Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor

Sants Just i Pastor 01 347x260  Vint segles d'història de Barcelona!                                                                                     



Sembla ser que darrerament ens estem reservant les visites de dissabte per Barcelona a les descobertes (si més no, per a molts dels assistents així ha estat):  el Palauet Casades, el Raval o el Museu Marès en són bons exemples.

I així fou també en el darrer trimestre de les XVIII JORNADES SOBRE TEMES DE GASTRONOMIA I HOSTALERIA, corresponents al curs 2015-16. Ens proposàvem conèixer més a fons la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, que es troba amagada entre la traça d'alguns dels carrers més antics de la ciutat (de fet, en el seu subsòl s'han documentat restes arqueològiques contemporànies a l'època fundacional de la colònia romana). Ara ho expliquem.

Puntualment, a l'hora assenyalada, ens vàrem aplegar a la plaça de Sant Just, on dóna la façana principal de la Basílica. El nombre considerable d'assistents va fer aconsellable dividir-nos en dos grups, els quals vàrem avançar la visita per itineraris paral·lels, menats per dos guies competents:  MANEL i JOAN són els seus noms... gràcies a tots dos pel vostre enteniment i la vostra empatia vers nosaltres!

Sants Just i Pastor 02 550x733

 

Just i Pastor foren dos nens martiritzats a Complutum (actual Alcalá de Henares) al segle IV. Paulí de Nola va haver de sofrir la mort del seu fill Cels, de 7 dies de vida, justament a Complutum i el va sebollir allà mateix, al costat d'un martyrium (probablement on eren enterrats els dos nens màrtirs).  Poc després, l'any 393, Paulí de Nola (venerat com a sant per les esglésies catòlica i ortodoxa) fou ordenat sacerdot a Barcelona. Aquest és l'origen més probable de la dedicació que té la Basílica (i de passada es substitueixen els herois pagans Càstor i Pòlux d'un possible temple romà anterior).

La Basílica actual és de factura gòtica (la nau és d'una bella sobrietat), fou començada a mitjans del segle XIV i es tardà uns cent anys en acabar-la. Però abans hi havia hagut una d'estil romànic i encara segles enrere tenim constància d'una seu episcopal de quan els visigots imperaven. És més, les darreres excavacions fan pensar que en aquest indret ja tenien els romans un lloc de culte. Hi tenim concentrats vint segles de religió, hi tenim vint segles d'història de Barcelona!

Precisament cal destacar l'existència a Sants Just i Pastor del grup episcopal catòlic, mentrestant el visigots exercien l'arrianisme a la seu catedralícia. És a dir, a Barcelona varen conviure dos bisbes cristians. També és presumible el retorn obligat del bisbe al segle VIII, durant la dominació musulmana, que va convertir la catedral en mesquita. Però això ho veurem més endavant.

 

Abans comentarem l'altar major, d'estil neoclàssic i reformat per August Font a les darreries del segle XIX. Té dotze columnes, que representen els dotze apòstols, emmarcant el rostre del Senyor i una imatge de la Mare de Déu de Montserrat (accessible per unes escales laterals). Justament el retaule renaixentista (del 1537) que hi havia abans (i que presidia una talla de la mateixa Verge) es troba en la actualitat en el Museu del Monestir de Montserrat. Al capdamunt tenim una representació de la Fe (una dona amb els ulls tapats que porta la creu i el calze). Al centre de la conxa, els dos sants, Just i Pastor, amb les palmes del martiri a les mans. A banda i banda, els quatre evangelistes amb els seus símbols corresponents (Joan ‒àguila‒, Mateu ‒home‒, Marc ‒lleó‒ i Lluc ‒bou‒), obra dels germans Vallmitjana.

Des de l'any 2005 aquesta Basílica és gestionada per la Comunitat de Sant Egidi, per la qual cosa presideix una icona del rostre del Senyor (un mandílion), còpia d'un original del segle XVI procedent del nord de Rússia.

Sants Just i Pastor 15 550x465


La visita va continuar endinsant-nos en les dependències interiors, allò no visible si no és mitjançant una visita guiada com la nostra, que guarden testimonis religiosos i històrics de gran valor, com ara basaments romans i visigòtics, cadirats gòtics, pintures de totes les èpoques o les catorze estacions d'un preciós viacrucis.

I com ara el lateral d'una arca de l'Aliança trobat fa poc temps i que va encendre no poques especulacions sobre el seu origen i significat. La peça conté inscripcions en hebreu (inclosos els Deu Manaments tal i com apareixen en el llibre de l'Èxode), així com figures inspirades en l'antic Egipte.

S'havia pensat que podia formar part d'un decorat del Liceu o d'algun muntatge de l'Exposició Universal de 1888, però no.

Ara ja se sap del cert que es tractava d'una tradició que no ha perdurat, que és un tros del monument efímer que s'instal·lava com a ornament durant la Setmana Santa. L'autor fou un jove Josep Vilaseca i Casanovas (1848-1910), autor posteriorment d'obres com l'Arc de Triomf o la Casa Bruno Cuadros (a la Rambla, d'estil orientalitzant). Fou un encàrrec del rector i estigué en ús des del 1876 i fins el 1923, quan es va pujar dalt la capella de la Mare de Déu de l'Esperança i es va tapiar... fins a la “descoberta” de fa uns mesos. Tot plegat confirmat per un esbós trobat a la biblioteca de l'Institut d'Art de Chicago, on es custodia l'arxiu personal de Josep Vilaseca. Misteri resolt!

 

Baixats al nivell de circulació actual, ens vàrem aturar una bona estona en la capella del Santíssim i dels Nous Màrtirs. La capella fou oberta el 1705 i reformada en diverses ocasions. La segona dedicació és ja del segle XXI. S'hi accedeix travessant una reixa de ferro forjat d'inicis del segle XX i que emmarca un vidre decorat per Perico Pastor amb el tres motius mediterranis presents en els sagraments de l'Església:  blat, vi i oli. El mateix Perico Pastor és l'autor dels dos grans quadres que ens criden l'atenció a banda i banda de la capella i que al·ludeixen a l'Eucaristia de l'Antic i del Nou Testament. També són destacables les pintures de la cúpula, que representen quatre moments de la passió, obra dels pintors Josep Mirabent i Bartomeu Ribó, datades el 1857.

Sants Just i Pastor 31 550x412Sants Just i Pastor 32 550x412

El següent punt d'interès fou la sagristia. La sagristia ‒construïda l'any 1584‒ atresora diversos assumptes dignes d'atenció, començant per la pica d'aigua beneïda que és un capitell visigòtic reutilitzat.

Com dèiem, el subsòl de la Basílica ens té molta història guardada i aquí, a la sagristia, vàrem poder contemplar en primera persona el baptisteri del segle VI. Cal saber que aleshores només es batejava una vegada l'any i només ho podia fer el bisbe i que el poder estava en mans dels visigots, que eren arrians (no acceptaven que Jesús fos el fill de Déu), els quals ocupaven tot el grup episcopal (inclosa la catedral, on també s'ha excavat un baptisteri). Això demostra que aquesta església fou la seu episcopal catòlica de Barcelona, durant un període que podem datar entre l'any 415 (quan Ataülf i Gal·la Placídia s'establiren a la ciutat, convertint-la en capital del regne) i l'any 589 (quan els visigots abandonen oficialment l'arrianisme i passen a professar la fe catòlica).

Una altra troballa feta gràcies al Pla Barcino (promogut per l'Ajuntament de Barcelona, mandat 2011-2015) és un contrafort gòtic, fonament primitiu de la construcció del temple, que ens mostra com havia de ser la Basílica (amb cinc absidioles, enlloc de l'absis de tres cares que finalment es va deixar per enllestit el 1522).

També impressiona assabentar-se de que en aquest espai ‒que durant el segle XIV funcionava com a sagrera de l'església‒ s'ha localitzat un enterrament múltiple (104 persones, l'únic trobat a tota la península) relacionat amb l'epidèmia de pesta negra que va devastar Europa en aquells temps.

La darrera ‒però no per això de menys importància‒ qüestió és la talla renaixentista (entre 1531 i 1543) de la Mare de Déu de Montserrat que presidia l'antic retaule abans esmentat. Completen la cambra mobiliari del segle XVIII, un Crist Crucificat de 1910 i dues pintures de Pere Nunyes (segle XVI, un Sant Mateu i un Sant Jeroni).

 

De tornada a la nau basilical se'ns presenten més fruits de la recerca arqueològica.

El més antic és la base i el fust d'una columna romana (segles I-II) que certificaria l'existència d'una estructura monumental romana en el que llavors era l'altre turó de la ciutat (mentre que en el Mont Tàber s'erigí el Temple d'August).

Aquí també el subsòl ens ofereix un descobriment excepcional, un espai subterrani destinat a acollir la tomba d'un personatge destacat, amb un forat on es podrien haver guardat relíquies, accessible als fidels (encara que no de circulació) i amb una petita finestra (la confessio) per tal que es pogués mirar endins i pregar.

Sants Just i Pastor 37 550x412Sants Just i Pastor 43 550x412

I una mica més enllà, en el que havia de ser un passatge reservat únicament al trànsit del clergat, es troba un tomba que, pel seu emplaçament excepcional (tan a prop de la confessio i en un moment en que no es podia enterrar a l'interior de la ciutat) només podem determinar que havia de ser del propi bisbe. Ignorem la seva identitat, ja que la coberta amb el seu nom no ens ha arribat, pensem que degut a un trasllat de les despulles.

Sants Just i Pastor 46 550x733 Però si hi ha alguna cosa que fa peculiar aquest temple és la capella de Sant Feliu.

Hi destaca el retaule gòtic de la Santa Creu (Pere Nunyes, 1525-1530), així com un Sant Sepulcre d'inicis del XIX.

Tot i que la seva unicitat rau en els tres privilegis que li foren concedits per Lluís el Pietós l'any 801:

- la batalla jurada, jurament pel qual els cavallers que havien d'enfrontar-se en una contesa ‒sovint anomenat “judici de Déu”‒ es comprometien a no utilitzar cap talismà ni recursos de bruixeria contra el seu adversari.

- el jurament dels jueus, al qual s'havia de sotmetre tot jueu abans de declarar en un plet on fos un cristià el seu oponent. Es comprometia a no mentir, sota amenaça d'esgarrifosos càstigs divins si ho incomplia.
Heus aquí un formulari tipus: “Si no dius la veritat, malvat seràs en camp i ciutat, pobre i miserable moriràs, ningú et darà sepultura i la teva ànima anirà allà on el gossos deixen les seves immundícies”.
Ara potser ens seria fàcil mentir tot i això, però cal considerar les fortes creences de l'època per posar en valor la seva eficàcia.

- el testament sacramental, vàlid sempre que un ciutadà de Barcelona en perill de mort expressava la seva darrera voluntat davant de testimonis en terra estrangera. El testimoni, una vegada retornat a la ciutat i abans que passessin sis mesos, ho jurava en aquest altar davant d'un notari i del rector i això tenia tota la validesa legal.
Es té coneixement d'un primer testament de l'any 1082, mentre que l'últim fou dipositat el 1989.
Un dels més famosos fou el de la reina Peronella d'Aragó (1136-1173), esposa de Ramon Berenguer IV.
Fou derogat (per obsolet) a les acaballes de 1991 pel Parlament de Catalunya.

 

Ja tan sols ens quedava la pujada a les cobertes i al campanar per completar la visita. El que passa és que pel camí, en un espai habilitat a la torre, ens esperava una joia. Bé, en realitat més d'una. Es tracta del tresor de la Basílica, que fa pocs mesos que es mostra al públic visitant. Consta d'unes poques (però valuoses) peces:  lipsanoteca, custòdia, creu processional, llibres incunables...

Sants Just i Pastor 50 360x480Sants Just i Pastor 51 360x480Sants Just i Pastor 52 360x480

Sants Just i Pastor 60 550x412

Escales amunt vàrem arribar a les cobertes de l'edifici.

Allà tinguérem l'oportunitat de copsar millor l'entramat urbà que l'envolta.

Vàrem comprovar com en els temples cristians sempre emergeix una creu en la vertical de l'altar major.

Veiérem el floró commemoratiu d'una reforma del 1880...

Cosa curiosa ens resultà saber que allà s'havien habilitat habitacions i safaretjos per donar cabuda als sacerdots que hi residien. Sens dubte parlem d'altres temps.

 

Els més tenaços encara pujaren més amunt, per l'escala de l'única torre acabada d'aquesta església (que n'havia de tenir dues), per l'estreta escala de cargol del campanar. L'esforç pagava la pena. La privilegiada ubicació de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor dalt d'un turó ens ofereix una panoràmica única i propera de Ciutat Vella.

 

Un final a l'altura de l'activitat realitzada, a l'altura de les nostres expectatives. Un final d'altura!

 

A manera d'epíleg, en davallar de la torre, encara ens vàrem fixar en una capella, en la primera capella del costat de l'Evangeli. Està dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança i mostra una imatge, si més no, curiosa pels profans:  una Mare de Déu embarassada. Ens explicava el guia que és una Verge amb molta tradició i devoció, que rep els precs de moltes embarassades que li demanen per la salut de la criatura que estan engendrant. Just al costat (al carrer de la Palma de Sant Just) té la seva Casa Recés la Congregació de l'Esperança (orígens del 1744), amb una altra Mare de Déu embarassada a la seva pròpia capella. L'amable guia reblà la seva explicació dient-nos que al barri sempre s'ha dit que “la bona” era la de Sant Just.

 

Els dos grups ens retrobàrem a la plaça. Satisfets. La visita s'havia allargat més del previst, de l'hora o hora i escaig estimada fins a les més de dues hores reals. El cert és que s'ho valia, vint segles d'història de Barcelona requereixen prou atenció.

 

Era l'hora de l'aperitiu, o bé l'hora d'anar pensant on dinar.

 

La recomanació del Club, el Club de l'empanada, fou seguida per cosa d'un terç dels assistents. Amb això ja n'hi va haver prou. Ja avisàvem que és un local encantador, però petit.

Els que varen aprofitar el nostre suggeriment pogueren tastar empanades amb diversos i encertats farciments (tonyina, bacallà, espinacs...), a més d'altres propostes com el pop a la gallega o les patates braves. Tot plegat molt saborós i en un ambient acollidor.

 

Així doncs, un altre matí de dissabte aprofitat, un altre matí de dissabte de descoberta barcelonina. És sabut que al Club tenim tendència per l'història i per la cultura, no només per la gastronomia.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook