Tarragona i Santes Creus (i Calçotada)

Tarragona 186 347x231  Sortida tècnica-cultural de dos dies:  21 i 22 de Març.                                                

 


Tal i com ho havíem anunciat, hem repetit la fórmula del 2016, quan visitàrem la Conca de Barberà, combinant una completa sortida tècnica-cultural de dos dies amb la preceptiva calçotada per les comarques on pertoca. I així a més hem completat la nostra particular Ruta del Cister, amb els monestirs de Poblet (quan la Calçotada 2014), de Vallbona de les Monges (l'any passat) i enguany el de Santes Creus.

La referència a la meteorologia no conté cap queixa. Malgrat que alguns malastrucs ens auguraven pluges a la segona jornada, vàrem gaudir de dos dies ben assolellats i amb temperatures prou suaus.

El trajecte inicial fou directe Barcelona ‒ Tarragona (amb la acostumada aturada per fer un cafè, un mos o el que calgui). El férem en un autocar suplent (més endavant s'explica el motiu), amablement conduït pel RAÚL, a qui fem constar el primer dels agraïments d'aquesta crònica.

 

En arribar a Tarragona ens dirigírem cap a la coneguda com a Part Alta, fins l'anomenat Portal del Roser. Allà hi té les seves oficines l'empresa Itinere turisme & cultura, d'on sortí a rebre'ns una de les seves guies, la GEMMA que ‒ja us ho avancem‒ ens causà una impressió immillorable:  pels seus coneixements, per saber-los explicar, pel seu tarannà... i, a més, ens va solucionar un greu problema a l'hora de dinar (cosa que detallem també d'aquí a uns paràgrafs).

Tarragona 012 550x367


Aplegats al peu de les escales de l'Antiga Audiència, escoltàrem una concisa introducció a la història de la ciutat, centrada en el període que abasta des de la seva fundació fins a l'època feudal.

En el segle III a.C. els romans i els cartaginesos es trobaven immersos en les guerres púniques. Els cartaginesos amenaçaven Roma per terra (des del nord, la famosa expedició d'Annibal amb els elefants), per la qual cosa els romans decidiren tallar-li les vies de subministres que, des d'Àfrica, passaven per la zona costanera de la península ibèrica. L'origen de Tarraco fou, doncs, un campament militar.

L'aliança amb els ibers que hi vivien i l'emplaçament (amb el port), clau per dirigir les guerres amb els càntabres, propiciaren el seu creixement i la van convertir en la capital de la Tarraconense, una de les províncies més grans de l'Imperi. El propi August hi va passar un hivern (any 27 a.C.) i la ciutat es va monumentalitzar.

Abans d'entrar-hi ‒i per reblar el clau de l'esdevenir dels segles‒ ens va fer avinent la successió d'etapes per les quals va passar Tarraco / Tarraquna / Tarragona:  la caiguda de Roma (any 476) va comportar l'arribada dels visigots, que la varen saquejar (any 480) i gairebé despoblar, al temps que decidien establir la seva capital a Barcelona; tot i una lleugera recuperació posterior, també els àrabs (anys 714 a 718) la varen rapinyar, mentre el seu darrer bisbe fugia; quatre segles més tard el comte de Barcelona Ramon Berenguer III anava reconquerint ‒i fent repoblar‒ les terres pertanyents a la dita Catalunya Nova i l'Arquebisbe de Tarragona i el noble Robert d'Aguiló encapçalaren la recuperació de la ciutat, encara que mai va restablir-se la antiga preeminència.

Aquests segles de ‒gairebé‒ abandonament expliquen el perquè ens han arribat conservades tantes restes arqueològiques romanes, a diferència d'altres poblacions perennement habitades i en continu creixement. Per cert, això ‒i la tasca de recuperació duta a terme‒ també va comportar que tot el conjunt arqueològic fos declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2000.

Tarragona 018 550x367

L'edifici de l'Antiga Audiència (fou la seu de l'Audiència Provincial des de mitjans del segle XIX fins el 1973) està bastit a partir d'una de les torres situades a l'extrem del fòrum romà (l'altre, la del Pretori, la visitàrem a les acaballes de l'itinerari). A l'època medieval ‒i arreu‒ s'aprofitaven les estructures i pedres romanes per aixecar noves edificacions i això acabà sent ‒al segle XVI‒ una oficina municipal per controlar el pes del gra abans i després de la molta, cosa que es testimonia al vestíbul d'accés, on podem veure una sitja entre els carreus de les parets romanes. La façana (i l'edifici) que ara se'ns mostra data del 1826.

Actualment acull l'Àrea de Cultura municipal (oficines, centre cultural, sala d'actes) i ‒allò que motivà que hi entréssim‒ s'exposa una magnífica maqueta de la Tarraco del segle II. Gràcies a ella la GEMMA ens va poder situar els barris i edificis destacats de la ciutat romana (i les seves seqüeles en els nostres dies):  la part alta i la baixa, el fòrum, el circ, l'amfiteatre, el port, les vies d'entrada i de sortida, els enterraments... certament aclaridor.

El centre històric de Tarragona s'assenta, des de l'edat mitjana, sobre l'antiga acròpoli romana (recordem:  estructures ‒murs sòlids‒ i materials ‒pedres ja treballades‒), que s'aixecava setanta metres sobre el nivell del mar, la qual cosa permetia un control absolut del port i dels camins.


L'itinerari començà resseguint la part interior de les muralles romanes més antigues de la península (cosa que s'aprecia en els enormes carreus irregulars de la base), pujant fins un bell i tranquil racó batejat com plaça de Sant Joan, moment d'escoltar com es procedia a romanitzar el territori (de grat o per força) i com es construïen les muralles (amb el pas de ronda).

Tarragona 032 550x367

Tarragona 037 550x367Seguirem caminant d'una manera tranquil·la fins aturar-nos davant la Casa del Degà, un edifici del segle XVI amb uns bonics esgrafiats i que fou habitat pel degà de la Seu. A començament del segle XX es transformà en habitatges i ara hi té la seu el Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya, Demarcació de Tarragona. A la façana principal es conserven làpides amb inscripcions romanes (i jueves), mostra evident del destí final de les pedres de l'antiga Tarraco.

Allà mateix, al Pla de la Seu, veiérem sobre el terreny allò que abans se'ns havia mostrat a la maqueta:  els tres nivells del terreny, el traçat dels carrers (o bé mantingut o bé sobreposat a antigues construccions, com ara el circ romà)... La Catedral està emplaçada en el mateix lloc i en la mateixa orientació que el colossal temple d'August. Fou el moment de parlar-nos sobre el culte als incomptables déus romans, de com August s'ho va fer venir bé per imbuir-se de naturalesa divina, del xoc frontal amb els cristians (no per afegir el seu déu ‒no venia d'un, cap problema!‒, sinó per no reconèixer els altres)... qui no aprèn en aquestes sortides tècniques-culturals del Club és ben bé perquè no vol.

Un parell de cantonades més i ens vàrem detenir davant de la botiga més antiga de la ciutat, es tracta de Cal Corderet, una cereria oberta l'any 1751. Però el motiu tornava a ser el reaprofitament de peces romanes, en aquesta ocasió és una peanya amb una inscripció ben llegible, que el marit li dedicà a la seva esposa:  Fabiae Saturninae / uxori optimate / C(aius) Baebius / Myrismus / Sevir August(alis). Com tenim el llatí? No patiu, aquí ho teniu traduït:  A Fabia Saturnina / la més bona de les esposes / Gai Bebi Myrisme / Sevir Augustal. Sabem que era un llibert, un antic esclau d'origen grec que havia servit a Sagunt i que va obtenir el màxim càrrec públic al qual podia aspirar, o sigui, magistrat del culte imperial. Cal saber que les estàtues eren exposades en llocs públics, a la vista de tothom, això sí que era tenir la dona en un pedestal!

En passar per la plaça del Fòrum veiem restes del mur de tancament d'aquell ampli espai romà, comprovem que el nostre nivell actual de sòl es el mateix de fa dos mil anys i ens n'assabentem que aquesta és allò que es coneix com una “plaça italiana”, és a dir, fruit dels bombardejos de l'aviació feixista italiana durant la guerra de 1936-39 (i a Barcelona en tenim unes quantes d'aquestes).

Travessàrem el breu call jueu, arrecerat prop del Castell del Rei (qui els donava protecció) i al cantó oposat del Palau Arquebisbal. Per escarni aixecaren allà l'església de la Santíssima Trinitat (és probable que on els jueus tingueren la seva sinagoga).

Tarragona 045 360x240Tarragona 046 360x240Tarragona 057 360x240

Havíem arribat a la plaça del Rei. Teníem al davant el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, el més antic de Catalunya en la seva especialitat, format durant la primera meitat del segle XIX. L'edifici actual s'aixecà el 1960 per albergar el museu, integrant un fragment de la muralla. És el centre de conservació i difusió d'uns testimonis materials que il·lustren el procés de romanització de la península ibèrica. Una visita del tot recomanable, però que no cabia en la nostra planificació.

El que tocava llavors era entrar i pujar a la Torre del Pretori (també designat com a Castell del Rei), impressionant!

La Torre del Pretori començà sent un edifici destacat del segle I a.C., per convertir-se ‒l'any 73 d.C.‒ en una gran torre lateral amb escales que tenia com a missió connectar els diferents nivells del conjunt monumental format pel circ, la plaça de la representació i el recinte del culte. Recordem que a l'altre extrem hi havia una torre bessona, amb el mateix ús, i que es va acabar reconvertint en l'Audiència Provincial. Aquí encara es conserven l'estructura i la caixa d'escales d'accés al Fòrum.

Amb la restauració de la ciutat el 1129, la torre fou adequada com a residència d'un dels senyors de la ciutat:  el noble normand Robert Bordet (o d'Aguiló), el qual va esdevenir príncep de Tarragona. A la seva mort (que ens va ser explicada per la tarda), l'aleshores castell va passar a ser propietat del comte de Barcelona i residència permanent del veguer reial.

Al segle XIV va rebre estades dels reis Jaume II (es van realitzar importants obres d'adequació) i Pere III el Cerimoniós (amb reformes significatives, com ara la construcció d'un nou pis:  la sala gòtica). Durant el segle XV va anar perdent les funcions de residència reial i adquirint usos militars, primer com a dipòsit de material bèl·lic i més tard com a caserna, ocupada successivament per diversos regiments. Destruïda parcialment pels francesos durant la seva fugida el 1813, es va destinar a presó provincial des de mitjans del segle XIX fins el 1953. A partir d'aquell moment i fins el 1971 es va anar restaurant i culminà la seva integració en el Museu Arqueològic.

La pujada (per les escales... o en ascensor!) a la seva terrassa pagava la pena. La vista de 360º dominava tota la ciutat i la costa (precisament aquesta devia ser la idea dels seus constructors). De la ciutat ja reconeixíem aquells indrets per on havíem transitat i s'endevinava la petjada que havia deixat l'urbanisme romà:  el recinte del Fòrum (amb la Catedral ben visible dalt de tot), l'enorme extensió del circ (que arribava fins on es troba ara l'Ajuntament)... i la carretera N-240, convertida en una via urbana, hereva directa de la Via Augusta. A tocar de la platja ‒i fora muralles, mes que res perquè no els hi cabia dintre‒, l'esplèndid amfiteatre. I, encara que no entrin en els paràmetres de la visita, tancant la platja del Miracle pel cantó nord, els fortins de Sant Jordi i de la Reina, ambdós del segle XVIII.

Tarragona 052 360x540Tarragona 047 360x540Tarragona 056 360x540

Vàrem descendir i, sense sortir del recinte museïtzat, complint la seva funció primària de connexió, accedírem al circ per un sector de la seva capçalera, amb un estat de conservació excepcional. El circ va ser, sense cap mena de dubte, l'espectacle de masses de més popularitat al món romà (el cèlebre panem et circenses). En aquest recinte es disputaven les curses de carros, tirats generalment per dos (bigues) o quatre cavalls (quadrigues).

Data de finals del segle I i formava part del gran complex monumental provincial, del qual ocupava la terrassa inferior. Les seves dimensions aproximades eren de 325 metres de llargada i d'entre 100 i 115 metres d'amplada. A les seves graderies s'hi podien encabir els 40.000 habitants de la ciutat, el circ era un espectacle per a tots els públics (rics i pobres, nens inclosos), encara que qualsevol malifeta estava permesa si l'objectiu era guanyar la carrera, cosa que implicava violència, sang i ‒sí, per què no?‒ morts. La GEMMA ens feu avinent que qui guanyava una cursa no era l'auriga (sovint un esclau), sinó els cavalls que primer creuessin la línia de meta (pensem que hi havia equips i també apostes pel mig). Més detalls:  en cas d'accident, l'auriga ‒que anava lligat a la cavallerissa‒ nos es podia deslliurar i, mentre els cavalls continuaven la seva cursa desbocada, ell era arrossegat i trepitjat pels altres carros i cavalls (imagineu la cosa?); per tal de donar emoció a les curses, s'instal·laven obstacles en mig de la pista (obeliscs, pals comptavoltes i qualsevol altre element efectista que se'ls hi acudís) que facilitaven els accidents i les picabaralles entre els competidors.

Tarragona 054 800x533

El circ romà de Tarraco es va construir damunt de potents voltes de ciment que complien una doble funció:  per una banda, eren la fonamentació sobre la qual s'assentaven les escales, les grades i la plataforma superior; de l'altra, servien de corredors interns que possibilitaven la distribució dels espectadors per tot l'edifici. Sobre aquesta xarxa de voltes descansaven la plataforma superior de l'edifici i les grades, disposades al llar de tres dels costats, mentre que al quart se situaven les carceres o punt de sortida dels carros. Escoltàvem tot això situats dins d'un llarg fragment d'una d'aquestes voltes, que quedava accessible per un extrem i tancada per l'altre per un mur d'època medieval. Com ja teníem après, aquelles fiables estructures havien estat aprofitades per aixecar les cases que formaven tot l'entramat de carrers d'aquell barri. En el seu interior s'havien conservat i algunes d'elles eren ben visibles (en una pizzeria, en una botiga, en un restaurant...). Mentre rebíem aquestes entenimentades explicacions, per moments vàrem lamentar no haver escollit un d'aquells establiments per l'hora de dinar... i això havia de ser premonitori!

La graderia estava separada de l'arena ‒l'espai on es desenvolupava l'espectacle‒ per un mur de més de dos metres d'alçada, el podi, que tenia la funció de protegir els espectadors en els freqüents casos d'accident (naufragium en deien). Aproximadament al centre d'un dels costats llargs del circ ‒el septentrional‒, i unit als edificis que conformaven el fòrum provincial, hi havia el pulvinar o tribuna d'honor, on s'emplaçava l'amfitrió dels jocs.

Un dels costats curts estava ocupat per les carceres, en què s'obrien generalment dotze cambres de sortida, sis a cada costat d'una porta principal. Recents excavacions arqueològiques han localitzat aquestes carceres al subsòl de l'actual edifici de l'Ajuntament. Estaven flanquejades per una torre. Tot el sector es coneixia amb el nom d'oppidum. L'organitzador dels jocs (editor spectaculorum), que tenia l'honor de donar la sortida, gaudia d'un lloc reservat a la terrassa sobre les carceres, mentre que als magistrats que controlaven la cursa, el comportament correcte dels aurigues i l'ordre d'arribada, se'ls reservava una tribuna (tribunal iudicum).

Les dades actuals insinuen que durant el segle V l'edifici va perdre, almenys parcialment, la funció original. Algunes de les voltes que el formaven van passar a ocupar-se com espais d'habitació.


Ja només (només?) ens quedava contemplar l'amfiteatre. Ho vàrem fer des d'un punt molt proper al famós Balcó del Mediterrani.

L'amfiteatre completava la trilogia d'edificis d'espectacles (amb el teatre i el circ) distintius d'una ciutat romana de primer nivell, com era ‒òbviament‒ Tarraco. La seva construcció és del segle II i se sap que es deguda a una donació evergètica realitzada per un sacerdot imperial, el nom del qual es desconeix.

Havíem dit que l'amfiteatre es trobava fora muralles per falta d'espai a l'interior. Cert. Però també hem de notar que estava a tocar de la Via Augusta (abans que aquesta s'endinsés a la ciutat) i de la platja, on es descarregaven els animals que s'havien d'emprar en els espectacles.

A l'amfiteatre s'organitzaven dos tipus d'activitats:  les lluites de gladiadors i les lluites o caceres de feres. En realitat hi havia una tercera activitat, que també gaudia de força atractiu entre la població:  l'ajusticiament dels condemnats a mort.

Hem d'imaginar-nos que els espectacles s'iniciaven amb la gran desfilada dels seus protagonistes:  el polític local que pagava els jocs, personatges caracteritzats com a divinitats, àgils caçadors amb les seves armes, condemnats a mort, admirats gladiadors... tots són aclamats per la multitud. El mateix públic, assegut a la grada segons el seu estatus, prenia un paper protagonista mentre la música inundava l'escena i seguia el ritme dels esdeveniments, marcant amb tons marcials les caceres i les lluites. I, per finalitzar, els combats de gladiadors, les estrelles del moment, que demostraven a l'arena la seva valentia i la seva destresa amb les armes. Amarada de rigor històric, la GEMMA ens desmentia alguns tòpics que ens han arribat a través del cinema, com ara allò del polze cap amunt o cap avall per decidir entre la vida i la mort del gladiador vençut (el senyal calia que fos més clar).

L'amfiteatre té planta el·líptica. L'arena té unes dimensions de 62,50 per 38,50 metres. Tallant l'arena es trobarien les fossae. En una petita sala a manera de capella es va descobrir una pintura mural que representava a Nèmesi, la deessa protectora dels gladiadors. Aquí també l'arena està separada de la graderia per un podi, en aquest cas de 3,25 metres d'alçada. Les grades, que estaven dividides en tres sectors, es van construir retallant la roca al costat nord i recolzant-les sobre les voltes a la resta de l'edifici. S'han localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a l'arena i una part molt petita de la façana.

L'amfiteatre fou reformat l'any 221. Poc més tard (l'any 259) hi foren cremats vius el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi. Aquest fet va motivar que al segle VI s'hi construís una basílica paleocristiana (aprofitant les pedres romanes, lògicament), el culte de la qual es dedicà a aquests màrtirs. Sobre el seu basament, al segle XII s'aixecà l'església romànica de Santa Maria del Miracle. Tot plegat, aquest és el llegat que els segles ens han permès contemplar en l'actualitat.

Fins aquí el recorregut guiat per Tarraco. Havia arribat l'hora de dinar.

 

El dinar s'havia previst en un jove i ja prou reputat restaurant anomenat El llagut, especialitzat en cuina marinera i mediterrània (sobretot arrossos) que ens havia estat recomanat. No posarem en dubte ni la recomanació ni la seva qualitat, però sí la seva seriositat. Vàrem entrar en contacte amb ells a començaments del mes de Novembre passat, per via telefònica primer i amb confirmació per correu electrònic tot seguit; vàrem rebre menú i pressupost, tot correcte; la setmana anterior els hi vàrem concretar el nombre definitiu de comensals. Mentre ens acomiadàvem de la GEMMA fins després de dinar ‒a fi de visitar la Catedral‒, alguns de nosaltres ja s'havien avançat i es disposaven a entrar al restaurant i seure a taula (la jornada havia estat intensa)... i es varen trobar la desagradable sorpresa que ningú no ens esperava, que la reserva no els hi constava i que no ens podrien atendre. Quin atzucac!

Ja ho diuen, però:  Déu escanya però no ofega (o que el Dimoni no és tan lleig com el pinten) i un mal ens dugué un bé. Gràcies a les ràpides i eficients gestions de la GEMMA (mai li podrem demostrar tot el nostre agraïment) ens esperaven en un altre restaurant:  Les Voltes, local declarat Patrimoni de la Humanitat, no debades és un d'aquells establiments on podem viure l'experiència d'estar embolcallats per la Història i que una estona abans havíem cobejat. Els camins del Senyor són inescrutables, també diuen.

Tarragona 058 360x240Tarragona 061 360x240Tarragona 062 360x240

Així doncs, ja ens teniu entaulats i feliços, sota les voltes del circ romà, disposats a fer els honors al següent menú (variat i complet):

- primers plats

  · torrada amb bacallà i formatge gratinada

  · favetes saltejades amb pernil d'aglà

  · amanida de salmó amb formatge de cabra gratinat

  · còctel amb gambetes i pinya amb salsa rosa

- segons plats

  · salmó amb salsa de porros amb verduretes

  · cuixa d'ànec confitada amb melmelada de nabius

  · llobarro a l'estil Donosti amb patata laminada

  · garró de porc estofat amb arrós al pil-pil

- postres

  · gelat de coco

  · sorbet de llimona o mandarina

  · flam amb xocolata calenta

- aigües minerals

- vi (blanc i negre) del celler Rosa Maria Torres, de Sarral (D.O. Conca de Barberà)

- cafès o infusions


Cal destacar que aquest restaurant familiar (obert el 1986) ens va oferir un servei excel·lent. I més si considerem les circumstàncies imprevistes. Moltes gràcies, amics de Les Voltes!

Tarragona 000 540x720


Val a dir que tant el restaurant inicialment reservat com aquest de Les Voltes es troben al bell mig del nucli històric de la Part Alta de Tarragona, o sigui que arribar a la Catedral per retrobar-nos amb la nostra estimada GEMMA no ens va costar gens ni mica.

 

Deixeu-nos fer un incís per compartir amb vosaltres la informació de la GEMMA que em trobat a la xarxa, prevalent-nos de conèixer els seus cognoms:  la GEMMA SEBARES VALLE, vendrellenca de pro, és doctora en arqueologia i professora associada a la Universitat de Barcelona; treballa ‒a més de com a guia turística (per sort nostra)‒ a l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social i acaba de guanyar un premi per la seva tesi doctoral, on desenvolupa l'aplicació de les noves tecnologies en aquesta àrea del coneixement i la investigació. Aquí teniu la notícia. Queda clar que aquell dia vàrem ser molt afortunats.

 

Continuem.

Tarragona 074 540x810


La Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes ‒la Catedral‒ s'aixecà (ho sabíem des del matí) en el mateix lloc on havia estat el temple d'August, al capdamunt i dominant la ciutat. És la icona més representativa de la Tarragona medieval.

Es coneix l'existència d'una catedral visigòtica, abandonada arran de la incursió sarraïna i la fuga del bisbe. La que ara podem visitar fou començada en estil romànic a les acaballes del segle XII i acabada en estil gòtic ja al segle XIV. Fou consagrada el 1331.

L'apunt històric ens tornà a portar al conflicte jurisdiccional (lluites cruentes, diem-ho clar) entre l'Església i el poder civil. El bisbe Hug de Cervelló feu assassinar el noble Robert d'Aguiló, mentre que el fill d'aquest, Berenguer d'Aguiló s'hi venjà assassinant-lo a ell (1171). El seu successor com a bisbe fou Guillem de Torroja, que aconseguí fer exiliar els Aguiló, quedant-se ell com a governant absolut de Tarragona i començant les obres de la Catedral.

Té la planta basilical de creu llatina amb tres naus i creuer amb braços desiguals, degut a la peculiaritat de tenir el claustre en la part septentrional.

El cos central de la façana de la Catedral és de marbre, flanquejat pels murs de les naus laterals, de pedra del país. A l'alçar la vista es pot comprovar que està inacabada, a causa dels estralls causats per la pesta negra. El portal major, amb la seva rosassa d'àmplies proporcions, és d'estil netament gòtic. Les naus laterals tenen portalades d'estil romànic. La gran portalada està dividida pel mainell, amb una bonica imatge de la Mare de Déu amb el Nen, i a banda i banda tenim figures d'apòstols i de profetes.

En entrar destaca la seva majestuositat, magnificada pel fet que el cor es va desmuntar, trobant-se molts dels seus elements dispersos. Les naus estan cobertes amb volta de creueria i tenen grans pilars, amb columnes i semi-columnes adossades.

D'entre les múltiples capelles recordem la dedicada a Santa Tecla d'Iconi, titular de la Catedral i patrona de Tarragona. Es va construir al segle XVIII per acollir la relíquia del braç de la màrtir cristiana, que és, probablement, el símbol més preuat dels tarragonins. Allà se'ns van explicar els avatars pels quals va passar (amb l'intervenció del monestir de Sant Cugat). Es van emprar materials nobles (jaspi de Tortosa, marbre blanc) i conté escultures de reminiscència berniniana.

A l'altar major tenim dues mostres iconogràfiques de la hagiografia de Santa Tecla:  l'una és el frontal de l'altar (primera meitat del segle XII), l'altra és el retaule de Pere Joan (segle XIV). Les escenes es repeteixen, tot i que amb alguna variació.

Tarragona 090 360x480Tarragona 097 360x480Tarragona 098 360x480

Un dels absis romànics fou convertit en capella, la de Santa Maria dels Sastres; hi destaquen les pintures murals i, sobretot, el retaule d'alabastre policromat. L'accés a la capella del Santíssim està flanquejada per dues columnes de granit de Troia, probablement recuperades del temple d'August (altres quatre les tenim a l'entrada del Palau de la Generalitat, a Barcelona). Exquisida l'execució en marbre del sepulcre del patriarca-arquebisbe Joan d'Aragó, fill del rei Jaume II. Impacta el mausoleu que conté les despulles dels arquebisbes Francesc d'Assís Vidal i Barraquer o Josep Pont i Gol, entre d'altres. L'orgue (segle XVI), de grans dimensions, és una altra peça remarcable del recinte.

Tarragona 105 550x412Tarragona 106 550x412

La portalada del claustre té tots els números per ser l'antiga porta principal romànica, reubicada. És un claustre gairebé quadrangular de 47 per 46 metres. La decoració escultòrica s'escampa pels capitells, les mènsules, les claus de volta i els permòdols. La riquesa del seu contingut, amb escenes religioses i profanes, el situen entre els més destacats de Catalunya. En un dels seus àbacs tenim gràcilment representada la llegenda de l'enterrament del gat per les rates.

Havíem arribat al final. Tocava acomiadar-nos de la guia i, com val més un té que dos et daré, li vàrem fer a mans un petit detall:  uns bombons comprats una estona abans en una botiga de Torrons Vicens (xerrada de Desembre). La seva cara de sorpresa ens va fer molta il·lusió. GEMMA, que et vagi bé a la vida i que tinguis tota la sort que et mereixes.


El Club havia contret un deute amb Tarragona els darrers anys (no hi anàvem des del 30/10/2003, en les VI Jornades sobre temes de Gastronomia i Hostaleria). Honestament creiem haver-lo satisfet amb aquesta completa diada.


Vàrem fer nit ben a prop. Un breu desplaçament per carretera ens va portar al Fèlix Hotel... sí, el de les calçotades. Tot i que enguany ens vàrem limitarem a servir-nos de la seva faceta hotelera ‒molt correcta‒ i a sopar el menú de Casa Fèlix. Allà es va incorporar el nostre xofer titular, l'ETI, que ja s'ocupà l'endemà dels nostres desplaçaments (havia estat atenent obligacions administratives).

Potser sí que no teníem molta gana, però ja us assegurem que no vàrem malmetre el prestigi del Club i que ens vàrem cruspir els plats que prèviament havíem seleccionat individualment.

La nit va transcórrer sense incidències. Calia descansar. No havíem de matinar. L'esmorzar (de bufet) fou servit a la pròpia cafeteria de l'hotel, punt de retrobament, moment de recuperar allò viscut i projectar-nos cap allò que ens esperava en les properes hores.

 

I el primer que ens esperava era la culminació de la nostra pròpia Ruta del Cister.

 

El Reial Monestir de Santes Creus és una fundació inicial de 1150 sota el patrocini del llinatge influent dels Montcada en la localitat vallesana de Valldaura. Massa a prop de Barcelona i del gran monestir de Sant Cugat del Vallès, Ramon Berenguer IV els facilità un nou lloc a la Catalunya Nova, que tampoc els acabava d'anar bé. Un altre llinatge, els Cervelló, feren la donació (1160) del paratge on finalment la comunitat s'instal·là (amb aigua abundant i prou terres per garantir-ne la seva viabilitat) i aixecaren l'actual monestir, on definitivament es traslladaren l'any 1169.

A l'edat mitjana, al voltant d'un monestir es produïa un doble fenomen beneficiós pel rei. Per un costat es colonitzava ‒i cristianitzava‒ el territori amb súbdits que buscaven noves oportunitats vitals; per l'altre es posaven en valor les terres, es treia rendiment d'elles i, per tant, es podien cobrar els delmes.

L'església s'acabà el 1226, l'hospital el 1229, les dependències convertides en Palau Reial per Pere el Gran (1280, reconstruït després del 1325), el claustre nou és de 1313/41 i entre els anys 1376 i 1378 fou fortificat arran de la guerra amb Castella.

A mitjan del segle XIII comença la seva època d'esplendor, amb l'abat (Sant) Bernat Calbó (1226-1233, conseller de Jaume I) i el patrocini reial de Pere el Gran († 1285) i el seu fill Jaume II († 1327). Exercí una influència notable en l'Orde militar de Montesa (creada el 1317). Va rebre la visita del papa Benet XIII el 1410. Va incorporar el bens de l'extint monestir femení de Bonrepòs (1462). Durant els segles XVI i XVII el monestir albergà una intensa activitat cultural, moments en què la seva biblioteca conté nombrosos incunables i manuscrits. El nou palau de l'abat data del 1640. El 1733 s'edificà la nova infermeria. I ja a la segona meitat del segle XVIII s'urbanitzaren les places i es construí el portal de l'Assumpta.

L'economia del monestir es cimentava en l'explotació de les seves propietats, inicialment de manera directa (d'acord amb la regla de Sant Benet:  ora et labora) i, a partir del segle XV (amb la pràctica desaparició del monjo convers), a base de contractes emfitèutics.

El declivi començà amb canvis interns en el règim de govern de l'orde cistercenca i s'agreujà amb episodis com la Guerra del Francès (1808-1814) o el Trienni Liberal (1820-1823). La dissolució arribà el 1835 amb la desamortització dels bens eclesiàstics i la exclaustració dels monjos que hi quedaven. No tornà mai a ser habitat per una comunitat religiosa, a diferència de Poblet o Vallbona de les Monges. Actualment depèn orgànicament del Museu d'Història de Catalunya.

Malgrat al seu abandonament, hem d'agrair el seu prou bon estat de conservació al fet que l'any 1843 s'hi van instal·lar tretze famílies de parcers a les cases dels monjos jubilats i un antic monjo (Miquel Mestre) va obtenir el permís per reobrir l'església del monestir com a parròquia. Pocs anys més tard es constituí en municipi. Posteriorment es va integrar en l'extens municipi d'Aiguamúrcia, del qual n'obtingué la capitalitat.

Ja l'any 1844 es creà la Comissió Provincial de Monuments, que començà a treballar tot seguit en la recuperació del monestir. L'any 1921 fou declarat Monument Nacional. I el 1931 es creà el primer Patronat de Santes Creus. La guerra 1936-39 ho estroncà tot i fins l'any 1951 no es creà un nou Patronat, l'actual, ara sota la direcció de la Generalitat.

Tarragona 128 550x825Tarragona 127 550x367

Tota aquesta informació històrica la vàrem anar rebent del nostre guia, en MARC, tant en la introducció com durant la visita per les diferents estances del monestir.

L'accés al monestir ‒a partir del lloc on ens deixà l'autocar‒ té dues opcions:  per mig dels carrerons formats per les cases del poble o entrant pel portal de l'Assumpta. D'ambdós maneres s'arriba a l'esplèndida plaça del monestir, des d'on s'imposa la façana de l'església i al bell mig de la qual tenim la font coronada per l'estàtua de Sant Bernat Calbó.

La visita guiada començava pel claustre gòtic, tot i que el primer que veiérem fou el templet de rentar-se de manufactura anterior, com se'ns va fer notar a partir de certs elements constructius. Els claustres monacals tenien dues funcions:  a nivell humà servia de zona de relaxació i d'esbarjo pels monjos, la vida dels quals acostumava a ser prou dura; arquitectònicament era un distribuïdor de cambres i altres àmbits. Lògicament, davant per davant del rentador estava l'antic refetor, el qual tenia a un costat la cuina (comunicada amb una obertura per anar passant els plats) i a l'altre el calefactor (amb una gran llar de foc que ‒de passada‒ escalfava la paret del refetor).

És un claustre d'una decoració exuberant, amb figures de tota mena (però que predominen les fabuloses, amb animals monstruosos) i escenes religioses. S'hi poden observar diverses sepultures, algunes al terra, de les que destaca la d'algun membre de la casa dels Cervelló.

El nostre guia ens menà cap el primigeni Palau Reial, posteriorment convertit en residència abacial, on ens explicà l'importància dels components de representació (columna de pòrfir, escuts gravats en la pedra...). Té la configuració típica d'un palau medieval, amb el seu pati d'entrada (amb pou) i la seva escala d'honor amb què s'accedia al pis principal.

Seguírem cap el dormitori (una nau diàfana, sense columnes, magnífic exemple de la qualitat constructiva aconseguida pels cistercencs) i el nou refetor. Sortírem cap a l'antic claustre, a tocar de l'hospital. En un espai ombrívol, situat darrera l'hospital i de l'absis de l'església, al costat de la primera capella (dedicada a la Trinitat), tenim el cementiri dels monjos, amb una única i senzilla creu de ferro. D'aquesta perspectiva de l'església destaquem la gran rosassa, els finestrals (tapiats, després sabríem perquè) i els merlets.

L'espai culminant d'aquesta part de la visita fou la sala capitular, imponent per la seva serena i proporcionada bellesa, per la història que atresora. Al terra, sepultures de destacats abats, amb imatge escultòrica del personatge i els seus atributs característics.

Tarragona 146 360x240Tarragona 142 360x240Tarragona 156 360x240

A l'interior de l'església la mirada és atreta pel retaule de l'altar major, obra barroca de l'artista Josep Tramulles (datat entre 1647 i 1651), que substituí l'anterior gòtic (conservat en el Museu Nacional d'Art de Catalunya). L'instal·lació del nou retaule obligà l'inutilització dels tres finestrals de l'absis.

Però allò que ens deixà profunda petjada en els nostres cors fou la contemplació de les tombes reials. Abans que Pere el Cerimoniós decidís convertir el Monestir de Poblet en panteó oficial del Casal d'Aragó (1340), Jaume II (1267-1327) va manar habilitar el Monestir de Santes Creus per acollir les despulles del seu pare, Pere el Gran (1239-1285), i preparar-lo pel seu propi enterrament.

Així doncs, el que ara podem admirar són dos mausoleus a banda i banda de l'altar major. Al costat de l'Evangeli (a l'esquerra, si mirem de cara a l'altar) el rei Pere el Gran i al de l'Epístola el rei Jaume II i la seva esposa, Blanca d'Anjou. Els sarcòfags de pedra estan aixoplugats per uns templets ‒també de pedra‒ de manufactura gòtica, els primers exemples de l'art gòtic català, segons diuen els experts.

Les restes mortals de Pere el Gran les acull una banyera de pedra de pòrfir (d'origen romanoegipci ‒romana per la manufactura, egípcia per la pedra‒, portada per Roger de Llúria en conquerir Sicília) i mai no es va profanar (l'únic d'entre els sepulcres reials catalans), cosa que va permetre fa pocs anys un rigorós estudi científic sobre les característiques reals del personatge reial. La policromia de colors del seu túmul funerari és original i és una de les primeres obres catalanes on apareix la tècnica de la pintura a l'oli. El seu fill va ordenar gravar el missatge que fou un gran home, un gran conqueridor i un home just. A terra, al seu costat ‒i per voluntat del propi almirall‒ s'hi troba sebollit el seu fidel Roger de Llúria.

Entre 1311 i 1316 es va fer la dels esposos reials. Blanca d'Anjou havia mort el 1310, sense haver acomplert els 30 anys d'edat, en donar a llum el seu desè fill; la seva escultura funerària està custodiada per un àngel i als seus peus hi ha la figura d'un gos, símbol de la fidelitat. Jaume II també es va fer acompanyar per un àngel i als peus, un lleó, símbol de la força, el valor i la noblesa; d'ell mateix diu que va ser un rei pacificador.

Impossible no sentir un formigueig ben a dins quan es contemplen i s'escolten aquestes coses in situ.

La visita finalitza amb un muntatge escenogràfic i audiovisual sobre “El món del Cister”, considerat entre els millors d'Europa en el seu gènere, i que ens dóna una idea molt completa i fascinant de l'Orde i el seu llegat.

 

I fins aquí les tres sessions culturals d'aquesta sortidaTarraco, Catedral de Tarragona i Reial Monestir de Santes Creus... déu n'hi do!


Tocava llavors una activitat que es pot enquadrar en la vessant que denominem tècnica, giràrem visita al celler de Bodegues Pinord, a Vilafranca del Penedès.

Dèiem en l'article anunciador de l'activitat que Pinord és una empresa familiar. Doncs en vam tenir una mostra incontestable:  ens esperaven en JOAN JOSEP TETAS, la seva esposa ROSA MARIA i la seva filla MIREIA... quin luxe!

Podríem parlar-ne molt i molt de Pinord:  dels seus orígens, que es remunten a més de 150 anys; de quan en JOSEP Ma. TETAS (Gourmet Barceloní de Any 1990, d.e.p.) va crear l'actual celler (1942) o va elaborar el primer vi d'agulla d'Espanya; de com s'expandeix des de la dècada dels '90, a partir de les seves arrels penedesenques, cap a altres denominacions d'origen, començant pel Priorat i continuant per Ribera de Duero, Rioja, Rías Baixas, Terra Alta, Rueda i Navarra o la seva entrada en el món del cava (fins a 57! vins i caves hem comptat entre les seves diferents línies); de com l'arribada de la darrera generació de la família ha portat nous plantejaments (la agricultura ecològica i les tècniques de la biodinàmica)... Però no ho farem. No ho farem en aquesta ocasió, ho deixem per a quan complim el nostre compromís de tornar, d'anar-hi expressament i no de passada com va ser el cas.

Sabíem de la seva generositat (cada any contribueixen a la brillantor de la simpàtica tómbola d'obsequis que acompanya l'acte de lliurament del títol de Gourmet Barceloní), però no ens podíem imaginar el que ens tenien preparat. Ho explicarem.

En arribar, a banda de la família citada, també hi havia en MARTÍ (qui seria l'encarregat principal de les explicacions) i una taula parada al pati d'entrada amb fruits secs i unes copes que ens serien omplertes del vi Pinord Reynal rosat per un eficient cambrer. Hem d'afegir unes paraules de benvinguda de part dels amfitrions i uns primers comentaris genèrics del guia. Això era tot el que teníem pensat nosaltres (i ja era molt!). Però això només era l'inici del que ells ens tenien reservat.

Tarragona 185 550x367


Entràrem a l'edifici contigu, amb les instal·lacions de recepció del raïm (tremuges, desrapadora, premses, dipòsits) mostrades i explicades. Baixàrem a la sala de bótes, on els comentaris i les contínues referències al procés d'elaboració del vi per part d'ells s'anaven creuant amb les nostres consultes.

I finalment ‒s'ha de dir que se'ns havia fet ja l'hora del dinar‒ passàrem a una sala on ho tenien tot disposat per un tast de vins maridat amb exquisides menges (llesques de pa amb tomàquet i pernil, canapès). Recordem algun xiuxiueig en el sentit que no toquéssim res, que allò no podia ser per nosaltres...

... Doncs sí, era tot per nosaltres! Aclaparats vàrem quedar. D'aquí neix el compromís de tornar-hi i fer-ho amb calma, amb total dedicació (la que es mereixen). Pensem que aquest pròxim mes de Novembre serà prou adient.

 

Però anem ara a comentar el tast. Teníem cadascú quatre copes al davant. I són quatre el vins que tastàrem, tots ells amb les pertinents indicacions per part dels entesos. Són aquests:

- + Natura  (D.O. Penedès)
   Un blanc de blancs elaborat segons les normes de l'agricultura ecològica. Xarel·lo en lies, del 2016 (12,5º).
   Fresc i lleuger, però amb estructura suficient per mantenir-se en boca.

- Mireia  (vi d'autor, D.O. Penedès)
   Gewürztraminer, muscat i sauvignon blanc. Del 2016 (12º). Explosió de sensacions i intens.
   Sobresurten notes florals de violeta i rosa. De paladar sedós, melós i amb cos.

- Chateldon Gran Reserva  (D.O. Penedès)
   Cabernet sauvignon, reserva 2009 (13,5º). Vi molt complex, harmònic, en el qual sobresurten les aromes de la seva llarga criança.
   En boca és un vi molt equilibrat.

- Marrugat Gran Reserva  (D.O. Cava)
   Millésime 2011 (11,5º). Macabeu, xarel·lo (hi posen l'accent) i parellada. Molt fi i fresc.
   Conserva encara gustos varietals, barrejats amb els de criança, fent un equilibri perfecte.

Dieu-nos si tan sols això no justificava la jornada.

Alguna que altra compra atabalada (per allò del retard sobre el horari previst) i cap a l'autocar. Els comiats foren d'aquesta mena:  a reveure, ens tornem a trobar, parlem-ho, fins a la tardor doncs... i coses per l'estil. Ho repetim:  aclaparats i en deute. Complirem!

 

La calçotada la vàrem dur a terme a la veïna població de Sant Pere Molanta (Olèrdola), on des de l'any 1975 va llaurant el seu prestigi el restaurant La Posada. Una de les seves especialitats de temporada són ‒cal dir-ho?‒ els calçots. Molt vinculats al territori, s'han integrat amb excel·lència en totes les rutes que practiquen l'enoturisme.

Tarragona 187 360x240Tarragona 188 360x240Tarragona 194 360x240

Tarragona 194b 550x962

Ens tenien reservada una sala amb una gran taula rectangular on tots vàrem poder compartir aquesta tradició tan nostrada i tan distreta.
Al fons, una pantalla anava passant les imatges d'un eixerit power point fet a partir de la nostra pròpia pàgina web. Tot un detall que ens afalaga.

També van confeccionar un full ‒que teníem tots a taula‒ amb el menú detallat i encapçalat pel nostre logotip.
Ens ha vingut de gust reproduir-lo aquí i així ja veieu quin va ser l'al·ludit menú.

Val a dir que els calçots ‒el nostre publicat objecte de desig‒ eren molt gustosos i estaven fets al seu punt. La salsa tenia la picantor justa i necessària.
La crema catalana i el porronet de vi dolç varen ser l'epíleg perfecte.

Punt i apart mereix el vi.
Varen tenir la delicadesa de servir-nos un Pinord, en concret el Chateldon Reserva, un cabernet sauvignon perfecte per a la ocasió.

Les expectatives que teníem varen ser plenament satisfetes.

Bona feina ANNA, bona feina JOAN.
Que per molts anys pugueu seguir oferint-nos les vostres atencions!

Tarragona 197 550x367

 

I va quedar pel final (amb una hora de retard acumulat) una activitat inèdita per nosaltres:  la visita a l'obrador de Xerigots (també a Vilafranca del Penedès) i un tast comentat de vins i formatges.

A Xerigots (xerigot: part aquosa de la llet, separada de la coagulable. Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans) tenen una àmplia gama de vins catalans i formatges de tot el món, portats directament de petites formatgeries artesanes. L'obrador és on afinen i fan madurar molts dels seus formatges. És també un espai de degustació i d'experiències gastronòmiques.

De primer vàrem ser rebuts pel seu propietari i ideòleg, en JORDI BERTRAN, qui ens donà la benvinguda i ens feu cinc cèntims del seu projecte. Ens va fer passar als espais de emmagatzematge i refrigerats i, tot seguit, vàrem tenir l'experiència de baixar als cubs on hi disposa els formatges en lleixes per tal d'anar-los controlant i així poder vendre'ls en el seu punt òptim d'expressió.

Tarragona 207 550x367Tarragona 213 550x367

Havent-nos fet una petita idea de l'apassionant món dels formatges, havia arribat el moment de tornar a asseure'ns a taula. De gana no n'hi havia; però d'interès, sí.

 

Aquesta és la llista de formatges que ens varen servir... i explicar:

Tarragona 220 550x367

- flor de neu

- brie de Meaux

- briqueta de cabra

- Maó picat

- Leicester picat

- parmesà

- CastroCastillo

- manxec curat

- ovella amb oli

- erboniato búfala

- Aullido

- Shropshire


I els vins amb els què els acompanyàrem:

- Pupitre Brut Nature  (D.O. Cava), del celler cooperatiu de L'Arboç

- Nadal Xarel·lo Vermell  (D.O. Penedès)

- Tocat de l'Ala Blanc  (D.O. Empordà), del celler Roig Parals

- Gotes del Montsant  (D.O. Montsant), del celler Alfredo Arribas ‒ Portal del Priorat


Ja us assegurem que aquesta experiència ens deixà un bon regust per cloure la nostra sortida tècnica-cultural. Dues jornades farcides d'ítems d'interès. Una excel·lent manera de gaudir la primavera acabada d'estrenar.

 


Ja només ens quedava tornar a casa, cansats però contents, una mica més vells però molt més savis... i anar pensant en la propera!

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook