Montserrat

Montserrat 024 347x330

Montserrat i Enric Rovira.                                                                                                        



Va ser una jornada intensa, plena de moments intensos. D'una intensitat col·lectiva i alhora individual, compartida i íntima al mateix temps. Difícil d'explicar, inoblidable si s'ha viscut. Al llarg d'aquesta modesta crònica provarem de referir-los.


Abans d'entrar en la narració detallada dels fets volem compartir amb vosaltres un parell de consideracions.

La primera és de caràcter general sobre les activitats del Club, en concret sobre les sortides i visites, sovint a destinacions de caire religiós ‒catòlic‒ (des d'ermites a la Catedral, passant per basíliques i monestirs). El Club no té ‒no pot tenir‒ cap posicionament respecte al fet religiós, però sí que tenim afició a l'art i a l'història. I això, en aquesta part del Món, es troba estretament lligat a l'Església catòlica.

La segona ja ens és més particular. I és la circumstància ‒no buscada‒ que fou exactament el 29 d'Abril de fa 10 anys (llavors s'escaigué en dijous) quan el Club va realitzar la Sortida Tècnica-Cultural que ara hem repetit. O sigui que no només molts de nosaltres havíem pujat a Montserrat de maneres diverses (alguns a peu o fins i tot en bicicleta), sinó que uns quants ho havien fet de la mà mateixa del Club.

 

Som-hi ja amb la nostra diada. Estalviem-nos, d'entrada, les al·lusions climatològiques; algú tenia dubtes sobre la bonança del temps que ens havia d'acompanyar? Us recordem que el Club té un departament que s'ocupa ‒gairebé sempre‒ d'aquesta qüestió.

L'arribada amb l'autocar (ple) a l'aparcament del cremallera a Monistrol-Vila fou una mica (massa) justa de temps... cap problema!, ens van oferir la sortida d'un comboi especial en vint minuts. Hem d'agrair aquesta gran deferència, ja que amb el següent tren programat haguéssim arribat tard a la nostra cita amb els guies de Montserrat.

Montserrat 021 440x660

 

Una vegada a dalt, el primer va ser entrar a l'oficina d'informació i presentar-nos. Allà ens van recomanar que, si volíem pujar al cambril de la Verge, ho féssim llavors, que teníem temps abans de començar la visita guiada i no hi havia gaire cua encara.

Així ho va fer tothom qui va voler.

 

No cal ser gaire espavilat per saber que el moment de passar davant l'imatge de la Mare de Déu de Montserrat és d'aquells que dèiem a l'inici, ple d'intensitat emocional pel seu alt valor simbòlic col·lectiu i pel sentiment personal que cadascú s'hi aplica.

 

Ja de tornada al punt de trobada inicial, tocaven les salutacions i les qüestions logístiques (reagrupament, recompte i divisió en dos grups). Cada grup va quedar a les mans del seu guia, l'un amb l'ESTEVE i l'altra amb la SÒNIA, ambdós ben qualificats i experts. El programa previst s'anomena Descobreix Montserrat:  1.000 anys d'espiritualitat, història i art i fou molt complet.

 

El primer que van fer fou explicar-nos on érem. D'una manera literal. Des de la formació geològica del massís fins a l'actualitat.

Davant d'una maqueta ens assabentàrem que fa uns 50 milions d'anys aquest terreny era un golf marí que es va anar assecant. Els mateixos moviments tectònics que van donar origen als Pirineus van fer emergir de l'antic fons marí aquesta muntanya de relleus tan singulars. El grau divers de duresa dels diferents materials que la formaven i l'erosió van fer la resta.

Montserrat 034 550x367


El següent pas ja ens portà a fixar-nos en l'aspecte religiós. Es parlà de l'aparició de la Verge en una cova i del document de l'any 888 pel qual el comte Guifré el Pelós donà l'ermita preexistent de Santa Maria al monestir de Ripoll (llegenda i història). Justament fou un abat de Ripoll ‒que a la vegada també era bisbe de Vic‒ qui impulsà la primera fita: l'ABAT OLIBA fundà el Monestir de Santa Maria de Montserrat l'any 1025, sota la regla de l'Orde de Sant Benet. 

El segle XV fou el de la consolidació, a partir del nomenament papal com a abadia independent, malgrat que va passar a dependre orgànicament de Valladolid durant cert període. Un altre moment cabdal fou la construcció de la nova biblioteca i l'instal·lació d'una impremta en temps de l'ABAT CISNEROS (1499-1510). 

En canvi, el segle XIX fou el més convuls. Durant la guerra del francès fou dues vegades incendiat i arran del procés de la desamortització (1835) els monjos varen ser exclaustrats i el monestir saquejat i novament incendiat. El retorn de la vida monàstica l'any 1844 i ‒sobretot‒ la proclamació per part del Papa Lleó XIII de la Mare de Déu de Montserrat com a Patrona de Catalunya l'any 1881 varen ser fites claus que expliquen l'importància que a dia d'avui té a casa nostra aquest indret. Inclús fou preservat de la destrucció durant la guerra de 1936-1939. En ple segle XXI continua rebent els peregrins. 

Acabarem aquest breu repàs amb dues dades contemporànies:
- a dia d'avui formen la comunitat 67 monjos.
- l'any 2013 varen rebre dos milions i mig de visitants. 

Una altra sala està dedicada a temes diversos: les característiques tècniques i artístiques de la talla (de fusta ennegrida pels efectes del vernís protector), l'expansió de la devoció mariana arreu del Món, un facsímil del Llibre Vermell (un còdex que conté peces musicals dedicades a la Verge)... 

Tot seguit ens varen projectar l'audiovisual titulat Montserrat portes endins, que ens mostra una jornada quotidiana dels monjos, des de matines fins a completes, una jornada que transcorre en torn de l'oració i el treball, d'acord amb la màxima benedictina. Molt interessant. 

El darrer àmbit està dedicat a l'Escolania, de creació medieval i amb una fidel tradició que l'ha portat a ser considerat un dels millors cors de veus blanques, cosa que els fa viatjar constantment a requeriment dels més prestigiosos festivals de música internacionals. Actualment el formen 54 escolans (d'entre 9 i 14 anys).

Montserrat 060 550x412

 

Si només amb el que havíem fet i vist fins llavors ja pagava la pena haver pujat a Montserrat, encara ens quedaven coses tant o més importants.


La primera d'elles, una visita guiada al Museu (declarat Monument d'Interès Nacional l'any 2006), que ocupa l'espai sota les places d'accés al monestir, resultat de l'intervenció (1928-1933) de l'arquitecte modernista PUIG i CADAFALCH.


L'origen del museu és la col·lecció arqueològica que va portar el pare BONAVENTURA UBACH arran dels seus viatges pels escenaris bíblics (1911). Tanmateix l'ABAT MARCET va adquirir un munt d'obres de pintura antiga a Roma i Nàpols (entre 1911 i 1920). A partir d'aquí els fons del museu han anat creixent a base de donacions. L'any 1982 va ser l'inici de l'actual etapa expositiva.

És l'únic espai del recinte on no és permès fer fotografies, per la qual cosa ‒i perquè tampoc en sabem gaire més‒ serem breus.

Ens limitarem a repassar nominalment les col·leccions i alguns autors: arqueologia del món antic (Pèrsia, Mesopotàmia, Egipte); pintura antiga (Berruguete, Caravaggio, Luca Giordano, Tiepolo); pintura moderna catalana (Fortuny, Martí Alsina, Vayreda, Rusiñol, Casas, Nonell, Mir, Anglada Camarasa, Cusachs, Picasso, Dalí), impressionista (Monet, Sisley, Degas, Pissarro) i d'altres (Sorolla, Romero de Torres, Zuloaga); escultura (Viladomat, Llimona, Clarà, Gargallo, Rebull, Subirachs); una col·lecció d'icones bizantines i eslaves; peces litúrgiques d'orfebreria de gran valor artístic i, finalment, una sala dedicada a l'evolució de l'iconografia de l'imatge al llarg dels temps, des del segle XII fins el 1947, any de la seva entronització.

La sensació que es rep és d'aclaparament. És un museu ben farcit d'obres de primer nivell i que demana temps, probablement cal més d'una visita. Queda dit.

 

El temps s'havia esvaït. Ja eren quarts d'una. Els guies ens varen acompanyar fins el pati d'entrada a la basílica, on ‒abans d'acomiadar-se‒ ens donaren les últimes indicacions (situació de la biblioteca, de les cel·les...). Tots cap a dins!

 

El temple ja era prou ple. La cua per pujar al cambril multiplicava la longitud de quan hi érem nosaltres. Cadascú es va situar com millor va poder. Era cosa d'estar amatents, a l'espera d'un altre d'aquells moments intensos de què parlàvem.

Abans, però, va tenir lloc un fet simpàtic: una breu actuació (quatre cançons) d'una coral d'un casal de gent gran de Terrassa que ‒ho van dir ells mateixos‒ porten precisament deu anys pujant-hi cada any. Uns aplaudiments de cortesia per part del públic present va ser la seva recompensa.

Montserrat 078 550x367

I a l'hora en punt el moment esperat per tots: l'Escolania en ple ens va cantar el nostrat Virolai. No afegim cap més comentari. Si l'heu gaudit alguna vegada, ja sabeu el què. Si no, tampoc tenim paraules útils per transmetre'l.

 

L'epíleg de la nostra visita a Montserrat fou l'anada a les botigues, on ens van oferir un tast de fins a quatre licors:

ratafia, d'avellana, de crema catalana i el clàssic Aromes del Montserrat.

 

Ràpida baixada amb el cremallera contemplant el paisatge (el Cavall Bernat, per exemple) i amb l'autocar cap a dinar, en un breu desplaçament fins a Castellbell i el Vilar, població situada a la vall del Llobregat i limítrof amb Monistrol.

 

Al Cafè Burés, un local encabit en les dependències del Casino Burés, construït entre els anys 1925 i 1934 (no descobrirem ara l'importància dels casinos en la vida social dels pobles al segle passat) ens esperaven els seus actuals rectors, en MANEL i la OXANA, que ens teníem preparat un reservat amb cinc taules parades on ens vàrem distribuir.

Montserrat 088 550x367Montserrat 090 550x367

És sobrer de dir com n'estàvem de satisfets en aquells moments, amb el record immediat del viscut, amb l'expectativa del que ens quedava per la tarda... i a taula!

Us recordem el menú, senzill però efectiu, d'on vàrem haver de triar:

- de primer:
  · amanida catalana
  · crema de carbassó
  · empedrat de llenties
  · fideuà
  · macarrons a la bolonyesa
  . espinacs a la catalana

- de segon:
  · botifarra amb mongetes
  · pollastre a la brasa
  · hamburguesa de vedella
  · croquetes de pollastre
  · croquetes de brandada de bacallà
  · calamars a la romana

- pa, postres, vins, aigües, cafès...

Fou un bon dinar, certament a l'alçada de les expectatives. Gràcies MANEL, gràcies OXANA. A reveure!

 

Satisfets, sí; però en teníem prou?: no.

 

Ens faltava completar la sortida amb la vessant tècnica. Som esclaus ‒de grat‒ de la nostra tradició. Així que un breu desplaçament en autocar (a peu, amb la panxa plena i amb el sol que queia a plom no hagués estat gens breu) ens portà a les portes de l'antiga fassina de Can Forrellat, on fa vint anys es va deixar de destil·lar per instal·lar-hi un obrador de xocolata.

Hem de valorar que som uns privilegiats, que estem recollint allò que fa anys que els nostres predecessors varen sembrar. Només esperem ser dignes de l'herència rebuda i procurar conservar-la pels nostres successors. A què ve aquesta reflexió? Doncs cal que us fem avinent que a ca l'Enric Rovira no tenen per costum rebre visitants, no tenen cap audiovisual preparat, no tenen hostesses per explicar-nos l'història de la xocolata i de la pròpia fàbrica, ni tan sols una botiga a la sortida per rendibilitzar el temps emprat en nosaltres.

Montserrat 100 550x367

I quin va ser el resultat de tot plegat?

Doncs ve't aquí que foren l'ENRIC ROVIRA en persona i el seu cosí FRANCESC FORRELLAT (hereu de la Destilería San Gerónimo i soci co-fundador l'any 1993 de la nova iniciativa empresarial ‒i a qui potser estem traint, ja que és una persona discreta que li agrada romandre en segon pla‒) els qui amablement ens varen acollir.

Sense abandonar l'esperit artesà en cap moment, i sota el seu lema xocolater de Barcelona, Enric Rovira s'ha consolidat com una empresa capdavantera en el món de la xocolata contemporània, que ven els seus productes en botigues gourmet d'arreu de la Unió Europea, així com al Japó i als Estats Units. L'ENRIC ROVIRA ha estat ja reconegut amb premis internacionals a països com Itàlia (nomenat millor xef pastisser) o França (el Coq d'Or 2012) i ha impartit classes a Harvard. També volem destacar la seva col·laboració amb la Fundació Alicia.

Fou el mateix ENRIC ROVIRA qui ens va presentar les diverses col·leccions actualment en catàleg, exemplificant-les en productes que anava donant a tastar... quin plaer!

Recordem la col·lecció gastronòmica i les seves Bomboles o les cremes de xocolata; la dedicada a Barcelona (inspirada en els seus elements arquitectònics), amb la seva popular Rajola; la conceptual, que ens va proporcionar la sorprenent Pizza Margherita; ens va parlar també d'una imaginativa línia de xocolates amb perfum, de la seva col·laboració amb artistes d'altres àmbits, dels tradicionals ous de Pasqua, dels treballs especials que li han encarregat per esdeveniments de tota mena...

Montserrat 113 360x270Montserrat 119 360x240Montserrat 124 360x270

I, com a colofó, ens va presentar la seva darrera novetat, la Chocolaté, que s'inspira en els cinc rituals del té: el xinès (amb xocolata negra i té xinès), el japonès (xocolata blanca i té verd), el rus (taronja amb xocolata negra i té earl grey), l'anglès (llimona amb xocolata negra i té fumat) i el marroquí (pinyons amb xocolata i té a la menta). La presentació són cinc capses de bòmboles en un estoig en forma de T.


Un incís. La creativitat de l'amic ROVIRA ha quedat demostrada, però encara tenim una dada que potser us sorprendrà: tot el disseny d'embalatges, catàlegs, expositors, etc. és cosa seva, així com també n'és l'autor de les fotografies. Creiem que aquí la línia entre artesà i artista ha quedat eliminada.

Montserrat 145 440x587

Sortint de la nau d'accés i travessant un bell pati, entràrem en una segona nau que és on es troba l'obrador. La producció a aquelles hores de la tarda i en aquesta època de l'any (passat Setmana Santa i a les portes de l'estiu) es trobava sota mínims, però l'ENRIC es va valer perfectament per fer-nos entendre com funcionava tot plegat (maquinària, motllos, etc.).

 

La visita s'acabà al pati acabat d'esmentar. Allà ens fou servida una deliciosa xocolata desfeta.

 

No parlàvem de moments intensos al llarg del dia?

Doncs ve't aquí un altre.

 

I així, amb aquest bon regust, ens acomiadàrem d'Enric Rovira, de l'ENRIC i del FRANCESC, no sense abans aprofitar l'avinentesa per comprar alguna de les excel·lències tastades (no, no tenen botiga oberta, però nosaltres som nosaltres i amb nosaltres tot és excepcional) i tornar a casa amb alguna cosa de profit.

 

El retorn fou tan ràpid i còmode que ni ens adonàrem, tal i com anàvem distrets amb els comentaris de la jornada. El Club estava generant un deute amb Montserrat i ja l'hem saldat. Amb escreix.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook