Mansana de la discòrdia: Casa LLeó i Morera i Casa Amatller

Mansana 043web 347x261  Sortida cultural per Barcelona:  Casa Lleó i Morera i Casa Amatller.                    

 


La mansana de la discòrdia és com es coneix el tram del Passeig de Gràcia (costat Llobregat) que es troba comprès entre els carrers del Consell de Cent i d'Aragó. En total són cinc cases, totes elles obra de reconeguts arquitectes. Les cases d' ENRIC SAGNIER (núm. 37) i de MARCEL·LIÀ COQUILLAT (núm. 39) ‒ambdós considerats propers al modernisme‒ passen desapercebudes. En canvi, la forta personalitat dels altres tres arquitectes ‒veritables estàndards del modernisme‒ sí que es veu reflectida en les seves respectives façanes. Fou la seva rivalitat (o més probablement la dels seus propietaris) la que va originar el nom amb que ara l'identifiquem.

Deixàrem per una ocasió futura la Casa Batlló, d'ANTONI GAUDÍ (de qui ja hem visitat els darrers anys La Pedrera, la Basílica Expiatòria de la Sagrada Família, els Pavellons Güell i el Palau Güell) i vàrem realitzar la visita combinada a la Casa Lleó i Morera, de LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER, i a la Casa Amatller, de JOSEP PUIG I CADAFALCH.


Són visites que es duen a terme en espais tancats (i delicats), raó per la qual en aquests casos les places sempre són limitades. I si en la visita al Palauet Casades (Col·legi d'Advocats) vàrem tenir l'opció de formar dos grups en horaris de visita successius, això no era possible en aquest cas i, excepcionalment, degut a la gran quantitat de socis que s'havien quedat en llista d'espera, vàrem optar per proposar novament l'activitat el 28 d'Abril (Mansana de la discòrdia: Casa Lleó i Morera i Casa Amatller (bis)) amb el mateix programa (inclosos menú i preus).

Fins i tot vàrem repetir climatologia:  ambdós dies va caure una pluja primaveral a Barcelona. En resum, dues diades que només es varen diferenciar pròpiament en els assistents.

 

La jornada s'inicià amb la visita a la Casa Lleó i Morera, que és el resultat d'un encàrrec fet el 1902 per FRANCESCA MORERA (1853-1904) a un dels més cotitzats arquitectes del moment:  LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER (1850-1923). La senyora havia heretat un edifici aixecat el 1864 i va demanar-li a l'arquitecte que reconstruís totalment la façana (on va col·locar tribunes i balcons de pedra) i remodelés l'interior. Va morir el 1904, amb l'obra inacabada, però el seu fill ALBERT LLEÓ (1874-1929) va ocupar-se'n de concloure-la. D'aquí l'importància de la conjunció copulativa en el nom de la CasaLleó (pel fill) i Morera (per la mare). Va obtenir (el 1906) el primer premi del Concurs anual d'edificis artístics que atorgava l'Ajuntament de Barcelona.

La família va mantenir la propietat de la casa fins el 1943. Mentre que tres societats van posseir la titularitat de manera successiva, fou l'any 2006 que l'adquirí NÚÑEZ I NAVARRO, que va procedir a la seva rehabilitació i, finalment, ens la va posar a disposició l'any 2014.

Tal i com era habitual en els arquitectes modernistes, DOMÈNECH I MONTANER es va envoltar de destacats artistes i artesans per dur a terme el seu projecte; entre d'altres:  EUSEBI ARNAU (escultor), MARIO MARAGLIANO (mosaïcista), ANTONI RIGALT (vitraller) o GASPAR HOMAR (ebenista). És justament l'obra de tots ells el que es posa en valor durant la visita.

A la façana destaca la tribuna del pis principal i ‒a la terrassa i en el mateix eix‒ una torre decorada amb pedra i mosaic. La composició és diferent en cada pis i l'obertura de finestres i balcons totalment irregular i asimètrica. Podem adonar-nos de la profunda transformació realitzada si la comparem amb l'edifici amb que comparteix xamfrà (i que té la façana principal a c/ Consell de Cent), ja que originàriament eren bessons.

A més, aquesta façana ens parla, està plena de símbols:  busts dels membres de la família (ANTONI MORERA ‒l'oncle que va llegar la casa‒, FRANCESCA MORERA, OLINTA DE PUIGURIGUER ‒l'esposa d'Albert‒ i el propi ALBERT LLEÓ) al primer pis; quatre dames esculpides per ARNAU als balcons també del primer pis i que representen la modernitat i els avenços tecnològics (fonògraf, electricitat, telèfon i càmera fotogràfica); més moreres i lleons a dojo. Als baixos instal·là el seu estudi el reputat fotògraf PAU AUDOUARD, amb una bella decoració als aparadors ja perduda (quan LOEWE els va ocupar i transformar l'any 1943).

Mansana 006 550x412

El vestíbul és l'accés únic a tots els pisos (no hi ha un accés exclusiu pel principal, com passa en altres edificis) i compensa el seu limitat espai amb una explosió colorista. Del terra al sostre, parets incloses, veiem l'exuberància en els esglaons de marbre, en els mosaics i la pintura decorativa, en el arc de pedra esculpida... fins i tot l'ascensor (de fusta decorada) és una peça digna de ser admirada.

Els ulls se'ns anaven darrera d'uns grups escultòrics quan accedírem al pis principal. Però encara no era el moment d'escoltar la seva història, primer havíem de tombar a la dreta i situar-nos en les estances on la família “rebia” i feia la seva vida social, les estances que precisament s'aboquen al Passeig de Gràcia.

Es tracta d'un menjador i un saló, amb un espai entremig que els articula i que conté una llar de foc prou reeixida. Allà poguérem gaudir de la vista privilegiada que ofereix la tribuna sobreeixida de la façana. Les parets amb arrambadors de fusta fins a mitja altura i paper pintat fins un sostre ricament enteixinat, vitralls a les portes separadores ben treballades... tot pensat per oferir un ambient de luxe i, a la vegada, acollidor. Val a dir que el mobiliari original es conserva al MNAC i que nosaltres vàrem poder fer-nos-en una bona idea gràcies a fotografies d'època.

Mansana 015 550x733

I llavors sí, llavors l'ANNA (la nostra guia) ens va fer tornar a l'entrada per explicar-nos l'història que EUSEBI ARNAU va esculpir en pedra en els pòrtics d'aquest rebedor i en els arcs del corredor.

Primer cal saber que ALBERT LLEÓ i OLINTA DE PUIGURIGUER van tenir dos fills (Francesca ‒com l'àvia‒ i Albert), però que entremig van engendrar un altre que va morir encara nadó i que va dur el nom d'Albert (o sigui que van repetir-lo amb el següent fill).

I ara ve el romanç popular, recollit en una cançó de bressol dita La dida de l'infant rei i que conta com els reis se'n van anar de caça deixant sols a palau l'infantó i la dida, com l'infantó no hi havia manera que dormís i la dida encén un foc per a veure si amb l'escalforeta ho aconsegueix... però és ella qui s'adorm, i llavors el nen mor en l'incendi que es produí; desesperada, surt de palau i prega a la Mare de Déu que l'ajudi i li ofereix una corona d'or si ho fa i una de plata fina pel nen Jesús; la Mare de Déu la fa tornar a palau i la dida arriba al temps que també arribaven els reis, que li demanen com es troba el nen; la dida, afligida, sent els plors de la criatura mentre puja l'escala i s'afanya llavors a buscar-lo per presentar-lo, sa i estalvi, als seus pares, els reis; l'història acaba amb l'encàrrec de la dida als més hàbils joiers per tal que confeccionin les corones que ella va prometre a la Mare de Déu.

Queda clar la relació d'aquest romanç medieval amb la vivència familiar, oi?

Doncs a través de les escultures es poden resseguir les diverses escenes del conte. Això sí, si ens hi fixem, els dos nens que l'artista va presentar no són ben bé iguals (queda clar, doncs, que no era un nen ressuscitat).

En aquest enllaç teniu la lletra sencera i podeu escoltar com sona.

Mansana 028 215x161Mansana 031 215x161Mansana 033 215x161Mansana 041 215x161Mansana 042 215x161

El pas a les estances privades està custodiat per un espectacular Sant Jordi lluitant contra el drac.

El corredor dóna pas les habitacions de servei, al bany, a la cuina i, tot recte, al menjador principal.

El menjador principal és una altra de les fites d'aquest pis. És un espai modulable amb un panell corredís de fusta (encara en perfectes condicions d'ús), les parets cobertes per plafons d'elegants mosaics (obra de MARIO MARAGLIANO) i porcellana (per les cares i les mans) amb escenes d'àpats campestres i obert a una tribuna interior forjada per un vitrall monumental (del mestre ANTONI RIGALT) evocador d'una natura idealitzada (es veuen representats diversos animals “en família”, tot molt simbòlic).

Mansana 061 360x270Mansana 062 360x270Mansana 063 360x270

Des d'allà es pot sortir a un sorprenentment tranquil pati interior, que feia les funcions de safareig. A la paret del fons uns esgrafiats ens mostren de nou una morera. Havia deixat de ploure, els dos dies, sí, així són les coses de la casualitat.

Si girem la mirada cap a la casa, advertim que el vitrall s'enfila cap els pisos superiors i aquell paisatge que vèiem al principal es desenvolupa cap amunt i llavors ens n'adonem de l'enorme arbre que cobreix la façana posterior... una morera, és clar!

A banda i banda de la rotonda envitrallada es troben les dues habitacions principals, les destinades al Senyor i a la Senyora, cadascuna amb les seves peculiaritats de gènere, però ambdues molt lluminoses, amb les corresponents avantcambres i galeries (per llegir, cosir...).


Tot i la manca de mobiliari, la visita comentada d'aquest pis permet entendre com era la vida en una casa burgesa de Barcelona en un temps que, tot s'ha de dir, gran part de la població les passava magres.

Si voleu, podeu saber-ne més de la casa i altres qüestions relacionades aquí.

 

En acabat ens atansàrem a la veïna Casa Amatller, kilòmetre 0 de la Ruta del Modernisme, primera casa que va marcar l'irrupció del nou estil arquitectònic a l'eixample barceloní.

Això sí, resulta que també és aquest un altre edifici remodelat (aixecat el 1875). El va comprar ANTONI AMATLLER (1851-1910), industrial xocolater, l'any 1898 i va encarregar-ne la transformació al polifacètic JOSEP PUIG I CADAFALCH (1867-1956).

PUIG I CADAFALCH, a banda d'arquitecte, fou historiador d'art i polític. Com a polític fou regidor a l'Ajuntament de Barcelona, diputat a les Corts espanyoles, diputat provincial i arribà a ser el president (1917-1924) de la Mancomunitat de Catalunya. Fou membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans (1907).


L'intervenció de PUIG I CADAFALCH fou radical i va consistir en:

- l'enderroc i recomposició de la façana.

- la construcció d'un estudi fotogràfic al terrat.

- reestructuració i redecoració de la planta baixa (incloent la caixa d'escala principal).

- canvis substancials en la distribució i redecoració integral del pis principal.

- la incorporació d'un ascensor elèctric i la instal·lació d'una plataforma giratòria per a l'automòbil del propietari.

- la rehabilitació de cuines i quartos de bany de tots els habitatges.

Mansana 086 550x412


Al magnífic i monumental vestíbul de l'edifici se'ns donà la benvinguda i fórem repartits en dos grups per tal de poder moure'ns millor pel pis. Els nostres guies foren l'ANNA (coincidència de nom amb l'anterior) i l'ALEIX, ben competents.

Per cert, en aquesta ocasió ens haguérem de calçar unes fundes per les sabates, ja que aquest pis sí que conserva els terres i el mobiliari originals.


A l'inici de la visita se'ns parlà de la singularitat del modernisme català, trencador de l'uniformitat que havia implantat el Pla Cerdà. En aquest cas PUIG I CADAFALCH va voler homenatjar el gòtic català, com es pot veure al pati central (amb la seva escala d'honor), inspirat en els palaus urbans barcelonins. De la façana sorprèn la part superior esglaonada, que ens suggereix reminiscències nòrdiques... o una tauleta de xocolata! És una façana asimètrica, admirable pel bell treball en tribunes i finestres, amb branques florides d'ametller i on no podia faltar un Sant Jordi matant el drac (també obra d'EUSEBI ARNAU).

Una curiositat destacable:  els panots dissenyats per PUIG I CADAFALCH pel pati de carruatges són un dels models més característics en totes les voreres de l'Eixample i de Barcelona en general, es coneix amb el nom de "flor de Barcelona".

 

ANTONI AMATLLER era xocolater de tercera generació, havia heretat el negoci fundat (1797) pel seu avi de mans del seu pare i del seu oncle. A banda era un apassionat de la fotografia i ‒juntament amb qui més tard tindria com a veí, PAU AUDOUARD‒ fundà la Sociedad Fotográfica Española (1891) (i recordeu que es feu construir un estudi fotogràfic a dalt de casa seva).

Per cloure aquests apunts sobre la personalitat del senyor AMATLLER, referir-nos a un aspecte força interessant per a nosaltres:  la seva vessant com a col·leccionista, cosa que ens permet avui en dia ‒quan visitem el seu pis‒ admirar un munt d'obres d'art (com un retaule romànic, quadres, fotografies artístiques o joies) i, sobretot, l'impressionant col·lecció de vidre (arqueològic, antic, de diverses cultures i països).


Intentarem ara descriure aquest esplèndid pis principal, on llueix la condició d'historiador que tenia l'arquitecte, aconseguint dels industrials, artistes i artesans que amb ell col·laboraven uns ambients ara de l'antiga Roma, ara medievals, ara islamitzants...

Tant si s'entra per l'escala d'honor com si es fa per la de servei, el primer que trobem és el despatx del propietari.  Una posició central, de privilegi, des d'on es controlen tots els moviments de la casa.

A la banda de carrer (del Passeig de Gràcia) estan situats els dos dormitoris (amb les seves respectives avantcambres i els quartos de bany individuals), que en aquest cas no corresponen al matrimoni (separat des de l'any 1877), sinó al pare i a la filla, TERESA AMATLLER (1873-1960). Els separa una sala on es mostren valuoses peces de col·lecció en vitrines dissenyades en el seu moment a tal fi. D'aquí estant se'ns presenten, majestuoses, les portes dels dormitoris, amb escultures al·legòriques:  a l'estalvi i a l'intel·ligència en el cas del pare; a la laboriositat, la fidelitat i la feminitat en el de la filla.

L'habitació del pare es manté tal i com era en vida del Sr. AMATLLER (així ho va voler sa filla), amb un petit despatx inclòs, i el llit (amb dosser), l'armari i una butaca. Excepte l'avantcambra, on ara també s'exposa una vitrina amb peces de vidre, que els darrers anys de vida de la Sra. TERESA va convertir-se en l'habitació de la seva minyona de confiança.

A l'altra banda, l'habitació de la filla té algunes característiques dignes de mencionar:  una avantsala destinada a fer labors, la tribuna amb columna de marbre i escultures que figuren les quatre edats de la dona (la plenitud de cara al carrer, la vellesa enfront del llit), una estructura de triple mirall integrada en un pany de paret com si fos un armari encastat... I l'avantcambra, única estança del pis que trenca amb el modernisme, ja que TERESA AMATLLER la va modernitzar per la seva comoditat quotidiana en l'estil de més prestigi del moment, el racionalisme funcional.

Els corredors que ens condueixen en direcció a l'interior d'illa (amb arrambadors de ceràmica) reben la llum dels celoberts a través de grans finestrals de vidre emplomat i estan flanquejats per les dependències del servei. Crida l'atenció l'absència de cuina, que es trobava a la planta baixa i es comunicava amb l'office (on s'emplataven les menjades) mitjançant un muntaplats elèctric.

No oblidem que aquesta va ser de les primeres cases de Barcelona a disposar del corrent elèctric. Les làmpades, per exemple, tenien un doble sistema de subministre:  l'elèctric i el gas (per quan es patien talls de subministrament elèctric).

Mentre que a la Casa Lleó i Morera les estances de socialització eren les que donaven al carrer, a la Casa Amatller passava exactament a l'inrevés. Amb comunicació a l'interior d'illa es troben la sala de música, la sala i l'alcova de convidats i ‒destacant per la seva sumptuositat‒ el menjador. És clar que en aquells temps l'interior d'illa oferia als de la casa un frondós jardí de la seva propietat exclusiva.

La sala i l'alcova de convidats és actualment un espai polivalent on es passen audiovisuals als visitants, a la vegada que se'ns expliquen coses com ara el paviment hidràulic, el paper pintat o els esgrafiats.

La sala de música conserva algunes peces antigues provinents del col·leccionisme del senyor i, gràcies a haver estat amagats per un fals sostre, un fris amb versos de La cançó del mariner i de la versió original d'Els Segadors.

Mansana 143 360x270Mansana 141 360x480Mansana 145 360x270

Hem deixat pel final del relat el menjador que ja ens meravellaria tan sols amb el mobiliari i la làmpada originals o amb l'escultura de pas de porta cap a l'habitació de convidats (amb referències a menges exquisides) o amb els arcs que emmarquen els finestrals cap el jardí; però és que a més comprèn una imposant llar de foc amb escalfapanxes de ferro forjat i un gran grup escultòric al·lusiu a les colònies d'ultramar, origen del cacau, amb una proa de vaixell, dues figures femenines (Amèrica ‒origen‒ i Europa ‒destí del cacau i elaboració de la xocolata‒) i tot embolcallat per una garlanda de flors d'ametller. Un àmbit màgic.

A l'altra costat de la paret s'hi va instal·lar un rentamans previ a l'accés al menjador, estratègicament col·locat allà per aprofitar que l'aigua que rajava s'escalfava per la llar de foc.

Mansana 153 550x367


Havíem entrat per l'escala principal. Acabada la visita vàrem baixar per l'escala de servei, que ens mena directament a la cuina, que la darrera restauració ha habilitat com una “perillosa” botiga amb tota mena de productes de xocolata. La marca Xocolata Amatller va ser adquirida el 1972 per Simón Coll Xocolaters i podeu saber-ne més en la crònica de la nostra sortida tècnica-cultural a Sant Sadurní d'Anoia. Vàrem tenir una degustació a manera de comiat, però molts de nosaltres no ens resistírem a la temptació d'endur-nos algunes compres cap a casa.

I mentre fèiem temps per anar a dinar, poguérem gaudir de la acollidora saleta en que s'ha convertit l'antic garatge de l'Hispano-Suiza (i que encara té la seva plataforma giratòria amb possibilitat de funcionar).

 

D'acord amb el testament d'ANTONI AMATLLER, en morir la seva filla sense descendents la casa s'havia de convertir en un museu visitable gestionat per la Fundació Institut Amatller d'Art Hispànic, sota la tutela de l'Ajuntament de Barcelona. L'Institut és continuador avui dia de la tasca científica iniciada pel seu fundador.


També en aquest cas us deixem la seva pàgina web per a més informació.

 

Havíem fet turisme a casa nostra, havíem visitat dues cases modernistes de les que molts només coneixien les façanes, havíem escoltat les històries de dues famílies de la burgesia barcelonina d'inicis del segle XX i, sobretot, havíem compartit un matí d'amistat i companyonia.

Faltava la bona taula de torn.

 

Al bell mig d'ambdues cases, en el número 37 del Passeig de Gràcia, es troba la també modernista Casa Mulleras (1906), obra del prolífic ENRIC SAGNIER. Al seus baixos hi hagué una oficina bancària, concretament del Banco Coca (absorbit l'any 1978 pel Banco Español de Crédito). Al soterrani hi tenia la seva cambra cuirassada. Actualment s'ha instal·lat el conegut Restaurant Tenorio i la cambra cuirassada és el seu celler, resulta curiós fixar-s'hi camí dels lavabos.


Amb tot el que hem explicat ‒i també gràcies a les bones referències obtingudes‒ es va decidir organitzar el dinar (els dos dies) allà mateix (i amb el mateix menú). L'anomenat Menú Pedrera (vés per on!, servituds del turisme) consistí en:

- per picar:

        · coca de Folgueroles amb tomàquet i oli d'oliva verge

        · amanida “alegria de la huerta”

        · taula d'embotits artesans

        · croquetes de pernil ibèric i de pollastre rostit

        · pebrots del Padrón amb flor de sal

        · cassola de musclos d'Arenys al vapor

- segon plat:

        · salmó a la brasa, marinat en llima i soia, amb amaniment mediterrani de verdures

Mansana 166 270x202Mansana 167 270x202Mansana 168 270x202Mansana 169 270x202

- postres:

        · crema catalana amb fruits vermells i crostons de brioix

- celler:

        · cava Perelada Brut Reserva (macabeu, xarel·lo i parellada)       

        · Mas Tarroné (D.O. Terra Alta; garnatxa blanca i macabeu)

        · Mas Tarroné (D.O. Terra Alta; garnatxa negra, syrah i ull de llebre)


        · aigües minerals i cafè

Mansana 160 550x367Mansana 161 550x367

I ara sí que acabem una crònica inèdita, una crònica aplicable a dos dies diferents... però iguals. Desitgem que us serveixi per recordar (els que hi anàreu) o per motivar-vos a fer la visita pel vostre compte (els demés). Realment tenim a l'abast dues joies de l'arquitectura universal. Paga la pena.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook