Liceu (i Cercle del Liceu)

Liceu 0 347x243

Visitat pel CLUB el 26 de Maig de 2008.                                                                            



L’origen d’aquest teatre es troba en la fundació, el 1838, del Liceu Filharmònico-Dramàtic Barcelonès de S.M.Isabel II pels membres de la Sociedad Dramática de Aficionados, amb la finalitat de desenvolupar l’art escènic en les seves diferents manifestacions. El 1838 féu la primera representació, Norma, al Teatre Montsió (instal·lat al convent expropiat de Montsió). La bona acollida de les funcions engrescà JOAQUIM DE GISPERT, president de la societat, a construir un nou local finançat per una junta de propietaris.

El 1847 s’inaugurà oficialment el GRAN TEATRE DEL LICEU amb la cantata de MARIÀ OBIOLS Il regio imene i pocs dies després tingué lloc la primera representació d’òpera, Anna Bolena, de DONIZETTI. Durant els primers anys el repertori fou italià; al cap de poc s’hi afegiren autors francesos. Vers la fi del segle XIX començà la presència de les òperes de WAGNER, que a la llarga acabaren creant un important nucli d’adeptes incondicionals. Entre el 1915 i el 1947 s’hi introduïren el repertori rus, les principal òperes de MOZART i RICHARD STRAUSS i el costum de dedicar les temporades de primavera al ballet, arran de l’èxit dels Ballets Russos de Serge Diaghilev (1917).

Durant la guerra civil de 1936-39 la Generalitat nacionalitzà el Liceu, que fou anomenat Teatre Nacional de Catalunya. El 1939 el teatre tornà al règim anterior; el 1947 l’empresari J.A.PÀMIAS se’n feu càrrec i el 1963 emprengué una expansió de les activitats, convertí en cossos estables l’orquestra i el ballet i en millorà la qualitat i l’abast. Mort Pàmias (1980), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Junta de Propietaris (l’any 1986 s’hi incorporà el Ministeri de Cultura) crearen el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1981), que es féu càrrec de l’administració. Després de l’incendi de l’any 1994 passà a ser de titularitat pública. Fou reconstruït i de nou inaugurat el 1999, amb la representació de l’òpera Turandot, de PUCCINI.

Al llarg de prop de 150 anys d’activitat, el Liceu presentà els primers cantants de tots els temps, des de GAYARRE i MASINI, els anys 1880, fins a CARUSO (1902), KIRSTEN FLAGSTAD (1950), RENATA TEBALDI (1953), MARIA CALLAS (1959), JOAN SUTHERLAND (1960) i PLÁCIDO DOMINGO (1966), i també grans ballarins, com NIZINSKIJ (1917), ANNA PAVLOVA (1930), MARGOT FONTEYN (1966) o RUDOLF NUREJEV (1969), i figures catalanes, des de FRANCESC VIÑAS (1887), CONXITA SUPERVIA (1912), HIPÒLIT LÀZARO (1914) i MERCÈ CAPSIR (1914) fins a VICTÒRIA DELS ÀNGELS (1944), MONTSERRAT CABALLÉ (1961), JAUME ARAGALL (1961) i JOSEP CARRERAS (1969), i els ballarins ROSETA MAURI (1873), PAULETA PÀMIES (1880), JOAN MAGRINYÀ (1930), JOAN SÁNCHEZ (1961) i ALFONS ROVIRA (1965).

*   *   *

El teatre situat a la Rambla de Barcelona és el gran escenari operístic de la ciutat i un dels seus símbols de més projecció internacional, com també una de les màximes realitzacions de la burgesia catalana del segle XIX. El 1844 la societat del Liceu obtingué la cessió dels terrenys de l’antic convent dels Trinitaris, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Sant Pau, i tot seguit emprengué la construcció del Gran Teatre. La primera pedra es posà el 1845 i la direcció de les obres va recaure inicialment en l’arquitecte MIQUEL GARRIGA I ROCA, i des del 1846, en JOSEP ORIOL MESTRES. La inauguració fou el 4 d’Abril de 1847.

Liceu 1 550x363Liceu 2 550x363

Sembla que les directrius del projecte arquitectònic les imposà Joaquim de Gispert, l’home fort de la societat del Liceu, que hauria forçat la substitució del primer disseny de la façana per un altre del francès VIGUIER, que va ser dut a terme per Josep Oriol Mestres. Per finançar la construcció es vengueren llotges i butaques de propietat; això donà lloc a la creació d’una junta o societat de propietaris que regí el Gran Teatre fins el 1981, mentre que la programació i l’organització dels espectacles eren delegades a empresaris de la seva confiança.

La disposició del solar de l’antic convent dels Trinitaris condicionà l’organització de tot el conjunt i, sobretot, la posició esbiaixada de la gran sala, que té forma de ferradura i adopta una estètica historicista, sense exuberàncies. El seu model de referència fou el Teatro alla Scala de Milà.

Consta de platea i cinc pisos, com els principals teatre d’òpera del món. Inicialment tenia capacitat per a 3.500 persones (actualment per a 2.300) i una llotja reial que fou suprimida després del primer incendi. Les llotges del Liceu, amb els seus compartiments privats, han alimentat sovint la imaginació popular. Algunes eren ricament decorades. A més de teatre pròpiament dit, l’edifici del Liceu també acollí el Conservatori Superior de Música del Liceu, el Cercle del Liceu i un important taller d’escenografia.

El 9 d’Abril de 1861 va patir un incendi que destruí completament la sala i l’escenari. La societat de propietaris, liderada per MANUEL GIRONA, decidí fer-ne la reconstrucció, que es realitzà amb rapidesa sota la direcció de Josep Oriol Mestres. La reinauguració fou el 1862. En la decoració de l’edifici reconstruït, hi intervingueren JOSEP MIRABENT, MARTÍ I ALSINA, AGUSTÍ RIGALT, BARTOMEU RIBÓ, ANTONI CABA, AGAPIT VALLMITJANA i ANDREU ALEU. Les pintures del sostre de la gran sala fetes en aquest moment es perderen arran de l’incendi de 1994. Les pintures de l’arc del prosceni, en canvi, obra de Mirabent, se salvaren perquè havien estat retirades arran d’una reforma duta a terme els anys 1908-09 i substituïdes per unes altres de RAMIR LORENZALE al·lusives a l’òpera alemanya, italiana i francesa. Aquesta referència a l’òpera alemanya denotava la importància que el corrent wagnerià havia adquirit al Liceu. També eren de Mirabent els esbossos de la decoració del sostre del saló dels miralls, que van ser interpretats el 1945 per JOSEP MESTRES I CABANES.

El segon incendi del Liceu, esdevingut el dia 31 de Gener de 1994, destruí completament la gran sala i l’escenari, com el primer. El projecte de reconstrucció fou dut a terme pels arquitectes IGNASI DE SOLÀ-MORALES, LLUÍS DILMÉ i XAVIER FABRÉ. La reinauguració es produí el dia 7 d’Octubre de 1999. Les obres de reconstrucció comportaren una important millora dels equipaments i de la infraestructura de tot el teatre, com també una ampliació considerable de la superfície, sobretot cap a la banda de la Rambla. Es crearen nous espais, com el Foyer, la botiga, sales d’assaig, camerinos, etc. Tanmateix, es mantingué la fesomia original de la gran sala. La nova decoració del sostre i de l’arc del prosceni fou realitzada per PEREJAUME.

 

 


CERCLE DEL LICEU


Club recreatiu privat creat a Barcelona l’any 1847, coincidint amb la inauguració del Gran Teatre del Liceu, on té la seu. Es tracta, però, d’una entitat independent, que ocupa uns espais situats a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Sant Pau que no foren afectats pels incendis que destruïren el teatre (1861, 1994). Aplega essencialment melòmans i liceistes, i l’any 2001 s’hi aprovà l’admissió de les dones com a membres de ple dret. Ha organitzat balls, recepcions, concerts i conferències. La seu del Cercle disposa de biblioteca (important col·lecció de revistes internacionals de vers el 1900), restaurant i diversos espais de reunió i d’oci.

Liceu 3 1100x627

Caracteritzat per una rica decoració, constitueix un dels espais modernistes més genuïns de Barcelona. El vestíbul del primer pis fou projectat per ALEXANDRE DE RIQUER (1900). L’estança coneguda com la Peixera fou concebuda per JOSEP PASCÓ (1902) i decorada amb pintures murals per OLEGUER JUNYENT (1903). El mateix Junyent fou l’artífex de l’ornamentació del rebedor de la planta baixa (1903-05). Un excepcional conjunt pictòric constituït per dotze plafons de RAMON CASAS (1902) adorna el saló anomenat la RotondaSaló del Fumador. Acull també una notable col·lecció pictòrica que inclou obres de SANTIAGO RUSIÑOL, RAMON CASAS, JOAN BRULL, MODEST URGELL, JOSEP M. MARQUÈS, JOSEP CUSACHS, FRANCESC MIRALLES i FRANCESC MASRIERA.

 

 

 

 

 

Textos de:

JOSEP M. MESTRES QUADRENY

fins  * * * i de

JOSEP BRACONS I CLAPÉS

(extrets de l’ENCICLOPÈDIA DE BARCELONA, editada per Enciclopèdia Catalana i l’Ajuntament de Barcelona, edició de Març de 2006)

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook