Dr. Andreu vs. Eusebi Güell

Av. Tibidabo 018 347x260

La ciutat-jardí que sí triomfà.                                                                                                    



Sempre s'ha dit que tot arriba, i en aquesta ocasió l'espera ha pagat la pena. Aquest itinerari urbà havia estat programat pel proppassat 29 de Novembre i es va haver d'ajornar per culpa de les catastrofistes prediccions meteorològiques. Aquell dia finalment va acabar plovent, sí ‒tot i que tampoc tant com havien anunciat els malastrucs‒, però aquest segon dissabte de Gener (tot just amb els torrons acabats de pair) se'ns va presentar com una mostra ‒fins i tot excessiva‒ de la Primavera encara llunyana... només dir-vos que, amb els abrics a les mans, cercàvem l'ombra cada cop que ens aturàvem per escoltar alguna explicació de la guia.

 

La guia, parlem-ne?

Feta la tòpica al·lusió obligada al temps, no volem avançar en el relat sense referir-nos a la nostra estimada MERITXELL CARRERES, guia oficial de Catalunya, d'AdaptamBCN (www.adaptambcn.com) amb la qual vàrem debutar feia tot just un any (Felip V i el setge de 1714). Si escrivíssim tot el que pensem d'ella se'ns podria acusar d'exagerats (o, encara pitjor, d'haver-nos deixat subornar), però deixeu-nos destacar el seu rigor:  tot allò que explica ‒de manera prou amena, també cal dir-ho‒ ha estat verificat, i si alguna cosa no la sap, ho reconeix, no especula, no s'ho inventa.

Ara, havent fet aquest acte de justícia, ja podem començar tranquil·lament la narració.

 

El punt de trobada establert aporta més d'un avantatge. El més obvi és la seva practicitat, és una petita plaça on ens podem anar aplegant i, a més, acull la sortida al carrer de l'estació Av. Tibidabo dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.

Des d'allà es té una bona perspectiva del que queda de La Rotonda, edifici modernista projectat per l'arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana (1869-1937), construït entre els anys 1906 i 1918 i inaugurat llavors com l'Hotel Metropolitan, que fou el gran competidor ‒pel que fa al luxe i als hostes il·lustres que s'hi hostatjaren‒ del Ritz, fins que va entrar en crisi a partir dels anys '50. Actualment es troba en fase de remodelació, tot i que ja s'ha enderrocat la part d'ampliació de la qual es va encarregar Sagnier. Val a dir que aquest punt representa el final de l'itinerari per a la resta de grups, quan ja tornen de baixada; però nosaltres (ja se sap com som) teníem previst acabar a taula, per la qual cosa la MERITXELL va decidir alterar-ne l'ordre i començar per aquí.

Finalment, això ens ho explicaria tot seguit, el propi nom ‒John F. Kennedy, president dels Estats Units d'Amèrica entre 1961 i 1963‒ és degut al fet que allà mateix hi hagué el Consolat General dels Estats Units (que tingué el rang d'Ambaixada quan, durant la guerra 1936-39, el govern de la República vingué a Barcelona). Fou així perquè el cònsol era Max Klein, (segon) marit de Madronita Andreu, filla del Dr. Andreu, a qui el seu pare havia bastit casa al número 1 de l'avinguda (on ara trobem el restaurant i hotel ABaC, on el xef és el reputat Jordi Cruz).

La Madronita Andreu (1895-1983, la menor de les tres filles que tingué son pare) mereix per sí mateixa un punt i apart. Va aprofitar la seva avantatjosa posició de classe per convertir-se en una dona independent, avançada al seu temps. Fou una fotògrafa destacada i, ben aviat, es dedicà també a filmar la vida quotidiana del seu entorn, cosa que va fer fins als seus últims dies. Aquesta enorme obra (abasta des del 1922 fins el 1980) ens ha estat de gran utilitat per documentar la Barcelona del segle XX.

Av. Tibidabo 009 550x412


Escoltàvem aquests detalls ‒i més‒ en arribar a la primera aturada de la ruta, els jardins de La Tamarita, des d'on podíem veure la part posterior de la casa. Aquí, aïllats del brogit del trànsit, se'ns va regalar una lliçó d'història barcelonina. Es tracta d'una història que hem de situar al tombant del segle XX, quan Salvador Andreu (1841-1928) ‒farmacèutic que s'havia enriquit gràcies a les seves famoses pastilletes contra la tos i que ja participava d'altres projectes constructius i d'urbanisme (titular d'un centenar d'immobles i president de l'Associació de Propietaris de l'Esquerra de l'Eixample)‒ decideix adquirir una gran finca agrícola (s'hi havia fet vi, per exemple) al peu de la muntanya del Tibidabo (Can Gomis) i que era coneguda com el Frare Blanch, per haver acollit una comunitat de frares dominics.


El projecte era urbanitzar i parcel·lar la finca, amb l'objectiu de construir una ciutat-jardí, a l'estil del que havia vist en els seus viatges per altres països europeus. A tal fi va constituir (l'any 1899) una societat anònima en la que es varen involucrar altres burgesos barcelonins, entre els quals destaquem Teodor Roviralta (indià), Ròmul Bosch i Alsina (actiu en política i que arribaria a ser alcalde de Barcelona l'any 1905), Román Macaya (industrial) o Manuel Arnús (banquer). Va ser contractat l'enginyer militar ‒que llavors va causar baixa a l'exèrcit‒ Marià Rubió i Bellver (1862-1938).


Coetàniament s'estava gestant un projecte similar per part d'Eusebi Güell (1846-1918), que havia comprat la Muntanya Pelada, encarregant-li l'urbanització al seu arquitecte de capçalera, Antoni Gaudí (1852-1926). Però hores d'ara ja tots sabem que no va reeixir a l'hora de comercialitzar-lo (només va vendre una parcel·la, al seu amic el Dr. Trias), cosa que finalment va desembocar anys més tard en la seva conversió en el Park Güell d'ús públic que tots hem gaudit alguna vegada.

Ambdues propostes anaven adreçades al mateix públic objectiu, ambdós promotors eren prohoms coneguts i respectats per la societat benestant barcelonina. S'apunta com un dels motius d'un resultat tan desigual el fet que l'accionariat fos plural en el cas que ens ocupa i unitari en el Park Güell. També s'ha especulat amb la condició maçònica d'Eusebi Güell i en les condicions que volia imposar a qualsevol possible futur comprador. Un altre diferència notable era la parcel·lació en sí mateixa, que al Tibidabo possibilitava que tinguessin preus “més assequibles” les que no tenien front directe a l'avinguda (per exemple:  la de l'advocat Mas Yebra).

Av. Tibidabo 038 550x412


Però el factor clau va ser la connectivitat. Mentre que Eusebi Güell no volia facilitar l'accés al seu reducte elitista, Salvador Andreu va projectar de bon inici el tramvia elèctric que havia de recórrer tota l'avinguda, fins a enllaçar amb el funicular que fa possible arribar al cim de la muntanya, on s'ubicaria un altre negoci:  el parc d'atraccions.


Des del principi els barcelonins es feren seva la muntanya del Tibidabo i, mentre les classes populars hi anaven per les fontades (aplecs a la vora d'una font per menjar i divertir-se), molts burgesos es varen fer construir cases (sovint d'estiueig) en aquesta zona urbana emergent i tan propera a la natura. I ara som nosaltres que ens hi atansem. També és cert que va anar perdent de manera paulatina la seva idiosincràsia residencial per esdevenir una àrea de prestigi per a empreses de sectors diversos, escoles i negocis mèdics.


Bé, dèiem que ens trobàvem en uns jardins. Els jardins de La Tamarita són obra (1918) d'un jove Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981), fill del citat enginyer urbanitzador del projecte i deixeble i ajudant del reputat paisatgista francès Forestier (que aleshores treballava en l'urbanització de la muntanya de Montjuïc). Rubió i Tuduri rebé l'encàrrec dels Mata, industrials del tèxtil, propietaris de la finca per compra a la família Craywinckel, que ho havien estat des del segle XVIII. Va dissenyar un jardí romàntic, amb una part classicista. Després d'uns anys d'abandonament ha estat recuperat per l'Ajuntament de Barcelona, restaurat per Parcs i Jardins i obert al públic. La casa senyorial s'hi troba al bell mig, va patir uns anys foscos arran de la Guerra Civil i actualment acull la Fundació Blanquerna. S'hi accedeix pel Passeig de Sant Gervasi, núms. 47-49.


Ben instal·lats en aquell indret (bona part de la colla còmodament asseguda), escoltant amb atenció i aprenent força, ni ens adonàvem de com s'anava esmunyint el temps. Ens esperaven ben a prop. Era la sorpresa de la jornada. En marxa!

Av. Tibidabo 018 1100x825

Estàvem davant la majestuosa Torre del Doctor Andreu (als números 17-19 de l'avinguda), obra de l'arquitecte de més èxit a la Barcelona d'aquells anys, obra d'Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931). De planta baixa, pis i golfes, amb llenguatge noucentista, segueix el model dels “hotels” francesos, amb façana centrada en un eix de simetria, d'accés principal en planta baixa i una gran balconada en la planta pis. La que fou residència de l'il·lustre Dr. Andreu, actualment és la seu de l'asseguradora Mutua Universal.

Av. Tibidabo 023 550x412Av. Tibidabo 024 550x412

S'hi amaga un refugi-búnquer construït durant la Guerra Civil, de quan aquest edifici albergà el Consolat General de la Unió Soviètica a Barcelona. Molt amablement ‒i gràcies a les bones gestions de la nostra guia‒ se'ns va facilitar l'accés. Una experiència insòlita i de molt bona acollida entre els assistents. Gràcies!

Av. Tibidabo 037 550x412Av. Tibidabo 041 550x412Av. Tibidabo 045 550x412

 

 

 

De tornada a l'avinguda, seguírem pujant per la banda esquerra. La següent casa (número 21) es la Torre Salvador Andreu, encarregada al mateix arquitecte que l'anterior (Sagnier) i bastida als mateixos anys (1915-18) i en el mateix estil (noucentisme).

Aquí inaugurà l'any 1935 la seva Clínica Mater l'eminent doctor Santiago Dexeus i Font (1897-1973), capdavantera en l'atenció ginecològica i obstètrica. Ara s'hi pot trobar el Consorci de Salut i Social de Catalunya.

 

 

 

 

 

 

 

L'autor de la casa dels números 23-25 torna a ser l'Adolf Ruiz Casamitjana (1915) i és una torre unifamiliar d'estil historicista.

 

Sembla ser que fa un temps que es troba desocupada, però està mantinguda en bon estat.

Alguns (amb ganes de broma) proposaven que el Club s'interessés per quedar-se-la com a seu.

 

 

 

 

 

La següent (al número 27) és una altra torre unifamiliar, la Casa Ignasi Portabella, tot i que avui dia s'ha reformat per acollir tres vivendes.

Ha estat recentment molt ben restaurada i ens mostra el seu modernisme historicista de manera magnífica.

 

La seva autoria (1905) no és deguda a cap arquitecte, sinó a Josep Pérez Terraza (1852-1906), mestre d'obres. Magnífics els frisos evocadors de les quatre estacions (llàstima que només vàrem poder contemplar-ne tres) i bocabadats vàrem quedar veient el superb reixat.

 



En aquest punt la MERITXELL CARRERES va aprofitar per fer un incís i parlar-nos de la figura del mestre d'obres, un figura que ve de lluny a casa nostra, de quan els gremis imperaven en l'època medieval. D'entrada cal saber que la carrera d'arquitecte no es va poder cursar a Barcelona fins l'any 1875, que fins aquell any els aspirants havien d'anar a examinar-se a Madrid i que això no estava a l'abast econòmic de tothom. Mentrestant (Pérez Terraza obtingué el seu títol el 1872) es donaven les classes de mestre d'obres a la que avui s'anomena Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, sent els professors els mateixos que després ho serien a l'universitat (Domènech i Montaner, per exemple). Els mestres d'obres estaven qualificats per dur a terme treballs d'iniciativa privada, però tenien prohibit exercir en l'àmbit públic... cosa que no sempre es respectava (tenim l'exemple de Josep Fontseré ‒mestre d'obres‒ i la seva autoria de la font monumental del Parc de la Ciutadella). En aquells anys els mestres d'obres varen incorporar amb naturalitat els postulats del modernisme i foren els autors de moltes de les cases que han donat caràcter a l'Eixample de Barcelona.

 

El número 29 també correspon a una torre unifamiliar (1915), on ara hi té la seu ‒ves per on!‒ una farmacèutica. Haureu notat que ja no queda gairebé cap casa usada com a vivenda.

 

Passàrem de llarg ‒només de moment, eh?‒ pel núm. 31 i tampoc ens entretinguérem en la casa del 33, aixecada (1920) en estil noucentista per Rubió i Tudurí en la seva qualitat d'arquitecte, per centrar-nos en la següent, al núm. 35 i que clou aquest traçat lineal de l'avinguda. És la Casa Fornells (1903), del “nostre” Joan Rubió i Bellver (1871-1952), germà de l'urbanitzador del projecte i oncle del ja esmentat Nicolau Maria Rubió i Tudurí, arquitecte modernista que va col·laborar amb Gaudí en diverses obres. I per què li hem dit “nostre”? Doncs per la Casa Golferichs (1901), és clar! (aquí teniu més informació).

La Casa Fornells s'emmarca clarament en el modernisme de tendència medievalista. Feta de maó vista, destaca per la seva volumetria, la torre-mirador, les galeries amb columnes, les gàrgoles, etc., tot plegat l'ha portat a ser popularment coneguda com la Mona de Pasqua. Manté el seu ús residencial, tot i que també ha estat compartimentada.

 

Un gir cap a l'esquerre ens feu passar per davant d'antics edificis de serveis (les cotxeres dels tramvies i la central elèctrica) i a sortir-nos transitòriament de l'urbanització. Però és que calia aprofitar la jornada per copsar com aquells indrets la ciutat ja els havia donat altres usos, ben allunyats de l'esplendor burgès de la Renaixença.

Ens aturàrem davant del famós CosmoCaixa. Sabíeu que l'edifici de partida fou destinat al Amparo de Santa Lucía? Allà s'instal·là l'“asilo para ciegos ancianos”. La seva construcció (1904-09) fou dirigida per l'arquitecte Josep Domènech i Estapà (1858-1917), autor també ‒entre d'altres edificis que ens han arribat fins a dia d'avui‒ de la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (per cert, objecte d'una propera visita per la nostra part), de la que arribà a ser-ne president.

 

A quatre passes teníem el testimoni (prou desconegut) d'un exponent de l'història de Barcelona:  el Monestir de Santa Maria de Valldonzella (ara al carrer del Cister, 41). Nova lliçó per part de la MERITXELL. A veure si som capaços de transmetre-us-la.

Av. Tibidabo 071 550x733És una comunitat de monges cistercenques de les quals ja es té notícia confirmada al segle XIII, quan les trobem establertes a la serra de Collserola, en el paratge de la Santa Creu d'Olorda.

Eren temps convulsos a la zona i, per raons de seguretat, el propi rei Jaume I les hi facilità l'acostament a la ciutat, ubicant-les en uns terrenys extramurs anomenats de la Creu Coberta (o sigui, per l'actual Gran Via i els carrers de Llançà, Vilamarí i Entença, ben a prop de Golferichs).

Aquesta època fou de gran apogeu pel monestir, ja que es va convertir en una mena de casa d'hostalatge reial, on el rei (i el seu seguici) s'instal·lava abans de fer la seva entrada a Barcelona pel portal de Sant Antoni.

Però durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) va quedar destruït i les monges varen haver de refugiar-se rere les muralles, en un priorat depenent de Poblet situat on ara anomenem el carrer de Valldonzella.


Noves penúries al segle XIX i la Setmana Tràgica (1909) varen provocar un nou (el darrer, de moment) trasllat, fins a l'actual emplaçament, als peus de la serra d'on varen baixar fa ja tant de temps.

Hi viuen vuit monges.

 

L'edifici (1910-13) és d'estil modernista, de maó vista, cosa que li dóna un aire mudèjar. És obra de Bernardí Martorell (1877-1937), molt influenciat tant per Gaudí (n'hi ha qui li recorda el col·legi de les Teresianes) com per Domènech i Montaner.

Per a nosaltres va significar tota una descoberta.

 

De tornada a l'avinguda, ens fixàrem en dues cases més, importants pel nostre relat. Una és la primera que es va construir (1901), la Casa Lluís Muntadas, erigida per Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) (curiosament mentre aixecava la Casa Macaya al passeig de Sant Joan) per encàrrec de l'industrial propietari de La España Industrial, situada en una parcel·la elevada que domina l'avinguda i rere un mur de contenció que ens dificulta apreciar-la. És un clar exponent del modernisme, amb una façana blanca amb esgrafiats que recrea una masia típica.

Av. Tibidabo 077 550x412Av. Tibidabo 076 550x412

Fou prou curiosa la foto que la MERITXELL ens va mostrar, on es veu l'acte d'inauguració de l'urbanització i al fons ja està present la casa, única construïda en aquells moments.

L'altra és la imponent Casa Manuel Arnús (1902-04), obra de Sagnier. També anomenada El Pinar (per allò de què està envoltada), però popularment coneguda com “la casa de la bruixa” (probablement per les seves formes). Des del 1976 hi té la seu la Fundació Asepeyo.

 

Ja de baixada, deixàrem enrere la seu de l'Universitat Oberta de Catalunya (U.O.C., d'estudis a distància) i canviàrem de vorera. En el número 36 ens trobàrem amb una casa de clares semblances a una altra ja vista aquell dia: és una altra Torre Salvador Andreu (també mateix arquitecte i mateixos anys), que ve a ser com la principal, però més senzilla. Aquí també hi tenim una mútua.

Al costat (número 34) hi ha la Casa Carme Andreu (1920), d'estil noucentista, inicialment concebuda com a torre d'estiueig i que durant molts anys acollí una escola elitista. Ara l'ocupa el Consolat General de la República Popular de la Xina.

 

Escut Barça 347x361

La següent (número 32) motivà una nova aturada. És la Casa Macaya (1918), torre noucentista en xamfrà (hi conflueix el carrer ara dedicat a Román Macaya, precisament), que compta amb planta semi-soterrani, baixa i dos pisos. Ja fa temps que està dedicada a oficines, però en ella és on va situar Carlos Ruiz Zafón part de l'acció de la seva reeixida La sombra del viento (2001) (si l'heu llegida, recordareu que la protagonitza la família Aldaya).

 

I ara ve una referència esportiva.

La fundació del F.C. Barcelona coincideix en l'any (1899) amb la constitució de la S.A. Tibidabo i en el dia (29 de Novembre) amb la data inicialment programada per dur a terme aquesta activitat.

El primer trofeu oficial que va guanyar el Barça (1902) fou la Copa Macaya, una espècie de Campionat de Catalunya de futbol, instituït la temporada anterior per Alfons Macaya i Sanmartí, fill de Román Macaya, un destacat sportman de l'època i que aleshores presidia l'Hispània Athletic Club.

 

Un altre apunt esportiu. L'any 1914 el Reial Automòbil Club de Catalunya va organitzar una cursa de cotxes, la Copa Tibidabo. Es conserva una bonica fotografia de la competició (és veu un Benz en primer terme, bòlid que va resultar ser el vencedor) presa justament des allà mateix on érem parats.

Av. Tibidabo 081 550x412

 

Continuàrem el nostre itinerari creuant el dit carrer.

Les dues cases següents ja fa anys que pertanyen a un col·legi.


La primera (al número 30) és una torre noucentista (1913-15) obra de l'arquitecte Josep Pujol i Brull (1880?-1936), d'un estil proper al “Beaux Arts” francès.


La segona és la Casa Ignasi Coll (1919, números 24-28), per la qual Sagnier va obtenir el primer premi en el Concurs anual d'edificis artístics instaurat per l'Ajuntament de Barcelona i que fou concedit amb prou regularitat entre els anys 1899 i 1930.

 

Una altra torre unifamiliar d'estiueig (número 22), també noucentista, dóna pas a la moderna Clínica Sant Honorat (vinculada a la Mutual Flequera).

 

I ja havíem arribat al final de la caminada.

Av. Tibidabo 082 550x412

 

Ens trobàvem davant del número 18 de l'avinguda Tibidabo (que, per cert, s'havia anomenat ‒creiem que de manera molt legítima‒ avinguda del Doctor Andreu des de l'any 1931 i fins el 1979). És una torre de la qual en desconeixem l'autor i que sabem que és del 1911 perquè ho té esgrafiat a la façana, així com també ho estan unes figures femenines (muses?). Ni tan sols, a diferència de totes les que hem anat detallant fins ara, està inclosa en el catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat.


Actualment és propietat d'una asseguradora i està en venda. Si tampoc nosaltres n'apreciem cap mèrit arquitectònic, quin interès podem tenir a “salvar-la”? Ara mateix l'expliquem, no patiu.


Aquesta edificació ‒que ja us avancem que conté un petit auditori (que si be no és fàcilment visible a peu de carrer sí que podeu donar un cop d'ull en aquesta imatge aèria -si us surt molt allunyada, cal augmentar el zoom tres vegades-)‒ es troba just davant per davant de la Torre del Doctor Andreu. Ens havíem “oblidat” de consignar que Salvador Andreu (a l'igual que el seu “competidor” Eusebi Güell) fou un gran mecenes. Coneguda és la relació entre Eusebi Güell i Antoni Gaudí, no tant ho és una de similar entre Salvador Andreu i Enric Granados. Fruit d'aquesta relació fou la construcció que ens ocupa. Allà hi tenia el mestre Granados un habitatge digne i, a l'ensems, l'espai necessari per treballar (la destacada Goyescas és d'aquests moments feliços). Allà donava classes de piano a les tres filles del Doctor Andreu. I aquella sala li servia per oferir audicions a l'alta burgesia barcelonina.

Tot se'n va anar en orris quan el 1916, al cim de la seva popularitat, Granados va anar a Amèrica per estrenar Goyescas al Metropolitan Opera House de Nova York. Conseqüència de l'èxit apoteòsic obtingut fou que el convidaren a oferir un recital a la Casa Blanca davant del president dels Estats Units (en aquells temps Woodrow Wilson). Allò va complicar el viatge de tornada i, enlloc de viatjar en un vaixell espanyol com estava previst (Espanya era un país neutral a la Gran Guerra), varen haver d'agafar (ell i la seva esposa) un altre vaixell fins Anglaterra i, des d'allà, un ferri francès per travessar el Canal de la Mànega. Aquell ferri (el malaguanyat Sussex) fou torpedinat pels alemanys i tant l'Enric Granados com la seva esposa moriren ofegats en el naufragi (no sabien nedar).

La petita història d'aquesta torre no s'acabà llavors. La propietat va canviar de mans a la mort del Dr. Andreu i fou llogada a la família Peris Mencheta, que instal·là el mítics estudis de doblatge La Voz de España. Varen funcionar ininterrompudament des del 1935 fins al 2010. Des d'aquest any roman tancada i hi ha una associació que reivindica reobrir la torre amb un ús cultural, en tant que casa-museu d'Enric Granados, el llegat del qual es conserva al Museu de la Música i podria fornir-lo com cal.

Una anècdota ens va fer tornar el somriure després d'aquest final tan trist:  curiosament el seu fill (també de nom Enric) i dos nets (Enric i Jordi) varen arribar a ser campions de natació.

 

Ja fa una estona que havíem dit d'arribar al final de la caminada, però no al final de la jornada. Faltava la cloenda que ens caracteritza. Faltava anar a dinar!

Av. Tibidabo 053 770x578


A tal fi ens encaminàrem fins el restaurant, El Asador de Aranda, ubicat ni més ni menys que en la Casa Roviralta (més coneguda com el Frare Blanch per allò ja explicat al començament). Partint d'una masia preexistent, Joan Rubió i Bellver va treballar-hi en una profunda reforma que li manllevà uns deu anys (1903-13) i que li reportà el primer premi (ara sí, per la Casa Golferichs es va haver de conformar amb una menció especial l'any 1901) del citat concurs municipal del 1914.

Per aquest encàrrec de Teodor Roviralta, Joan Rubió i Bellver va emprar l'estil modernista, tot respectant l'estructura i la disposició dels volums, amb lleugeres ampliacions com la tribuna, la galeria sobre el jardí i la magnífica planta de les golfes.

El preciosisme artesanal (el maó, la ceràmica) resol els elements constructius tradicionals:  llindes de portes i finestres, balustrades i pòrtics, coronaments i ràfecs.

L'interior, amb una distribució rica i complexa dels espais, és espectacular.

La casa fou adquirida l'any 1986 per la societat propietària de la xarxa de restaurants El Asador de Aranda, amb seu a Aranda de Duero (Burgos) i establiments oberts en les més importants ciutats d'Espanya. L'edifici presentava llavors un estat d'abandonament i la necessària restauració fou acurada i respectuosa amb l'herència arquitectònica:  reparant el danyat, restituint elements perduts, renovant tot allò que calia i alhora mantenint l'essència original... El resultat s'ho mereix.

 

Quan anunciàvem aquesta activitat, ja avisàvem que la caminada prèvia ens aniria bé per obrir la gana. No ens vàrem equivocar. Fou un dinar potent, calòric, d'aquells que només es poden fer de tant en tant. Veieu-lo:

- Entrants a compartir:

  · Botifarró de Burgos
  · Xoriço de l'olla
  · Pebrots del piquillo
  · Picada

- Lletó rostit al forn de llenya

  Amanida

- Mousse de xocolata

- Vi rosat o negre (de la D.O. Ribera de Duero, naturalment)

  Aigües minerals
  Cava (Pere Ventura, brut)
  Cafè

- Orujo i rosquilles

Av. Tibidabo 087 360x270Av. Tibidabo 088 360x270Av. Tibidabo 096 360x270

Av. Tibidabo 100 550x412

 

Mentre gaudíem de totes aquestes menges, ens podíem recrear la vista amb la bellesa del local. Doble plaer.

 

L'habitual companyonia entre els socis i simpatitzants presents (la guia també va participar) ‒amics tots‒ fou refermada amb el brindis final ofert pel nostre President, desitjant salut a tots (i al Club) per poder continuar vivint dies com aquell.

 

Per l'ambient viscut i pels comentaris rebuts, podem assegurar-vos que la jornada fou del gust dels assistents. Si fa uns moments destacàvem la potència de l'àpat, la vessant cultural no va quedar-se enrere.

Clourem aquesta crònica dient que va ser un maridatge perfecte.

 

Com d'habitud, trobareu un complet reportatge fotogràfic en el nostre perfil de facebook.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook