Basílica de la Mare de Déu de la Mercè

La Mercè 008 347x231  Història, patrimoni, art... Barcelona!                                                                                      

 


Al migdia de dissabte d'aquesta tardor benèvola que ‒sigui pel canvi climàtic o sigui per l'intercessió de la Mare de Déu, vés a saber!‒ ens estem beneficiant, ens aplegàrem una vintena d'amics per tal de conèixer la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè (una de les patrones barcelonines) mitjançant una visita guiada.

 

Abans d'entrar en matèria ens ve de gust comentar la curiosa qüestió de les patrones barcelonines que són ni més ni menys que tres!

La primera d'elles és Santa Eulàlia. La tradició del seu martiri es remunta als primers segles del cristianisme i la seva adopció com a patrona de la ciutat neix a l'alta edat mitjana. La seva devoció era encara ben palesa quan el setge de 1714. Avui en dia es lamenta que sigui “la patrona oblidada” i per això s'està recuperant festejar-la, ni que sigui amb l'excusa de les “festes d'hivern” (12 de Febrer).


La segona potser us sorprendrà, la segona és Santa Madrona (15 de Març). Segons la seva hagiografia fou coetània de Santa Eulàlia. A Barcelona se la venera des de les acaballes del segle IX i fou proclamada copatrona el 1563. Aquí teniu un excel·lent article de l'historiador DANI CORTIJO, qui es refereix a ella com “la patrona oblidadíssima”.


I la tercera ‒per antiguitat‒ és la nostra amfitriona d'aquesta visita. Hi ha qui l'anomena com “la patrona nouvinguda”. Era l'any 1687 quan Barcelona (i tota Catalunya) estava assolada per una plaga de llagosta. La població barcelonina es va encomanar a la Mare de Déu de la Mercè i el Consell de Cent es va comprometre a nomenar-la patrona de Barcelona si ens alliberava de la plaga. La plaga s'esvaí i les autoritats municipals van complir la seva paraula. De tota manera no fou fins l'any 1868, amb l'aprovació del Papa Pius IX, que va obtenir el reconeixement de patrona oficial de la ciutat (i del Bisbat). El protocol (per ser Mare de Déu) l'avantposa a les altres dues.

La seva vinculació amb Barcelona, però, l'hem de cercar uns quants segles enrere, concretament a l'any 1218, quan es va fundar l'Orde Reial i Militar de Nostra Senyora de la Mercè de la Redempció dels Captius, més coneguda com l'Orde dels Mercedaris o l'Orde de la Mercè. (Sant) Pere Nolasc era un jove mercader que es dedicava des de 1203 a redimir captius, acompanyat d'una colla de laics. Diu la llegenda que la nit del 2 d'Agost de 1218 va tenir un somni on la Mare de Déu l'instava a constituir-se en orde religiós i així tenir més recursos. Va anar a veure el rei Jaume I i aquest li manifestà haver somniat el mateix. El tercer element fou l'eclesiàstic, ja que el bisbe de Barcelona Berenguer II de Palou ho recolzà des de l'inici. L'Orde es va constituir solemnement el 10 d'Agost de 1218 a la Catedral de Barcelona.

Curiosament, la primigènia Orde duia a terme la seva tasca des de l'Hospital de Santa Eulàlia (situat des del segle X pels volts de l'actual carrer de la Tapineria). Fins que l'any 1232 el burgés Ramon de Plegamans feu la donació d'uns terrenys en la partida de Vilanova de les Roquetes o dels Còdols (encara avui tenim un rastre toponímic en el proper carrer dels Còdols, per l'acció d'erosió i arrodoniment de les pedres que duia a terme la riera de Collserola quan arribava a desguassar al mar), uns terrenys erms a tocar de la platja (cal considerar que la línia de costa es trobava molt més propera que actualment). El 1249 l'església del nou convent ja té caràcter públic.

El que ens ha arribat del convent inicial és la part edificada a tocar del carrer Ample.

El segle XVII veu la construcció d'un convent nou en estil renaixentista. És el mateix convent que durant la Guerra del Francès (1808-1814) fou destinat a presó i que posteriorment (1822) va ser tancat en suprimir-se la comunitat religiosa. L'església continuà com a parròquia, però els Mercedaris només s'hi varen poder estar fins el 1835, quan un decret va abolir les ordes religioses a Espanya. Pel que fa al convent, va tenir diversos usos (administratius o militars) fins que l'any 1845 es va adaptar per convertir-se en el que és encara avui:  la “Capitanía General de Catalunya”, tot i que ara en diuen “sede del mando de la Región Militar Pirenaica”.

La Mercè 001 360x540La Mercè 005 360x540La Mercè 006 360x540

L'església actual data del 1765-1775, obra de l'arquitecte Josep Mas Dordal. Fou aixecada en el mateix emplaçament i amb la mateixa disposició que l'anterior, amb una nau central i dues laterals menors (que aprofiten els contraforts per ubicar les capelles, comunicades entre sí), amb un transsepte amb cúpula sobre el creuer.

Té tres façanes:
- la lateral del costat de l'Epístola (carrer de la Mercè). És on hi ha els ponts amb galeria que comuniquen l'església i el convent (on el rei
  Jaume hi tenia cambra).

- la lateral del costat de l'Evangeli (carrer Ample). El 1870 s'hi va traslladar la façana d'estil gòtic flamíger (segle XV) de l'antiga església
  de Sant Miquel, enderrocada per tal d'ampliar l'edifici de l'Ajuntament.

- la principal presenta dos cossos d'altura, feta de carreus, en estil corinti les tres portes del frontis i el cos sobresortint del centre, i en
  estil jònic les pilastres del cos inferior.

  Es buscava donar-li visibilitat. Cal saber que l'actual plaça no es va obrir fins el 1981, quan es va enderrocar un edifici que n'ocupava
  l'espai.

La torre del campanar també és de carreus i té forma octogonal.

La cúpula s'inaugurà el 1888 i està coronada per una majestuosa imatge de la Mare de Déu estenent el seu ceptre sobre la ciutat.

De l'interior volem destacar el panteó del Bisbe Urquinaona, obra d'Agapit Vallmitjana (1883).

Teniu tota l'informació en un article de l'eximi JOAN BASSEGODA I NONELL, publicat a la pròpia web de la Basílica.

 

Vàrem ser cordialment atesos per en CARLES (sagristà) qui va disculpar l'absència de Mossèn JOAN MARTÍNEZ PORCELL (rector consiliari), de baixa per malaltia (i a qui desitgem una ràpida i total recuperació).

El nostre recorregut ens va portar, des de la façana principal, per les capelles de la Soledat i de Sant Miquel, l'altar de Sant Pere Nolasc, visita al cos incorrupte de Santa Maria de Cervelló (fundadora de la branca femenina de l'Orde Mercedària), oració en el Cambril, capella del Descendiment, pujada a l'orgue, visita al primer convent mercedari (1245) i cop d'ull a l'interessant museu de peces que han pogut anar aplegant.

La Mercè 014 360x480La Mercè 017 360x480La Mercè 023 360x480

La capella de la Soledat fa les funcions d'avantsala de la capella del Santíssim i atresora diversos elements de gran vàlua artística i simbòlica, per exemple el tron vuitcentista de la Mare de Déu  de la Mercè.

La Mercè 033 550x825La Mercè 042 550x412

 

No cal dir que la visió del cos incorrupte de Santa Maria de Cervelló provocà sensacions estranyes.

 

 

Una troballa per a més d'un és la capella dedicada a marededéus americanes que s'ubica al costat de l'arrencada de l'escala que porta al cambril de la Mercè.

En una situació central tenim la Virgen de la Altagracia, patrona de la República Dominicana... i es donava la casualitat que entre nosaltres teníem uns convidats dominicans, que van xalar d'allò més.

 

 

La Mercè 046 550x825La Mercè 049 550x367

El moment àlgid ‒òbviament‒ va ser la pujada al Cambril. Tothom ‒devot o no‒ va anar passant per davant la Princesa de Barcelona (com se l'anomena en els seus goigs). L'emoció era a flor de pell.


La imatge que es venera actualment és molt probable que sigui la que l'any 1361 va presidir el tabernacle dins del seu retaule. S'atribueix a Pere Moragues (gran escultor i orfebre barceloní). Successives reformes i ampliacions (d'estil gòtic entre els segles XIV i XV) ens porten fins el 1667, quan es substitueix el retaule gòtic per un de barroc que incorporava un cambril per la Verge.


Agrupats al voltant del nostre guia, a la sala situada darrera el Cambril i a tocar de la capella del Descendiment (actualment no accessible, però si visible a través d'un tancament de vidre), escoltàrem com en CARLES ens parlava de diverses vicissituds històriques de l'església, com ara quan Escrivà de Balaguer va venir per demanar l'ajut de la Verge com a mitjancera en la fundació de l'Opus Dei o de la tradició barcelonista d'oferir els títols aconseguits a la patrona principal de la ciutat.

La Mercè 065 550x412La Mercè 066 550x733

La pujada al cor ens brindà dos ítems remarcables:  la possibilitat d'abastar amb la vista la nau de l'església en tota la seva grandesa i el monumental orgue.

Aquest orgue actual és manufactura de GAIETÀ ESTADELLA, qui l'inicià el 1940 i va morir el 1944, deixant-lo inacabat. És un orgue conformat per uns 3.000 tubs i que hores d'ara s'està treballant (restauració i finalització) per part del prestigiós mestre GERHARD GRENZING, amb l'intenció d'estrenar-lo l'any vinent, amb motiu del Vuitè Centenari de la fundació de l'Orde Mercedària.

 

Per cert que la Basílica depèn actualment del Bisbat de Barcelona, exercint les funcions de parròquia sota l'advocació de la Mare de Déu de la Mercè ‒lògicament‒ i de Sant Miquel Arcàngel ‒incorporat el 1870 juntament amb la portalada‒. Hi té la seu la Germandat de la Mare de Déu de la Mercè, res a veure amb la centenària orde barcelonina.

Mentrestant els sacerdots adscrits a la recuperada Orde Mercedària segueixen treballant el seu apostolat a Barcelona des de la Parròquia de Sant Pere Nolasc... i visitant les presons, tal i com fan des de fa segles, quan van reorientar la seva missió en acabar-se la pirateria en la Mediterrània i ja no haver captius per redimir.

 

Continuem amb la visita? L'accés a l'orgue es fa pel que queda de l'edifici del primer monestir, tanmateix on s'ubica el modest ‒però nogensmenys valuós‒ museu, farcit de peces trobades en les successives campanyes de restauració o rebudes de part de fidels devots de la Verge. Sense ser exhaustius ni selectius:  la maquinària que feia sonar les hores en les campanes, imatges de reus alliberats per l'acció dels mercedaris (procedents d'algun retaule), penons i estendards, quadres i escultures, medalles, treballs en puntes de coixí... fins i tot la capa del torero JOAQUIM BERNADÓ (retirat l'any 1983).


Finalitzàrem el recorregut entrant a la sagristia, un espai sovint no accessible. És exactament això el que preteníem d'aquesta activitat:  no només entrar a la Basílica, sinó també conèixer-la, inclús en àmbits privats, cosa que va convertir-la en una matinal de descoberta. Com entitat barcelonina que som, potser que ja tocava!

 

No hi ha dubte que cada vegada que hi tornem (la més propera serà quan la Missa de Difunts) serem més conscients i valorarem més l'edifici que ens acull.

 

I per dinar, déu n'hi do com es va buscar de mantenir el caràcter històric. Vàrem reservar per anar a l'Agüelo, un lloc emblemàtic i amb una màgia particular que a molts ens portava records de la nostra primera joventut (ara estem en la segona ‒o la tercera, tant se val‒).

Aixecat el 1850 en una finca nobiliària, inicialment fou una carbonera. Més tard va esdevenir un celler on s'embotellava vi i, des dels anys '60 del segle passat, es convertí en una de les tavernes preferides dels barcelonins. Transformat el 2013 en un restaurant i cocteleria d'avantguarda, ara és l'Agüelo013.

La Mercè 111 550x412La Mercè 114 550x412

La Mercè 103 360x270La Mercè 107 360x270La Mercè 112 360x270La Mercè 113 360x270

Embolcallats per l'atmosfera fascinadora de la Sala Arcs (visible encara un pany de muralla romana), vam optar pel seu Menú cocktail Barcelona:

- tot a compartir...
  · crocant de pa amb tomàquet i encenalls de pernil ibèric
  · amanida de pollastre al curri amb brots de soia i poma àcida
  · truita de patata amb cremós de ceba caramel·litzada
  · tartaleta d'steak tàrtar amb mantega de mel, mostassa i vi d'Oporto
  · xoricets tradicionals Agüelo013
  · croquetes de formatge Idiazábal
  · calamars a l'andalusa amb emulsió d'all negre
  · daus de salmó marinat i maionesa de fines herbes

La Mercè 115 360x240

- postres...
  · brownie de xocolata negra i salsa de vainilla

- celler...
  · vi blanc Perro Verde (D.O. Rueda)
  · vi negre Abadal Criança (D.O. Costers del Segre)

- aigües minerals, refrescs, cervesa

- cafè o infusions

L'OLIVER, el seu director, es va mostrar sol·lícit en tot moment a fi de que tot anés a cor què vols. Val a dir que, tractant-se d'un menú a compartir, el ritme de servei no va ser l'adequat, ja que la precipitació en l'arribada de plats a taula (alguns freds, però altres de calents i que convenia no deixar-los refredar) produïa una acumulació que comportava des de problemes d'espai fins a confusió en el seu repartiment. I pot ser que siguin manies nostres, però també notàrem certa gasiveria a l'hora d'omplir les copes.

La qualitat de les menges, dispar. Destacables les croquetes de formatge Idiazábal i els xoricets (reminiscència de la tasca d'antuvi). El preu (40 euros per cap) no queda justificat.

 

Bé, de tot s'aprèn. I podem assegurar-vos que en aquesta jornada hem après moltes coses. Tant de bo puguem seguir fent-ho!

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook