allò que era viure durant l'edat mitjana a l'interior d'una vila emmurallada. Ens referim al carrer del Balç, que formava part del nucli de la ciutat medieval sorgit a l'entorn del mercat (a la plaça Major). Està ja documentat al 1307 i s'ha preservat perquè a partir del segle XVI es va privatitzar. És un carreró estret i sinuós, sota els porxos dels darreres de les cases que donen a la plaça Major i al carrer de Sobrerroca, conformant un recorregut gairebé subterrani, sota la balcera. Les cases són d'origen medieval, però en èpoques posteriors han estat sobrealçades. Tot plegat sempre amb la finalitat d'aprofitar al màxim un espai escàs, l'essència de l'urbanisme medieval:  fosc, amb estretors, angoixant.

De tornada a la llum del dia pel carrer de Sobrerroca ens trobàrem un pou que recorda la tradició d'una història miraculosa esdevinguda l'any 1602. Resulta que una nena ‒de nom Agnès‒ estava a càrrec d'una gallina propietat de la seva madrastra, se li escapà i caigué al fons d'un pou, ofegant-se. Espantada per les conseqüències que pogués tenir aquest accident (sabedora de la nul·la estima que li tenia la madrastra), Agnès suplicà l'intercessió d'Ignasi de Loiola (qui havia deixat una forta petja de la seva estada el 1522) i, segons la tradició, aquest feu sobreeixir l'aigua del pou i revifà la gallina. En donar-se per bo que això fou un miracle i que s'obrà gràcies a les pregàries adreçades cap a ell, Ignasi de Loiola fou canonitzat i des de llavors fou conegut com Sant Ignasi de Loiola.
Al segle XVIII s'hi construí una petita capella en l'edifici adjacent, on un retaule recorda el fet.

 

Un breu trajecte que recorre el carrers Sobrerroca i Sant Miquel (travessant de nou la plaça Major, on canviàrem de guia, a partir d'aquell punt anàvem amb la XISCA) ens dugué a la plana de l'Om. Allà, fent cantonada amb el carrer del Born (urbanitzat el 1910), localitzàrem la farmàcia modernista (1926) de la família Esteve. Els Esteve són una nissaga de farmacèutics que començà a Manresa el 1787. L'any 1929 Antoni Esteve i Subirana va crear els Laboratoris Esteve, empresa l'activitat de la qual abasta actualment més de cent països.

Mentre caminàvem pel carrer del Born anàvem veient a dreta i esquerra altres exemples d'incipient modernisme, com la sastreria Tuneu (rètols, aparadors). Havíem passat de la ciutat medieval a la modernista, amb l'esclat de la Buresa a la plaça Sant Domènec.

A començaments del segle XX, Manresa és una ciutat puixant, amb industrials que han fet fortuna en el tèxtil i confien a un grup d'arquitectes d'ascendència local (Ignasi Oms, Alexandre Soler o Bernat Pejoan) la construcció de les seves elegants cases, preferentment situades en el nou eixample urbà i amb l'estil en boga a la capital del país. Eixample i modernisme, dos conceptes compartits per Barcelona i Manresa.

La plaça de Sant Domènec és el centre de la Manresa moderna, sorgida a partir de l'eixample. Es va urbanitzar l'any 1936 aprofitant l'enderrocament de l'església que hi ocupava l'espai. És el punt d'unió entre el nucli històric i l'eixample modernista, enllaçant el carrer del Born i passeig de Pere III, inaugurat el 1891 i convertit en la zona de major dinamisme ciutadà.

En un angle de la plaça hi ha el Quiosc de l'Arpa (1917), projectat per Josep Firmat seguint un disseny de Puig i Cadafalch, està construït amb una base de pedra amb decoració floral, cos de fusta i vidre i una coberta de ferro forjat. Actualment funciona com a punt d'informació de l'Oficina de Turisme.

La Casa Torrents (1906) és una casa-palau neogòtica de l'arquitecte manresà Ignasi Oms per a la família d'industrials Torrents. De llenguatge historicista, té quatre plantes amb dues torrasses circulars als angles, una de les quals està coronada amb cúpula cònica. El malnom popular li ve de la vídua del primer propietari, n'Antònia Burés.


L'itinerari avançava, ja anàvem badant pel passeig Pere III. Tot just començar ‒i a mà dreta‒ hi ha l'antiga seu del Casal Regionalista (1918), reforma propera al noucentisme duta a terme per l'arquitecte barceloní Alexandre Soler i March (deixeble de Domènech i Montaner) sobre un antic cinema aixecat per Ignasi Oms. La façana té decoració geomètrica i floral i al capdamunt tenim l'inevitable representació de Sant Jordi matant el drac.

Uns metres més enllà surt un carrer que li està dedicat amb tot l'encert a l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, 1863 - Barcelona, 1914), ja que conté tres destacades mostres de la seva feina (a Manresa hi treballà en una seixantena d'obres):

- la Casa Davant (1907, ampliada per Josep Firmat el 1936) fa cantonada, té un aire senyorívol i mostra ornamentació a les obertures.

- la Casa Lluvià (1908) és una casa unifamiliar amb jardí, on Oms desplega un estil madur, plenament modernista, amb un original joc de
  volums que aconsegueix una estructura asimètrica i equilibrada alhora. Les façanes exteriors apliquen a dojo la decoració típicament
  modernista, amb esgrafiats, capitells i mènsules.

- la Casa Torra (1910), obra de plena maduresa, destaca per conservar els plantejaments de casa independent i alhora s'integra en l'espai
  urbà de manera original i genuïnament modernista. La façana principal té una galeria central encarada al sol, decorada amb vitralls
  emplomats i ferro forjat.


Retornats al passeig arbrat (s'agraïa l'ombra a aquelles hores del migdia) ens hi fixàrem en un edifici d'habitatges, la Casa Gabernet Espanyol (1898), obra primerenca del omnipresent Ignasi Oms, en una etapa molt influenciada per l'historicisme, una composició unitària i simètrica.

Just al seu davant es troba l'imponent Casino (1906), del propi Oms, considerat el principal edifici modernista de Manresa, tot i que parteix d'un model clàssic. Funcionà com a club social de les classes benestants i com a local de joc. Amb l'il·legalització del joc per part de l'anterior dictadura i els canvis d'hàbits socials, va anar declinant fins al seu tancament el 1970. Rehabilitat el 1999, ara acull una biblioteca pública i un actiu centre cultural.

Andorra 119 360x270Andorra 117 360x270


Acabàrem el recorregut al Teatre Kursaal (1926), de Josep Firmat, d'estil noucentista, amb façana de composició clàssica i on destaca el pati central d'accés, amb columnes jòniques i una terrassa amb balustrada. De propietat municipal des del 1988, fou totalment rehabilitat el 2007 i ara és un potent focus cultural per a Manresa i la seva àrea d'influència.

Al primer pis s'ha ubicat el Kursaal Espai Gastronòmic, on ens oferiren un tast de productes locals i Els vins de la D.O. Pla de Bages, que justament fou la denominació d'origen convidada a Golferichs el passat mes de Juny de 2017. O sigui, mentre descansàvem a l'ombra de la terrassa, degustàrem una típica brandada de bacallà amb un Abadal Blanc 2017 (chardonnay, sauvignon blanc, picapoll i macabeu; un vi complex que evoluciona en copa) i uns deliciosos embotits amb tomàquet del Bages maridats amb un Jaume Grau i Grau Selecció Especial (merlot, ull de llebre, cabernet franc i syrah; saborós i fresc, llarg i persistent en boca).

 

Ni que fos d'una manera succinta, aquella jornada ens va servir per tenir una visió del paisatge, el patrimoni, el comerç i la gastronomia manresanes. Ens va quedar clar que Manresa batega.

 

Ben de gust que ens hauríem quedat més estona. L'amable encarregat d'atendre'ns ja ens va dir que per ell ens hi podíem allargar tant com volguéssim, però faltava culminar la nostra diada manresana anant a dinar a un dels restaurants que millor record ens ha deixat en els darrers anys. Parlem ‒no és cap sorpresa‒ del Restaurant Aligué, referent de la gastronomia manresana (i catalana).

Hi estiguérem arran de la Sortida tofonaire de fa tres anys, tot i que en aquesta ocasió no poguérem repetir el menú tofonaire en no trobar-nos en temporada. Però sabíem que és una aposta segura i que no ens faria quedar malament, ans al contrari.

Amb l'anticipació amb què ens cal preparar les activitats trimestrals (per allò de la programació als Centres Cívics, portar-ho tot plegat a impremta i fer la tramesa per tal que ho rebin amb temps els nostres socis i simpatitzants), no sabíem exactament què sortiria a taula i menys tractant-se d'un xef com en BENVINGUT ALIGUÉ que treballa sempre amb productes de temporada i de proximitat.

El resultat fou memorable (de nou), amb un reguitzell de plats (alguns per compartir):

- fuet del Bages amb un bol de tomàquet i oli

- pa cruixent de parmesà

- una crema molt llaminera

- musclos (els hi havien portat aquell dia)

- milfulles de bacallà amb escalivada i pil-pil de festucs

- pèsols del Bages amb cansalada de porc Ral

Andorra 121 215x161Andorra 122 215x161Andorra 124 215x161Andorra 125 215x161Andorra 126 215x161Andorra 127 215x287

- filet de vedella cuit sencer amb crosta de sal

- aigües i vins de D.O. Pla de Bages

- coulant d'avellanes

- cafès amb mignardises

- cireres amb licor d'anís (tercera, darrera i exquisida al·lusió a la festivitat del Corpus)

Andorra 128 215x161Andorra 129 215x161Andorra 130 215x161

 

 


Cap a les postres, el propi Sr. ALIGUÉ va sortir per complimentar-nos. Si Manresa és el cor de Catalunya, l'Aligué ens va tornar a robar el cor. Va de cors.

 

Reconeixíem al començament alguna deficiència en l'execució d'allò que teníem programat per aquesta sortida, però el nivell del tres dinars sembla que ho va compensar amb escreix. No recordem haver dinat mai tres dies consecutius amb aquesta excel·lència.

La tornada va ser ràpida i sense entrebancs (pel matí ja havíem avançat la part més llarga del camí). Van ser tres dies més que afegir al nostre sarró de vivències compartides. Andorra i Manresa, dues noves fites en l'historial del Club. Anem bé.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook