Sortida tofonaire

Sortida tofonaire 62 347x260

L'experiència del tofonaire.                                                                                                          



Fred? No pas!

N'hi havia una lògica preocupació entre els inscrits en aquesta inèdita activitat pel que fa a les condicions meteorològiques. El dia abans havia nevat a les comarques del Bages i el Solsonès (els telenotícies en venien plens d'això, fins i tot amb connexions en directe), justament cap a on anàvem. Inclús de camí vàrem trobar algun plugim.

Sortida tofonaire 02 550x412Sortida tofonaire 07 550x412

El cert és que no va sortir el Sol (però tampoc va ploure), que el territori encara no s'havia llevat quan vàrem arribar (pels volts de les deu del matí), que surava la boirina... Però anàvem ben preparats i abrigats i no vàrem patir gens de fred. I d'altra banda els nostres amfitrions ens varen dir que, en comparació amb el dia anterior, la temperatura s'havia suavitzat molt.

Dit això, anem per la jornada en sí.

 

L'autocar arribava al punt de trobada sense cap incidència. Allà, ben puntuals, ja ens esperaven el PERE i la LAIA en el seu vehicle, per guiar-nos fins a la tofonera i començar l'experiència.

Precisament fruit de la pluja rebuda el dia abans, la terra estava molla, cosa que va provocar un petit canvi en el programa:  enlloc d'atansar-nos a Freixinet, ho férem a Navès (ambdues poblacions ben properes i pertanyents a la comarca del Solsonès). La tofonera de Freixinet té un sòl argilós que no convé trepitjar en aquelles circumstàncies, perquè s'aixafaria i la tòfona necessita respirar. A Navès, a Can Feliu concretament, és un sòl arenós i ‒per tant‒ el fong pot transpirar adequadament.

Fórem traslladats fins la tofonera per un camí de bosc en varis viatges dels vehicles del PERE i del propi senyor FELIU (molt afable mentre durà la nostra visita als seus paratges). Davant nostre s'estenia una extensió d'alzines plantades regularment, al voltant de les quals s'apreciava clarament el cremat ‒l'espai sense herba, a causa de l'absorció de l'humitat per part del miceli‒.

Sortida tofonaire 11 1100x825

Ja hi érem tots?, ja podíem començar? No! Faltava la que s'esdevindria l'estrella de la jornada, faltava la Bruna. Quin espectacle!:  tot d'una va aparèixer corrent per entremig de nosaltres i els arbres, plena de vitalitat. La Bruna és una gossa jove, creuament de setter amb d'altres races; és un dels gossos que tenen ensinistrats per ensumar on són enterrades les tòfones negres.

Sortida tofonaire 14 550x412Sortida tofonaire 15 550x412

El que segueix va ser sempre igual, però sempre diferent. La Bruna anava amunt i avall amb una joia envejable (i això que, en realitat, estava treballant), s'aturava en un punt i el marcava amb una lleugera cavada al terra. Llavors el PERE o la LAIA s'afanyaven en arribar-hi (el cert és que anaven de bòlit, el ritme de la gossa era frenètic) i el primer que feien ‒imprescindible‒ era donar-li la seva recompensa (un bocinet de qualsevol comestible:  pinso, botifarra...). Tot seguit empraven el punyal tofoner amb prou traça i burxaven fins trobar la preuada tòfona. En aquell moment sí, en aquell moment també nosaltres érem capaços de reconèixer l'exquisida i característica flaire que fins i tot la terra adjacent desprèn. Resultava curiós d'observar com, en certes ocasions que la tòfona no acabava d'aparèixer, cridaven la Bruna per tal que els ajudés i ella ‒ràpidament i sol·lícita‒ s'hi acostava i feia un segon i definitiu marcatge (pel qual, òbviament, rebia un altre premi ben merescut).

Sortida tofonaire 48 550x412Sortida tofonaire 57 550x412Sortida tofonaire 67 550x412



Entre les amables i entenedores explicacions dels nostres amics, anàvem veient sortir tota mena de tòfones:  grans i petites, maques (arrodonides) i lletges, madures i homogènies i d'altres amb algun tros immadur o danyat per geleres... Totes eren ben rebudes:  les unes anaven a parar al sarró, les altres es tornaven a enterrar per afavorir que germinin noves tòfones en anys venidors.

 

Balanç de la jornada:  gairebé dos quilos collits (1,930 exactament).

Bé, no?

Ara caldrà fer-ne els controls pertinents de qualitat i netejar-les abans de vendre-les.

 

Ni ens adonàrem del pas de les hores. Havia arribat l'hora de desfer el camí. Havia arribat l'hora d'anar a dinar (poca broma!). Si be s'havia acabat aquella part de l'activitat, per sempre ens quedarà el record d'una experiència intensa, d'una experiència recomanable de totes, totes. És més, aquí us deixem l'enllaç a l'apartat que hi tenen dedicat a la seva pàgina web, us donaran facilitats perquè pugueu anar-hi pel vostre compte o en grups ja tancats amb antelació. Doneu-vos el gust!

 

Això sí, abans d'acomiadar-nos vàrem aprofitar per comprar tòfones negres a peu de plantació. A més, ens varen explicar com conservar-les congelades, cosa que facilitarà el seu ús a les nostres cuines durant una bona temporada. Ja veieu perquè no oblidarem fàcilment aquesta experiència.

Gràcies PERE. Gràcies LAIA. Gràcies per la xerrada gastronòmica de la setmana anterior. Gràcies per deixar-nos veure com treballeu a La Tofonera (amb la Bruna). Gràcies per totes les explicacions donades sobre el terreny. I, finalment, gràcies per la vostra gestió respecte al dinar que ens esperava.

 

Sí, perquè encara que altres compromisos de feina els impediren d'acompanyar-nos, ells varen fer les oportunes diligències per procurar-nos un dinar adient (i a un preu arreglat). Aquest dinar fou un perfecte menú tofonaire al Restaurant Aligué de Manresa.

Sortida tofonaire 73 550x412Sortida tofonaire 74 550x412Sortida tofonaire 75 550x412Sortida tofonaire 76 550x412Sortida tofonaire 77 550x412Sortida tofonaire 78 550x412

El Restaurant Aligué és un restaurant familiar que començà a funcionar l'any 1957 (dada a tenir en compte) i que l'any 2012 va rebre la distinció de Millor restaurant català de part de l'Acadèmia Catalana de Gastronomia (o sigui, els mateixos cuiners de casa nostra), premiant la seva trajectòria de qualitat i el seu compromís amb una cuina basada en la tradició catalana i de mercat i, a la vegada, que evoluciona a l'ensems de l'alta gastronomia.


No és per fer-vos dentetes (o sí), heu-lo aquí:

- bikini de mozzarella amb tòfona

- rissotto amb tòfona

- timbal de patata, ou i crema de parmesà amb tòfona

- postres

- aigües i vins del celler

 

 

En acabat, el propi senyor BENVINGUT ALIGUÉ va presentar-se al nostre menjador per saludar-nos, cosa que ens va permetre agrair-li personalment també a ell la deferència tinguda vers el nostre Club.

 

 

Al voltant de la bona taula es respirava satisfacció, un sentiment d'haver viscut una diada que, ja us ho avançàvem, quedarà per sempre en el nostre record.

 

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook