Palau Macaya

Palau Macaya 0 347x248

Palau Macaya + Diagonal Can Soteras =  una proposta irrefutable!                   



Persistim en mantenir la col·laboració amb la bona gent de Cases Singulars. Anteriorment:  Les Acadèmies de Barcelona (de Ciències i Arts de Barcelona i de Medicina de Catalunya), Palauet Casades (Col·legi d'Advocats), Mansana de la discòrdia: Casa Lleó i Morera i Casa Amatller, Reial Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi i Casa Terrades (les Punxes). I és que el seu catàleg mostra un munt de propostes llamineres.

Any Puig i Cadafalch 550x275

 

En aquesta ocasió visitàrem el Palau Macaya*, obra de PUIG I CADAFALCH, quan encara sentim el ressò del que ha suposat la commemoració de l'Any Puig i Cadafalch, quan hem celebrat dues efemèrides:  el 150è  aniversari del seu naixement i el centenari del seu nomenament com a president de la Mancomunitat de Catalunya.


JOSEP PUIG I CADAFALCH (Mataró, 1867 - Barcelona, 1956) fou un home polifacètic.

En tant que polític fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a les Corts Espanyoles (1907-1910) i diputat provincial (1913-1924). La seva etapa al capdavant de la Mancomunitat de Catalunya s'inicià el 1917, arran de la sobtada mort del seu predecessor (Enric Prat de la Riba), i s'estroncà el 1924 amb la implantació de la dictadura de Primo de Rivera, quan va prendre la prudent decisió d'exiliar-se a França.

La seva trajectòria com historiador d'art i les seves tasques d'arqueòleg son encomiables i molt reconegudes internacionalment. Va establir les bases per l'estudi de l'art antic i medieval català i va intervenir directament en les polítiques de conservació i restauració del patrimoni. Amb l'impuls de la Renaixença, l'Escola d'Arquitectura (dirigida per Elies Rogent) va iniciar la restauració del Monestir de Ripoll i allà hi teníem col·laborant a Puig i Cadafalch. El 1907 va participar en la famosa expedició històrico-arqueològica organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans per la Vall d'Aran i la Ribagorça.


Tot plegat es va fent evident en la seva feina d'arquitecte, sigui en l'obra nova o en actuacions en edificis històrics. A banda de la que visitàrem en aquesta ocasió, a Barcelona són prou conegudes la Casa Martí (seu d'Els 4 Gats), la Casa Amatller, la Casa Muntadas, la Casa Serra, el Palau Baró de Quadras, la Casa Terrades (Les Punxes), la Fàbrica Casaramona, la Casa Muley Afid, els Palaus d'Alfons XIII i de Victòria Eugènia a Fira de Barcelona o la Casa Pich i Pon. Altres actuacions són la recuperació del Palau de la Generalitat, les Quatre Columnes prop la Font Màgica de Montjuïc (fa poc restablertes) o el quiosc de Canaletes (desaparegut). D'entre tot allò que va fer arreu de Catalunya, el Club hem visitat Montserrat (un parell de misteris del Rosari Monumental i diverses intervencions en el Monestir) i Món Sant Benet (restauració del Monestir per encàrrec de Ramon Casas).

I com urbanista va actuar (a Barcelona) en l'obertura de la Via Laietana (1909-1911), la reforma de la Plaça Catalunya (1923) i l'urbanització de Montjuïc per acollir l'Exposició Internacional de 1929.

El seu índex d'obres és impressionant, tant per l'abundància com per la seva qualitat. Sabem que PUIG I CADAFALCH no és l'arquitecte modernista més mediàtic, però creiem que el seu paper fou absolutament determinant en aquells anys crucials. Mereix ser valorat.

 

El Palau Macaya fou construït entre els anys 1899 a 1901 (en l'anomenada “època rosa”, pel color dels seus edificis d'obra vista). Fou un encàrrec del burgés ROMÀ MACAYA I GIBERT i s'aixecà en un indret llavors voltat de solars buits. La trama de l'Eixample projectat per CERDÀ s'anava estenent més enllà de la ciutat abans emmurallada, però encara no havia arribat tan amunt. Per cert, sabíeu que el Pla Cerdà contemplava la construcció d'un hipòdrom?, sabríeu encertar l'ubicació prevista? Havia d'ocupar ni més ni menys que catorze (14!) illes de l'Eixample, amb els actuals Passeig de Sant Joan i carrers Mallorca, Rosselló i Padilla com a límits. O sigui, on ara tenim el Palau Macaya... i la Sagrada Família!


A l'hora indicada ‒molts abans i tot‒ ens aplegàrem una bona colla d'amics (socis i simpatitzants) del Club, atrets per aquesta joia arquitectònica oberta al públic fa pocs mesos... i pel consegüent dinar al restaurant Diagonal Can Soteras (és més, alguns es sumaren només a l'àpat).

Palau Macaya 09 550x367

La visita s'inicià en una sala de presentació en planta semi-soterrada, que originàriament era la carbonera de l'edifici (ho notàrem en la pròpia forma de les finestres). Allà ens parlaren de la família MACAYA, ja que hem de considerar que aquesta casa estava projectada com a vivenda unifamiliar, a diferència d'altres contemporànies, pensades ja d'inici per obtenir lucre en forma de lloguers.


Els Macaya a casa nostra es remunten al genovès Nichola Machayo, mestre d'aixa que apareix inscrit ja l'any 1568 a Palamós. Es pot resseguir el rastre familiar fins a Riudoms i voltants, on l'agricultura anava en augment i captava nous treballadors. Finalment, Magí Macaya i Baget (1814-1888) va estudiar medicina a Barcelona, es casà amb Gertrudis Gibert i Garriga el 1842 i tingueren cinc fills. El primogènit fou ROMÀ MACAYA I GIBERT (1843-1923).

En Romà Macaya era un home de negocis:  començà amb l'importació de cotó (comerç iniciat ja pel seu pare), participà en societats de ferrocarril (el Cremallera de Monistrol a Montserrat, el Funicular del Tibidabo), s'associà amb el Doctor Salvador Andreu en l'urbanització i explotació de la muntanya del Tibidabo, invertí en banca i en una companyia de vapors transatlàntics... Fou un dels impulsors i organitzadors de l'Exposició Universal de Barcelona 1888.

Casat amb Carme Sanmartí i Rovis (1852-1904), varen tenir ‒igual que els seus pares‒ cinc fills, però només els hi varen sobreviure dos:  Romà (1874-1936) i Alfons (1878-1950). Aquest darrer fou el que en deien un sportman i, com a president del Hispania Athletic Club (de futbol), creà el torneig Copa Macaya, primer títol aconseguit (l'any 1902) pel Futbol Club Barcelona (vegeu també:  Dr. Andreu vs. Eusebi Güell i Casa Terradas (Les Punxes)). Enviduat amb 61 anys, es tornà a casar l'any següent amb una jove francesa que havia conegut a l'hipòdrom (ves quines coses!) de Paris. L'Armandine Manhaval (1887-1959) era més jove que els seus propis fills i amb ella tingué dos fills més... que eren més petits que els seus nets! Imagineu-vos l'escàndol en aquells anys. Allà hi van viure fins el 1914, quan es traslladaren a un pis del Passeig de Gràcia (al xamfrà del davant de La Pedrera)... però aquesta història ja no ens pertoca continuar-la.


Còmodament instal·lats en aquell espai, tocava llavors fer un breu repàs a la Barcelona de mitjans del segle XIX, amb els canvis urbanístics (enderrocament de les muralles, pla Cerdà), econòmics (revolució industrial), socials (consolidació de les classes burgesa i obrera) i culturals (la plasmació del romanticisme a Catalunya mitjançant la Renaixença) que s'estaven produint. Amb una burgesia amb afany de notorietat i voluntat de representació, cosa que va impulsar el model arquitectònic imperant:  el modernisme.

El solar adquirit el 1899 per Romà Macaya arribava fins l'actual carrer de Roger de Flor. Allà hi tenia situada la cotxera, doncs el senyor Macaya era col·leccionista de carruatges.

Finalment se'ns mostraren unes imatges on es podia apreciar l'evolució d'aquella part de la ciutat i com, quan es va construir, el Palau Macaya ja preveia que aniria entre mitgeres.

Realment en Romà Macaya era un home amb visió de futur. Tot i que inicialment la seva casa estava envoltada de solars, tot feia preveure que el Passeig de Sant Joan havia de ser un dels eixos bàsics de la nova Barcelona, com ho demostren els seus 50 metres d'amplada. És curiós observar com, cap als anys '30, s'hi instal·là una biblioteca en els bancs del passeig central.

 

Ben apamats de teoria, havia arribat el moment de dividir-nos en dos grups i començar el recorregut per la casa. La NÚRIA i la ELENA foren les nostres eficients guies. Aquí farem el relat del grup que va començar sortint al carrer per contemplar la façana. Abans, però, tots vàrem poder observar la tècnica de volta catalana emprada per PUIG I CADAFALCH en el sostre d'aquesta dependència (hi ha un racó on va quedar a la vista tot el procés, hom diria que de manera intencionada).


I ara sí, anem cap a fora i agafem perspectiva per esguardar bé la dita façana, tot un manifest d'arquitectura. Si bé la base és de pedra ‒per donar consistència a l'edificació, que llavors sovint es feien amb pocs fonaments‒, cap amunt destaca pel seu color blanc... ja es veu que la idea era no passar desapercebuts.

El primer que s'aprecia és que l'entrada no és centrada (tanmateix com passa a la Casa Amatller), la qual cosa li permet obtenir unes plantes més diàfanes. La planta semi-soterrada ‒on havíem estat‒ presenta actualment les finestres protegides amb reixes, però sabem que inicialment no fou així (recordem que facilitaven la descàrrega del carbó, per exemple). L'aixecament de la primera planta permet l'entrada de llum natural i la ventilació d'aquests espais que no acostumaven a rebre tanta atenció per part dels arquitectes. PUIG I CADAFALCH seguia fil per randa els postulats higienistes que s'imposaven en aquells temps (començant per mateix ILFEDONS CERDÀ).

La planta baixa era destinada al servei, que és de suposar fos comú a tots. Ja anticipàvem que era un projecte unifamiliar, on el Romà Macaya va anar a viure amb la seva esposa i els seus dos fills. La façana deixa clara la jerarquia familiar en la seva distribució:  el pare de família al primer pis ‒també podríem dir-li principal‒, el fill gran i la seva família al segon pis i el segon fill (solter) al tercer pis. Remarcant aquesta especificitat s'emprà el mot “palau”.

El primer pis és la zona més decorada de tota la façana. A la part dreta trobem una tribuna, coronada per unes gàrgoles de regust gòtic (que expulsaven l'aigua del balcó superior). Les tres portes balconeres centrals destaquen per la ornamentació de la barana de pedra que les uneix. A la finestra de l'esquerra es pot llegir un esgrafiat on s'especifica qui fou l'arquitecte.

El segon pis està format per un conjunt de quatre finestres centrals i dues portes balconeres laterals. Mentre que el tercer pis disposa d'unes finestres més petites, les de la part central recorden les típiques solanes dels palaus gòtics.

El coronament recorda un palau fortificat, amb dues torres de guaita als laterals (en realitat eren el safareig i la zona d'assecat) i un estret balcó amb merlets entre mig. Un ràfec de fusta li acaba de donar l'efecte medieval buscat.

Com ja s'ha dit en altres articles d'aquesta web, les arts decoratives varen tenir força importància en aquestes construccions representatives de la burgesia. En el Palau Macaya trobem treballs dels rajolers de la casa PUJOL I BAUSIS, dels escultors ALFONS JUJOL i EUSEBI ARNAU, dels forjadors MANUEL BALLARÍN i ESTEVE ANDORRÀ... en resum, dels col·laboradors habituals (també ebenistes, estucadors, etc.) de PUIG I CADAFALCH.


Fet ja aquest repàs, tocava apropar-nos de nou a la casa. Damunt l'entrada per a vianants (per cert, magnífiques les dues portes de fusta ‒aquesta i la de carruatges‒ de disseny mossàrab) veiem un escut heràldic d'inspiració tardo-gòtica protegit per dues muses amb cabells ondulants i vestits vaporosos, una d'elles sosté una càmera fotogràfica i l'altre un aparell telefònic, així es volia demostrar que els propietaris de la casa eren gent moderna i amb accés a les noves tecnologies. També figura l'any de construcció en números romans; encara que abastà del 1899 al 1901, com que el permís li fou atorgat el 1900 ja li va anar bé per la simetria formal:  MCM.

Palau Macaya 1 360x239Palau Macaya 2 360x251Palau Macaya 3 360x240

Hores d'ara s'accedeix a l'edifici per la gran porta de carruatges. Criden l'atenció dues escultures al·legòriques visibles a banda i banda del pòrtic:  a la dreta un pagès muntat sobre un ase i envoltat de cargols (la idealitzada vida pausada del camp, les arrels de la família... i de la Pàtria), a l'esquerra algú muntat en una bicicleta (les presses de la vida moderna a ciutat). Sobre el ciclista hi ha dues teories, l'una l'identifica amb el mateix PUIG I CADAFALCH, home dinàmic, que mentre aixecava aquest Palau Macaya, també dirigia les obres de la Casa Amatller i una reforma de la casa-estudi dels fotògrafs NAPOLEON (al número 18 de La Rambla); l'altra hi veu una dona i faria referència a una institutriu francesa que van tenir els néts i fills del senyor Macaya, molt moderna ella.

 

El vestíbul mostra una decoració a partir del color rosa dels maons i del blanc dels esgrafiats. Val a dir que la tècnica de l'esgrafiat no és senzilla ni barata i que només s'acostumava a utilitzar en àmbits de lluïment (com ara façanes), la seva aplicació ara i adés per tota la casa demostra l'importància que es va voler donar a les zones comunes. Destacable també l'arrambador de rajoles que ressegueix totes les parets.

El seu primer tram conté dues peculiaritats als nostres ulls. L'una ‒a mà esquerra‒ és una petita escala (tres esglaons i un replà) que aparentment no porta enlloc:  la seva funció era facilitar la pujada i baixada dels carruatges. L'altra ‒just al davant‒ és la porta que dóna a l'escala que, en altres cases, seria l'escala dels veïns llogaters; aquí serveix tant per accedir els seus fills (Romà i Alfons) i les seves famílies als seus habitatges respectius, com per pujar a la coberta qui ho requereixi.

El darrer tram és el que donava accés a les cavallerisses i les cotxeres abans mencionades, tot travessant una extensió lleugerament enjardinada. Actualment no queda cap rastre d'això, a la banda del carrer Roger de Flor tenim un edifici d'habitatges (prou modern, per cert) i el tros d'interior d'illa que pertany al Palau Macaya ha estat cobert amb una estructura traslluïda amb l'intenció que sigui un espai expositiu. La façana del darrera és ‒lògicament‒ més senzilla que la davantera, tot i que manté la línia d'estucat en blanc i esgrafiat en ocre.

Palau Macaya 28 550x367

Retrocedírem uns metres i ja ens trobàvem en la zona central en torn de la qual girava la vida en comú de la família. El pati obert i l'escala d'honor recorden, una vegada més, les cases senyorials de l'alta edat mitjana. Parlem-ne.

El que ara és un pati de pedres cobert amb una claraboia, en origen era un petit jardí a l'aire lliure (on si plovia, plovia) amb una font ornamental al mig. Podem imaginar com transcorria la vida d'aquella família farcida de criatures. La monumental barana de marbre blanc amb decoració floral conté imatges que fàcilment podem identificar amb els animals de faules i contes per entretenir la canalla, com ara el quadre on surten un elefant (que simbolitzaria el poder de la família) i un mico (representaria l'agilitat dels seus integrants). També hi destaca un gran escut d'Hermes, protector del comerç.

A sota hi ha una escala que porta al soterrani, protegida per una reixa (que manté l'estil de les preexistents). Són obres fetes a posteriori, al capdamunt s'observa un antic logotip de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros.

Del bell mig estant ens adonem com les parets no presenten gaire diferenciació per pisos, es mantenen els esgrafiats de baix a dalt i les finestres comparteixen totes la mateixa decoració. Era ‒ho dèiem‒ un espai de socialització de tota la família. Una de les parets palesa la inclinació de l'escala interior mitjançant les seves finestres.

Palau Macaya 32 360x540Palau Macaya 35 360x540Palau Macaya 36 360x540

L'escala que mena al pis principal està coberta per cinc voltes subjectades amb columnes de marbre rosa i amb gàrgoles (en forma de lloro) per evacuar l'aigua de pluja. Cal recordar que tot plegat tenia sentit si recordem que el pati no estava cobert.


Arribats al pis, el primer que ens hi fixem és en la porta, ricament embellida amb llautó daurat (espiell, pany, maneta) i coronada amb dos figures d'angelets de quan aquí es va traslladar una parròquia. Després ho explicarem.

Ens trobàvem al rebedor. Davant teníem el despatx del senyor Macaya. Ara, fet en vidre emplomat, també es fa visible l'escut de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. Ara, en aquestes estances, CaixaBank té dipositades una bona quantitat d'obres d'art contemporani (Tàpies, Tharrats). No s'ha conservat res del mobiliari original, però per fotografies sabem que la distribució era la mateixa que a la Casa Amatller, amb la part pública (menjador, sales de fumadors o de jocs, dormitori per convidats) mirant a l'interior d'illa i la privada (dormitoris del senyor i de la senyora, vestidor, bany) de cara al carrer. També paga la pena fixar-se en allò que sí ens ha arribat:  teginats, finestrons, etcètera.

 

Hem deixat pel final explicar l'esdevenir de la casa a partir del 1914, quelcom que ens varen referir ja en la presentació inicial:

- Joan Vilella Estivill (empresari de Reus) comprà la casa i hi visqué fins la seva mort el 1925.

- Fins el 1936 hi visqueren els seus tres fills.

- El 1936 l'edifici fou confiscat. Convertit en txeca l'any següent, patí molts desperfectes.

- El 1939 el veïns l'assaltaren i saquejaren.

- Els Vilella recuperaren la propietat.

- La Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros la compra el 1947, la remodela i instal·la el Instituto de Sordomudos y Ciegos.

- El 1949 acull la propera parròquia de Sant Francesc de Sales mentrestant feia unes obres de reforma. D'aquella situació són alguns dels
  elements que ara trobem a la que s'anomena “Sala
Macaya”.

- El 1976 és catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

- Entre 1991 i 2002 s'instal·la la Fundació “la Caixa”. La succeeix l'Obra Social “la Caixa”.

- Actualment acull l'oficina del Club de Roma a Barcelona (des del 2013) i l'Escola Europea d'Humanitats.
  S'ha convertit en un centre de referència per al diàleg, la reflexió i l'intercanvi
d'idees entre institucions públiques, entitats socials,
  empreses, universitats, professionals i
ciutadans. Fet i fet tots els espais estan adaptats a aquests nous usos.


Per acabar direm que la recent disponibilitat per realitzar visites guiades (a partir de l'Octubre de 2017) és nogensmenys que el compliment de la normativa municipal que els obliga a fer-ho. I ‒amb bon criteri‒ ho han posat a les entenimentades mans de Cases Singulars.

Diagonal Can Soteras 1 550x290

 

Tot seguit vàrem creuar en diagonal el passeig de Sant Joan (bé, en realitat travessàrem pels passos de vianants) i ens atansàrem a dinar al restaurant Diagonal Can Soteras**. Tot i la proximitat, ja us podem assegurar que la família MACAYA no en varen arribar a ser clients.

Sabem que els MACAYA es van vendre la casa el 1914 i Can Soteras era una posta de cavalls que menava JAUME SOTERAS el 1915, amb abeurador per les bèsties i esmorzar de forquilla pels que les conduïen.

Aviat va agafar fama per la qualitat dels productes que emprava, que no eren altres que els que li subministraven els seus propis clients:  els traginers que entraven a Barcelona per la Diagonal i giraven pel passeig de Sant Joan en direcció al Born carregats del bo i millor que ofereix la terra en cada temporada. Una bona mà a la cuina va fer la resta.

L'any 1930 l'antiga fonda esdevé l'actual restaurant en el nou edifici que ara coneixem. Des d'aquell moment ha fet mèrits sobrats per convertir-se en un dels restaurants emblemàtics de Barcelona (ara els MACAYA hi tindríem sempre taula reservada), un lloc testimoni de tota mena de celebracions (familiars, socials, esportives) i que acull reunions tan singulars com les de l'associació Arca de Noè o els populars aplecs del cargol (des del 1985). Bé, per fi va rebre als membres del CLUB DE LA BONA TAULA.

Diagonal Can Soteras 2 550x366

Diagonal Can Soteras 3 550x366

Ens tenien preparat un espai exclusiu amb vàries taules parades (imatge de la dreta), on els integrants de la partida vàrem distribuir-nos segons afinitats. La bona sintonia imperà en tot moment.


Aquest fou el menú que completà una jornada a recordar:

- canelons farcits de foie

- jarret de vedella

- gelat de crocant

- vi:  Molí de Foc  (D.O. Penedès;  merlot, ull de llebre)
        Molí de Foc  (D.O. Penedès; xarel·lo, macabeu, parellada)

- aigua i cafès

 

El Palau Macaya és una casa singular sense cap dubte i el restaurant Diagonal Can Soteras mereix anar-hi per si mateix. La suma ens donà una jornada de goig intel·lectual i gastronòmic... és a dir, que es va ajustar plenament al nostre tarannà. Mirarem de mantenir el nivell, estigueu amatents a les properes propostes.

 

 


* Pg. de Sant Joan, 108.
   Metro:  Verdaguer (L4 i L5).
   Bus núms.  6 ‒ 19 ‒ 33 ‒ 34 ‒ 50 ‒ 51 ‒ 55 ‒ H10.
   Aparcament:  c/ Mallorca, 335.

 

** Pg. de Sant Joan, 97-99.
     Telèfon:  93 457 49 39.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook