Delta de l'Ebre (i Calçotada)

Delta de lEbre 092 347x260 Sortida tècnica-cultural de tres dies:  13, 14 i 15 de Març.                                          

 


S'accepta comunament que la perfecció no existeix (fins i tot MESSI pot fallar alguna jugada), però ja us garantim d'entrada que hi deuríem estar ben a prop aquests tres dies. Tot va anar a cor què vols:  la climatologia, els serveis rebuts, els àpats... i que consti que no ho diem per fer dentetes als qui no vingueren, perquè el cert és que resultà una activitat que no concità gaire interès entre els nostres. La acostumada sortida tècnica-cultural del segon trimestre de les XX Jornades sobre temes de Gastronomia i Hostaleria, que tornava a vincular-se amb la calçotada, tot just reuní la meitat dels assistents del 2016 (Conca de Barberà) i alguns menys que l'any passat (Tarragona i Santes Creus), això sí, amb motius ben justificats molts d'ells (la majoria per temes de salut i metges). El fet d'haver-se allargat fins els tres dies ‒per raons pràctiques, de distància a recórrer‒ i la proximitat de la Setmana Santa ho poden acabar d'explicar. Ho gaudírem pocs, però ho gaudírem molt.

En aquesta crònica mirarem de transmetre al lector una idea aproximada de tot allò que vàrem viure en tres dies farcits de propostes adients i variades, amb aspectes tècnics i culturals ‒com s'escau‒ i amb molt bones taules ‒com era d'esperar‒.

 

La trobada a l'habitual punt de sortida ens oferí d'entrada una sorpresa, ja que esperàvem un autocar de menys embalum (no necessitàvem tants seients), però qui havia de venir va tenir una incidència el dia anterior i el va suplir un de ben gros (55 places!). No sabem com hauria anat de l'altra manera, però el xofer va resultar ser un gran professional, sempre ben amatent amb tots nosaltres, i s'integrà a la perfecció en el grup. Gràcies LUIS!

 

El primer punt de destinació era Alcover (a l'Alt Camp). Allà ens esperava en JOAN MARIA LLORENS, a la seva Casa Museu de la Mel, on atresora una de les col·leccions apícoles més importants de Catalunya. En JOAN MARIA LLORENS ‒tercera generació que elabora mel de les muntanyes de Prades‒ no només és un apicultor artesanal i expert, sinó també un estudiós d'aquest ofici ancestral (es coneixen pintures rupestres amb escenes de recol·lecció de l'home prehistòric).

Delta de lEbre 027 550x367

N'hi ha cinc o sis espècies d'abella, però només ens interessa l'abella de la mel (Apis mellifera), que al seu torn té diverses subespècies, amb una extensa distribució geogràfica gairebé a tot el Món, ja que no requereix una latitud específica (com sí passa amb la vinya o amb l'arbre de la xocolata, per exemple). El nostre amfitrió ens feu cinc cèntims de la biologia de l'abella:  les colònies són formades per entre 40.000 i 50.000 exemplars, amb una abella reina (que viu entre tres o quatre anys), les obreres (unes poques setmanes) i els abellots (que moren tan aviat com s'aparellen); com pol·linitzen les flors (funció bàsica per a la supervivència de la flora) i com transformen el nèctar en mel.

La visita a la sala museu ens mostrà una àmplia col·lecció d'arnes de diversos tipus i procedències (des d'arnes romanes o horitzontals del Nord d'Àfrica ‒on es considera que s'inicià l'apicultura‒, fins a exemplars d'un munt de zones d'Espanya o d'altres indrets, com Eslovènia), extractors de mel, centrifugadores, maduradors, cerificadors o fumadors (el fum les calma, tot i que les abelles no són agressives per se). I no volem marxar d'aquest espai sense referir-nos a la Mare de Déu de l'Abellera (verge trobada), que hi té dedicada la seva corresponent ermita a llevant del poble de Prades.

Dèiem que l'amic JOAN MARIA té dipositades les seves arnes (unes 600) a les properes muntanyes de Prades, però cal saber que allà s'hi troben fins a vint-i-cinc tipus de bosc diferents (solanes i obagues, alzines i pins, farigola, espígol...), cosa que li permet recollir diferents tipus de mel.

Delta de lEbre 049 360x540Delta de lEbre 050 360x540Delta de lEbre 051 360x540Delta de lEbre 053 550x367

Un ràpid cop d'ull a les vigents instal·lacions d'aquest honest productor donà pas al promès tast dirigit. De les cinc o sis varietats que treballa, tinguérem a taula, de menor a major intensitat:

- romaní, que només es cull a la Primavera (per la seva
  condició de monovarietal, és quan floreix
aquest arbust),
  ideal per acompanyar un formatge fresc (com ara el mató).

- milflors, dita així per la diversitat de procedència de les flors
  pol·linitzades, adequada per endolcir
la llet o les infusions
  d'herbes.

- alzina, ben fosca, combat l'anèmia, marida amb la carn i
  certes postres.

Ben engrescats com estàvem, era el moment de passar per “la botiga”, un racó on hi havia un taulell ben assortit:  mel, pol·len, gelea real, pròpolis, cera... tot plegat en presentacions temptadores. N'hi ha que es van endur cremes de mans i altres productes cosmètics, caramels, hidromel i altres licors... i mel, és clar!

La mel és un regal que ens fa la natura, barreja viva del món vegetal i animal. Albert Einstein va dir que “si l'abella desaparegués, a l'home només li quedarien quatre anys de vida:  sense abelles no hi ha pol·linització, ni herba, ni animals... ni homes”. Només ens queda afegir que amb aquesta pràctica, inèdita entre nosaltres, hem saldat un deute que arrossegàvem des de feia sis anys (quan la xerrada Abelles... iniciació a la vida, a càrrec de l'entranyable BLANCA SABARTÉS).

Fou una experiència inoblidable, conduïda per JOAN MARIA LLORENS, un home savi.

 

I per dinar, la calçotada. Va ser al restaurant Masia Fontscaldes, al terme municipal de Valls. És una masia tradicional catalana del segle XVII, amb els seus cabirons i un interior decorat amb mobles i vitrines amb objectes antics i llums i fotografies d'època. Disposen d'un celler privat, on es guarden a la temperatura òptima per la seva conservació una selecció dels millors vins del territori. A tall d'anècdota direm que han editat una sèrie de plaques de cava personalitzades amb el tema calçotaire i que són sovint cobejades pels col·leccionistes. A l'exterior, en un espai amb un cobert metàl·lic, tots els matins ‒durant la temporada‒ couen els calçots.


Aquí teniu detallada l'autèntica calçotada vallenca:

- degustació del reusenc vermut Yzaguirre

- calçots il·limitats, cuits amb sarments i acompanyats amb salsa salvitxada

Delta de lEbre 068 360x240Delta de lEbre 073 360x420Delta de lEbre 072 360x240

- graellada (servida a taula amb graelles i les seves brases per mantenir la carn calenta):

Delta de lEbre 084 270x180Delta de lEbre 082 270x180  · carn de xai
  · llonganissa
  · cansalada
  · botifarra negra
  · xoriço barbacoa
  · fesols
  · carxofa a la brasa

- morter d'all i oli

- amanida d'escarola

- llesques de pa torrat amb tomàquet i all
Delta de lEbre 086 270x180Delta de lEbre 085 270x180
- taronja amanida amb vi dolç

- crema catalana

- porrons de vi blanc i negre de l'Alt Camp

- cava brut nature

- aigües minerals, cafès o infusions

- xopet d'orujo

Fou espectacular!

Delta de lEbre 076 270x180Delta de lEbre 077 270x180Delta de lEbre 078 270x180Delta de lEbre 079 270x180

Parlem-ne una mica més. El vermut, un detall saborós. Els calçots, de bon calibre i cremats per fora (com ha de ser). La salsa, possiblement la millor que hem tastat. La graellada, abundant i de primera. Les postres, doblement gustoses:  una taronja per xalar i una crema catalana com cal. El vi, el cava, el cafè, l'orujo... tot plegat ‒i encara hem d'afegir l'eficiència del servei i el tracte familiar dels seus propietaris‒ ens fa entreveure que s'ha acabat d'anar buscant on fer futures calçotades, que ja hem trobat l'establiment idoni per repetir any rere any. L'amic JAUME VILLASEVIL ens ha convençut amb fets.

 

Per la tarda arribàrem a la nostra destinació. Deltebre és el cor del Delta de l'Ebre i allà s'emplaça l'Hotel Rull***, obert el 2001 per donar servei a aquesta zona llavors gairebé desconeguda i del qual teníem molt bones referències.

L'endemà ens explicarien que Deltebre és un municipi de nova creació (1977), format per l'agregació de dues poblacions:  Jesús i Maria i La Cava, que mantenen a dia d'avui les seves respectives personalitats i la lògica rivalitat veïnal. Ho feu un cavero orgullós de ser-ho.

L'Hotel Rull*** ens oferí tot el que esperàvem i a un preu correcte. I què esperàvem?, doncs confortabilitat, tranquil·litat, pulcritud, amabilitat... res li mancava per tal que tinguéssim una estada plaent. Això sí, no busqueu “vistes” des de cap habitació, la planura del paratge no ho permet.

Ja instal·lats, fou el moment de badar, xerrar o voltar (la part més distreta era anant fins al centre de La Cava). La jornada havia estat intensa, però ens esperava el sopar.

El restaurant de l'hotel té vida pròpia i s'anomena El Garxal. Pren el nom d'una preciosa llacuna que es troba a l'esquerra de la desembocadura de l'Ebre. Fan ‒no podia ser d'altra manera‒ el que es coneix com a cuina del Delta, amb producte de proximitat. En aquest primer sopar ens serviren uns agradables espàrrecs amb encenalls de pernil d'entrada, seguit d'un llenguadet a la romana amb samfaina (es notava que era fresc) molt adient per aquelles hores i culminàrem amb una crema catalana de bon nivell (ja en portàvem dues aquell dia) o varietat de fruita del temps. Els cafès i la bona conversa convidaven a estar-s'hi més estona, però l'endemà havíem de reprendre les activitats.

La nit transcorregué ben plàcida. Totes les habitacions gaudeixen del silenci necessari.

Delta de lEbre 093 550x412

 

Ben dispostos, tocava iniciar la nostra experiència turística a EbreTerra, el centre d'inspiració turística del Baix Ebre, on es pot trobar tota la informació turística de les activitats a fer a les Terres de l'Ebre. A EbreTerra ‒en amable visita guiada (gràcies CRISTINA!)‒ ens parlaren d'aquesta zona humida, de les seves característiques geogràfiques i del seu alt valor natural, tant de flora com de fauna, que la fan un indret d'especial interès per a la descoberta de la natura. En el seu espai museístic ens suggeriren experiències i ens descobriren paisatges, músiques i històries de les Terres de l'Ebre.

La cosa començà amb un magnífic audiovisual, que mitjançant una ràpida successió d'imatges ens mostrava les Terres de l'Ebre (on ens aturen els detalls) com una terra de contrasts, de sabors, modelada pel riu, de cims singulars, de sensacions i amb memòria.

EbreTerra es troba en un edifici de nova planta (molt bonic i pràctic, al nostre parer) construït i finançat arran de la declaració del territori com a Reserva de la Biosfera per l'UNESCO. Incorpora també la casa de l'antic Sindicat Arrosser i és en aquesta banda on tenen l'espai gastronòmic, on acostumen a programar tallers de cuina, degustacions gastronòmiques, cursos i tastos de vins i organitzen esdeveniments com ara presentació de productes alimentaris... quina enveja!

Per cert, en deferència a l'apel·latiu del Club, ens han fet arribar un munt de receptes de plats típics de la zona, autoria de diversos restaurants (Censals, de Perelló, El Molí dels Avis, de L'Ametlla de Mar, El Parc, de Tortosa i Lakinoa, també de Tortosa), hotels (Delta, de Deltebre i Villa Retiro, de Xerta) i d'una escola de cuina (Via Magna, de Tortosa). Els tenim a disposició dels interessats.

Delta de lEbre 127 360x270Delta de lEbre 129 360x270Delta de lEbre 134 360x270Delta de lEbre 141 550x412

Tanmateix ens mostraren els espais que posen a l'abast d'entitats i particulars per dinamitzar les relacions d'emprenedoria i comerç o les activitats socioculturals d'aquestes contrades.

La planta superior és totalment interactiva. A un costat (les golfes de l'antic Sindicat) trobem un munt de propostes per visitar el Delta de maneres variades:  senderisme, en bicicleta, barranquisme i un llarg etcètera, ben amanit amb aparells d'exercici estàtics i projeccions ad hoc.

A l'altre (l'edifici modern) podem aprofundir en les diverses viles d'aquestes comarques (història, monuments), llegir textos d'autors que s'hi han referit o escoltar músiques tradicionals. Un s'hi pot passar tot el dia, però havíem de marxar cap a la nostra següent ‒i esperada‒ activitat.

Abans, però, aprofitàrem per endur-nos alguna cosa de La Botiga de l'Ebre, estratègicament ubicada al vestíbul del centre. Arròs i oli són els productes estrella, sense oblidar el licor d'arròs (que poc després havíem de tastar).

Delta de lEbre 149 550x400

 

A migdia ens embarcàvem en el vaixell-restaurant Santa Susana.

Abans de continuar ens ve de gust comentar que en els darrers anys semblem haver-nos tornat un Club “mariner”:  Terra i Mar (2013), Mar de Flors (2014), Barcelona des del mar (2015) i Pedres, ones i ànecs (2017) (malgrat algun fiasco aliè a les nostres capacitats). Però aquesta fou una experiència de navegació nova, una navegació fluvial.

El Santa Susana és l'únic vaixell-restaurant del Delta de l'Ebre i va salpar exclusivament per a nosaltres.

De primer navegàrem riu amunt, fins a l'Illa de Gràcia, creuant per sota el flamant pont de Lo Passador, on giràrem de retorn. Mentre contemplàvem les ribes de “lo riu” ‒rebent algun que altre comentari oportú‒ preníem un vermut a la coberta superior (recordeu què dèiem de la climatologia?), tot escoltant música en directe (algunes parelles s'animaren a ballar i tot!)... el paradís no pot ser gaire millor que això.

Delta de lEbre 160 360x270Delta de lEbre 163 360x360Delta de lEbre 161 360x270

Tornada a l'embarcador, Sant Jaume d'Enveja a estribord i Deltebre a babord. L'embarcador es troba davant per davant de l'emblemàtic restaurant Casa Nuri (on tot començà l'any 1973 i matriu del nostre vaixell-restaurant), amb botiguetes que ofereixen productes típics del Delta. Allà ens pujaren el dinar... quin dinar! Tots a taula, en un menjador que no té res a envejar a cap restaurant de terra ferma.

Delta de lEbre 166 550x412Delta de lEbre 167 550x412

Aquí ho teniu en detall:

- canapè d'anguila (de dos tipus, prou gustosos)

- musclos al romesco (per llepar-se els dits)

Delta de lEbre 169 360x270Delta de lEbre 170 360x270Delta de lEbre 171 360x270

- calamars

- calamarsons fregits

- arròs amb llamàntol (de traca i mocador)

Delta de lEbre 172 1100x825

- postre (una taronja farcida amb gelat de vainilla i polpa de la pròpia taronja)

- vi (blanc i negre, de la D.O. Terra Alta) i aigua

- cafè

Delta de lEbre 173 360x270Delta de lEbre 174 360x270Delta de lEbre 175 360x270

- cava

- bescuit amb xopet de licor d'arròs (per repetir!)


Quan estàvem per les postres reprenguérem la navegació fins la desembocadura de l'Ebre, passant per l'Illa de Buda, l'antiga desembocadura del riu Migjorn, el Garxal o el Muntell de les Verges.

Delta de lEbre 181 550x412

 

Acabada la part nàutica, continuàrem la jornada. A partir d'aquí ens posàrem en les entenimentades mans de Delta Polet -Natura i sabers. Delta Polet és un projecte familiar forjat ja a la dècada dels '40 del segle passat, que reivindica les seves arrels i defensa la seva terra i que té en el turisme de natura i sostenible una de les seves eines per recuperar i divulgar els sabers de la gent del Delta de l'Ebre (entre d'altres acreditacions, varen ser guanyadors en el II Premis de Turisme Responsable de Catalunya 2014).


Tan bon punt posàrem peus a terra vàrem conèixer en POLET, tot un personatge, autèntic fins a les arrels i més enllà, com ben aviat es feu evident a tothom. Lo POLET té nom i cognoms, diu que li han dit que el varen batejar (tot i que ell no se'n recorda), però que sempre l'han anomenat així i que ja s'ha acostumat, que no paga la pena nedar contra la corrent. Ningú diria que té els 74 anys que confessa. Feta aquesta breu presentació es pujà al nostre autocar i ens portà fins la seva finca.


De camí ens digué que pensant en nosaltres es va fer la següent reflexió:  “El Delta de l'Ebre el considerem l'epicentre de la gastronomia mediterrània, on el producte estrella és l'arròs (l'aliment més important de l'humanitat). I en els interessants ecosistemes que l'envolten estan la major part dels ingredients bàsics d'aquesta dieta mediterrània, incloses algunes captivadores delicadeses.”

I en conseqüència ens oferí un taller pràctic d'elaboració manual d'arròs. Tornem a les seves paraules:  “Acabada la Guerra Civil, el govern acaparava els productes bàsics ‒entre ells l'arròs‒ i després els racionava. Per evitar que els pagesos poguessin comerciar l'arròs pel seu compte, la Guardia Civil controlava tots els molins (i al Setembre de 2017, totes les impremtes... quines coses que té la “benemérita”! (sic) ‒que consti que això és un afegitó nostre‒). Llavors la gent del Delta, recuperant sistemes d'elaboració manual dels seus avantpassats moriscos, van camuflar i elaborar per lliure una enorme quantitat d'arròs amb el que anaven a fer estraperlo a les ciutats.”

Delta de lEbre 186 550x412Delta de lEbre 191 550x412

Aquests coneixements mil·lenaris ‒recuperats en la postguerra‒ són un actiu cultural que d'una manera divertida ens va transmetre (sega de la planta i com es lliga en garbes, extracció del gra de l'espiga, separació del gra de la palla i d'altres). Són cultura i són seguretat alimentària per al futur, un futur incert (“per quan arribi lo catacrac” dita que sovint va repetint), cada cop més en mans de sofisticats aparells i fonts energètiques que no dominem.


Tot seguit vàrem jugar. Sí, ens tenia preparat un joc de birles (que es com diuen allà les tradicionals bitlles catalanes, joc documentat des del segle XIV). Hi teníem plantades sis bitlles i disposàvem de tres bitllots (o birlots), guanya qui més en tomba i ‒per damunt de tots‒ guanya qui en deixa una dempeus. Fet i fet, aquest joc permet estar entrenat per caçar aus i així poder sobreviure “quan arribi lo catacrac”.

Delta de lEbre 195 550x412Delta de lEbre 198 550x412

Com el vespre estava sent amable amb nosaltres, lo POLET encara va tenir temps de fer-nos una demostració d'una de les arts de pesca tradicionals del Delta. Fins i tot una mica de navegació en barca de perxar per un dels típics ullals que, entre d'altres espècies, estava poblat per una parella de majestuosos cignes blancs (val a dir que algun “valent” s'apuntà al passeig).


“De camí a l'hotel” ‒és una ironia, doncs era en direcció contrària‒ ens menà fins a la platja de la Marquesa, un bell paratge on s'evidencia la regressió del Delta per falta d'aportacions naturals, culpa dels successius embassaments de l'Ebre. Lo POLET reconeix que els embassaments són progrés, però progrés de veritat fóra que no malmetés el Delta. Ell mateix ha anat a diverses instàncies polítiques (fins i tot a una comissió parlamentària estatal) a proposar com a solució l'obertura de canals que permetin el pas de sediments que el riu arrossega de manera natural... i així, de passada, no es reduiria la capacitat dels propis embassaments.

Aquest home, que se'ns guanyà tot d'una, és un ecologista sense voler saber-ho, de manera natural, no com certs urbanites que juguen a ser-ho perquè està de moda (com els que vàrem ensopegar quan aportàvem l'Orxatada a la Festa Major de l'Esquerra de l'Eixample i ens feren desistir de continuar fent-ho).


No hi ha dubte que fou una jornada ben aprofitada.

 

I faltava el segon sopar de l'hotel. En aquesta ocasió l'iniciàrem amb una saborosa crema de marisc, per continuar amb un encertat bacallà al forn gratinat amb all i oli i, a més de l'opció de fruita del temps, ens serviren menjablanc (una crema d'ametlles típica de les Terres de l'Ebre). Només ens sabia greu no arribar amb prou gana a aquelles hores. El Garxal és un restaurant que dignifica el conjunt hoteler on s'hi troba instal·lat. Totalment recomanable.

Per cert, referit als sopars:  en aquesta sortida no es mantingué la tradició del brindis amb cava. De cava n'hi hagué, sí, però fou consumit durant els àpats de les dues nits. Quedi constància.

Delta de lEbre 209 550x412

 

L'endemà al matí, havent esmorzat de bufet i amb l'equipatge a punt de marxa, ens vingué a buscar lo POLET.

Aprofità un panell de fotografies del Delta amb què l'hotel guarneix el seu vestíbul per situar-nos espacialment d'on havíem estat la tarda anterior i cap a on ens dirigiríem aquell mateix matí. Assabentats quedàrem.


La pertinent tanda de comiats i amunt a l'autocar. Un breu desplaçament ens portà fins l'Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l'Ebre, al mateix Deltebre. La seva funció és la d'introduir-nos en el funcionament dels aspectes naturals del seu ecosistema, per la qual cosa el configuren representacions dels paisatges, de les activitats tradicionals i de l'arquitectura del Delta.

La visita començà pel mas, construcció típica, on es troba el centre d'informació, una sala de projeccions i la inevitable botiga. A l'exterior teníem un itinerari farcit de plafons explicatius:  la xarxa hidràulica, conreus d'horts, plantes forestals, fruiters i el conreu d'arròs. Al costat entràrem a la barraca de l'arròs, on lo POLET anava donant-nos unes precises i clares explicacions, molt personalitzades, no debades ell té records de quan feia tota mena de feines (va començar de noiet xarrugant canals, una feina dura); en aquest àmbit es detalla el procés tradicional del treball de l'arròs i es mostren estris museïtzats i imatges antigues.

Delta de lEbre 214 270x202Delta de lEbre 218 270x202Delta de lEbre 221 270x202Delta de lEbre 223 270x202

La construcció adjacent ens avisa que hi hem d'entrar en silenci:  és l'observatori. Poguérem contemplar una varietat d'aus que s'estaven a la llacuna sense alterar el seu hàbitat.

Vistes les aus, tocava fer un repàs a l'altre tresor de la fauna del Delta:  els peixos i amfibis. A tal fi ens posen a l'abast un aquari amb peixeres i terraris que ens faciliten el coneixement de la gran diversitat d'espècies (tant de riu com de mar) que poblen les seves aigües. Justament la barraca següent és la dedicada als pescadors, amb una exposició permanent de les diferents arts de pesca, que també lo POLET ens mostrava com es feien anar. Tenir-lo de guia a l'Ecomuseu era un luxe.

Delta de lEbre 225 270x202Delta de lEbre 238 270x202Delta de lEbre 242 270x202Delta de lEbre 243 270x202

La visita finalitzà apreciant un antic llagut de vint metres d'eslora (el San Francisco) i capaç de carregar més de vint-i-quatre tones, reflotat al seu dia i traslladat a aquest emplaçament museístic gràcies a l'iniciativa i l'esforç de lo POLET (qui si no?). Sota l'epígraf “El llagut:  la cultura de la força” es rememora aquest antic sistema de transport fluvial, quan el llagut era arrossegat des de la riba pel camí de sirga, fos pel matxo o per homes forts, els sirgadors. Talment forts havien de ser els camàlics que el carregaven i descarregaven. El comerç era riu amunt i també riu avall (llavors solien aprofitar les veles ‒vela llatina‒ i la corrent del riu), quan portaven matèries escasses al Delta (arena, pedres, fusta, carbó).

L'Ecomuseu ajuda a conèixer i interpretar una realitat complexa, on la profunda humanització i el pes de les activitats econòmiques contrasta amb l'existència d'uns espais que estan protegits pels seus importants valors naturals. Explotació i conservació, un difícil equilibri, però del tot necessari per al manteniment cultural i natural del Delta de l'Ebre.

 

Començàvem a ser uns experts teòrics del Delta. Tocava tornar a trepitjar el terreny. De l'autocar estant, el nostre amic feia les indicacions pertinents al xofer alhora que ens anava parlant del territori que transitàvem:  les antigues lleres de “lo riu”, la distribució dels habitatges a les poblacions, els molins d'arròs, els canals... tot salpebrat amb sucoses històries locals.

Vàrem creuar el pont Lo Passador ‒on es conserva una de les antigues barques, per si de cas el pont col·lapsa‒, cosa que significava canviar de comarca:  a l'esquerra del riu ens trobàvem al Baix Ebre (capitalitat a Tortosa), a la dreta arribàvem al Montsià (Amposta n'és la seva capital). Pel camí veiérem bous (pasturant tranquil·lament) i flamencs (molts i molt de prop).

Davallàrem de l'autocar quan abastàrem la barra del Trabucador, un apèndix de sorra salvatge de 6,5 Km. de longitud fins a la punta de la Banya. Si el dia anterior lo POLET ens havia mostrat una canya dura amb la què es fan les taulades de les barraques (a més és impermeable), allà ens ensenyava la salicòrnia o sosa, una petita planta que s'emprava ‒a partir de les seves cendres‒ per elaborar sabó i un vidre molt resistent. També se la coneix com l'espàrrec de la mar, té un regust salat (la tastàrem crua) i el prestigiós xef JUAN MARI ARZAK l'està incorporant en el seu corpus culinari.


I parlant de cuina, tocava dirigir-nos cap a la darrera destinació de la sortida, on tindríem el tercer dinar. De camí ‒i a pregunta nostra‒ lo POLET ens va fer saber que l'arròs més preuat per ells és el que duu col i fesols... prenem nota per a la propera visita.

Passàrem al costat de El Poblenou del Delta. Lo POLET ens feu notar la seva configuració, més pròpia de latituds molt més al Sud i ens explicà la seva història. És un poble construït ex novo, a iniciativa estatal, per tal de repoblar la zona amb colons als quals se'ls hi transferien terres. Inaugurat l'any 1957, se'n digué “Villafranco del Delta” fins l'any 2003. En el moment d'escriure aquestes línies ‒i en plena aplicació de l'article 155‒ no és gens descartable que li tornin a imposar el nom original.

Aquesta i altres qüestions ens feren el trajecte entretingut. Per exemple, a diferència de les rodalies de Barcelona, on veiem cementiris de cotxes, per aquí es veuen cementiris de barques. O la lluita amb el “senyor Google” per aconseguir que quan es busca Alfacs a internet no només apareguin articles relacionats amb el terrible accident ocorregut l'any 1978, sinó també ‒i de primer‒ entrades referides a la bellesa de la seva badia o als serveis turístics que ofereix.

Lo POLET és encantador, literalment, ens va deixar encisats. Transmet i encomana el seu amor per la terra. Amb ell, el Delta es converteix en quelcom viu. És un pou de sapiència, d'un saber útil “per quan arribi lo catacrac”. “Quan arribi lo catacrac” ell sabrà sobreviure... i nosaltres anirem a cercar-lo perquè ens ajudi a salvar-nos.

 

Delta de lEbre 252 550x412

Anàvem pel la N-340 (hereva directa de la Via Augusta romana, que arriba a Cadis), fins Amposta.

Allà varen girar cap a l'esquerra i, tot rodejant la serra del Montsià, en pocs minuts arribàvem a la Vall de Cabiscol, on es troba Temps de Terra.


Temps de Terra
és un projecte ecològic (100% sostenible), arrelat a la terra, agrícola i ramader en una finca tradicional, en un enclavament màgic de les Terres de l'Ebre, un paratge privilegiat i d'una serena bellesa mediterrània.

A l'esquena d'un Crist palplantat dalt del cim Montsianell, hi treballen l'hort i els arbres fruiters, hi tenen ramaderia i animals de corral, a la bassa s'hi estan els ànecs... tot plegat per gaudir-ho nosaltres sols! (i el gos, que jeia ben de gust).

Sembla ser que els caps de setmana i festius allò s'esvalota, que s'omple de famílies amb nens (que segur que s'ho passen d'allò més bé).

Delta de lEbre 253 360x270Delta de lEbre 254 360x270Delta de lEbre 260 360x270

Abans de seure a taula, lo POLET encara ens tenia un cop amagat:  ens va lliurar, un per un i nominalment, un “Certificat d'Ecoturista” signat per ell amb tinta i ploma d'ànec. Un bonic record d'uns dies inesborrables a la nostra memòria.

Delta de lEbre 271 360x480Delta de lEbre 273 360x270Delta de lEbre 272 360x480


Tornem a Temps de Terra i a la seva vessant culinària. Ens deien que fan calçotades, però no era el nostre cas. Nosaltres seguérem en una taula senzilla i ben parada i començaren a sortir menges:

- amanida Temps de Terra (amb pastanaga morada, l'original ‒la de color taronja és un empelt del segle XVII fet a Holanda‒)

Delta de lEbre 283 360x270Delta de lEbre 282 360x270Delta de lEbre 285 360x270

- crema de verdures de temporada (una exquisidesa)

- arròs de verdures amb costella de porc (la protagonista principal)

Delta de lEbre 287 1100x825

- carxofes

- ous ferrats amb patates fregides (un plaer recordat de l'infantesa)

Delta de lEbre 290 360x270Delta de lEbre 291 360x270Delta de lEbre 292 360x280

- graellada de carns

- pa, aigua i vi (de Batea, D.O. Terra Alta)

- taronja (un regal pel paladar)

Delta de lEbre 294 360x270Delta de lEbre 295 360x400Delta de lEbre 296 360x270

- cafè

- vi dolç amb pa de pessic (la delicadesa final)

Delta de lEbre 300 550x412


Es varen recuperar els sabors d'abans! Ah... i amb un servei que et fa sentir com a casa, apreciem-ho com es mereix.

 

Ja no podíem més, havíem esgotat les nostres reserves d'energia.

Havien estat tres dies intensos on havíem vist i escoltat moltes coses d'interès, d'aquelles que sempre les mantindrem ben a dins. I els àpats... impossible escollir-ne un com el millor. Una activitat que ens havia quedat rodona.

 

La tornada a Barcelona, feta amb la natural melangia, anava consolidant aquest pòsit vital acabat d'adquirir. Creiem fermament que amb sortides tècniques-culturals com aquesta és com el Club compleix la seva funció social d'estrènyer les relacions personals entre consocis i amics.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook