Felip V i el setge de 1714

Felip V 0 347x222

Itinerari per la nostra Història.                                                                                                



Un dia rúfol novament per la nostra sortida sabatina, a l'igual que dos mesos enrere (La Barceloneta), i diem el mateix que llavors:  “unes condicions perfectes pels rutaires”, que ens aplegàrem en nombre precís, ni massa ni massa pocs.

Abans de continuar amb la crònica, considerem oportú d'establir el posicionament institucional del Club pel que fa a la commemoració del Tricentenari, als actes del qual donem suport, com remarquem en el banner de la nostra pàgina web. Aquesta jornada i la següent (visita al Born) són una manera adient per afegir-nos-hi.

 

Situem-nos ara en el moment històric de fa 300 anys. El setge de Barcelona (25/07/1713 ‒ 11/09/1714) va ser una de les darreres operacions militars de la Guerra de Successió iniciada el 1701 entre els austriacistes (partidaris de Carles d'Àustria) i els borbònics (que defensaven la causa de Felip d'Anjou), arran de la mort sense descendència de Carles II, rei de les corones de Castella i d'Aragó.

Sobrepassats en nombre i completament envoltats de soldats borbònics (eren 40.000 soldats ‒entre espanyols, francesos i d'altres‒ contra els defensors de la ciutat ‒restes de l'exèrcit regular i Miquelets‒, ajudats pels voluntaris de la Coronela ‒milícia ciutadana bastida pels gremis‒, una xifra que balla ‒segons les fonts‒ entre 4.300 i 6.700 homes), els barcelonins van escollir la resistència fins a la mort. El seu lema fou Fins a aconseguir-ho! i deixa ben a les clares la seva determinació.

 

De la mà de la MERITXELL CARRERES, experta guia d'AdaptamBCN (us ponderem el seu catàleg de rutes, sempre us podeu apuntar individualment o amb amistats), vàrem acostar-nos a la Història a peu de carrer, recorrent els diferents escenaris del conflicte i rememorant la Barcelona setcentista.

 

Així doncs, la ruta va començar a la Plaça Pau Vila, a tocar del monument erigit l'any 1999 al General Moragues. Allà, ben asseguts en sengles bancs, vàrem poder escoltar quina era la situació a Barcelona ‒i, per extensió, a Catalunya‒ quan va esclatar el conflicte successori. Els historiadors consideren aquella guerra com la primera d'abast mundial, tant pel que fa als països que hi varen intervenir com pels interessos colonials que hi estaven en joc (a Amèrica, Àfrica i Àsia). Catalunya, per tradició política, pel seu tarannà parlamentarista, per qüestions identitàries i econòmiques (el comerç amb Anglaterra i Holanda era molt important), va decantar-se per la causa austriacista.

Mentre que la monarquia absolutista borbònica a França mostrava al món un centralisme radical, a Anglaterra el rei estava acostumat a pactar amb el seu parlament i l'emperador austriacista governava un extens territori amb uns 300 estats autònoms de tota mida i origen, cadascun amb les seves pròpies lleis i tradicions, que eren respectades.

Cal recordar que inicialment Catalunya va reconèixer Felip V, el qual havia vingut a Barcelona per jurar les nostres constitucions (com pertocava). Però la deslleialtat del rei amb allò que havia jurat, les contínues topades amb el seu virrei Velasco i el deplorable comportament dels soldats castellans en el nostre territori va possibilitar que el partit austriacista imposés la seva tesi.

A més, al principi semblava que els aliats portaven les de guanyar. Però tot va canviar quan el nostre Carles III es converteix en l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic i els anglesos ja no veuen amb bons ulls el nou escenari de correlació de forces.

Tot plegat porta al Tractat d'Utrecht de 1713, pel qual tots els contendents (anglesos, francesos, portuguesos, holandesos, el propi arxiduc Carles d'Àustria...) obtenen guanys a costa del desmembrament de les restes de l'antic imperi espanyol a Europa i avantatges en l'àmbit comercial. No ho detallarem tot aquí, però per exemple els anglesos obtenen Gibraltar per aquell tractat, així que qui diu “Gibraltar español” (sic), també hauria de dir “Catalunya independent” si fos conseqüent (cosa que s'ens fa difícil de creure).

I Felip d'Anjou, que en treu? Doncs el reconeixement com a rei de Castella. A canvi de Menorca, Gibraltar, illes del Carib, Sicília, Flandes, el Milanesat, Nàpols, Sardenya, altres colònies i territoris menors, la cessió a Anglaterra del monopoli del comerç d'esclaus entre Àfrica i Amèrica, l'autorització a Anglaterra per comerciar amb les colònies espanyoles d'Amèrica... obté allò que ja era, allò que els seus súbdits ja havien admès, ara ja era ‒oficialment‒ Felip V. Això sí, també va haver d'acceptar la prohibició que mai les corones de Castella i de França les tindria la mateixa persona.

I de resultes de tot plegat Catalunya va quedar sola, abandonada, enfrontada a un dels bàndols contendents. L'altre va evacuar les seves tropes, tal i com es contemplava en el propi tractat.

Conseqüència de la derrota a la batalla d'Almansa (1707), els catalans ja sabien què els passaria si queien sota el poder borbònic: ho estaven patint els veïns de València i d'Aragó. D'altra banda tenien esperances que amb l'arribada d'un nou rei a Anglaterra (Jordi I) i un possible canvi en les majories parlamentàries britàniques, el “cas dels catalans” com deien a les cancelleries europees (“la traïció anglesa” dèiem aquí) fos reconsiderat i els anglesos complissin la paraula donada de no abandonar-nos. Aquests canvis finalment succeïren, però fou ja massa tard:  el 18 de Setembre (sense encara conèixer la capitulació de Barcelona) es donava l'ordre que una flota partís des de Menorca cap a Barcelona.

 

Tornem ara al setge i als seus escenaris. Comencem a caminar.

Felip V 11 360x640Felip V 19 360x640Felip V 22 360x640

La TXELL ens va portar fins a una descoberta recent. Arran d'unes obres de reurbanització dels terrenys de l'antiga estació de rodalies, rere l'estació de França, ben amagades, es poden contemplar les restes del que fou el Baluard del Migdia. El seu estat actual no presenta la dignitat que aquest espai mereix. Les autoritats responsables tenen aquí una assignatura pendent. La nostra guia va aprofitar el moment per fer-nos cinc cèntims de les tècniques de guerra vigents durant el setge:  estructura de la muralla, funcions dels baluards, atacs mitjançant l'avançament de trinxeres, tipus de canons i les seves bales...

Felip V 28 550x309


Des d'allà ens dirigírem fins el Pla de Palau, on en aquells temps hi havia la Porta de Mar, l'única que comunicava la ciutat amb la platja i el port. Amb fotografies antigues vàrem poder comprovar on havia estat el Palau Reial (d'on prové el nom de la plaça i que es va cremar a les acaballes del segle XIX), seu de la cort establerta per Carles III i la seva esposa Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel. El matrimoni es va celebrar a Santa Maria del Mar l'any 1708.

Un altre edifici important emplaçat en aquest espai és la Llotja, tot i que el que ara veiem és la seva estructura neoclàssica sobreposada a finals del segle XVIII. Allà varen tenir lloc les primeres representacions d'òpera de la península. La cort de Carles III va portar a Barcelona molts dels millors artistes de l'Europa més avançada. Barcelona va obtenir, encara que per pocs anys, els beneficis de ser capital.

 

Punt de parada obligatòria va ser el bust dedicat al General Moragues feia encara no tres mesos. Es troba en el mateix punt on va ser exposat durant dotze anys el seu cap en una gàbia de ferro. Aquí teniu l'enllaç a la notícia de l'acte emesa per Barcelona Televisió (BTV). 

La nostra TXELL traspuava l'emoció en explicar-nos l'infàmia soferta pel General Moragues. Hem de saber que Barcelona va capitular. Una capitulació comporta l'acceptació d'unes condicions per ambdós bàndols. Els catalans, per exemple, varen deposar les armes i rendiren la fortalesa de Cardona. Els enemics ens havien de respectar vides i hisendes. És obvi que no ho varen complir. L'ajusticiament del General Moragues fou triple:  executat, decapitat i esquarterat. I va anar precedit de l'escarni d'arrossegar-lo viu pels carrers de Barcelona, descalç i en camisa, sense reconèixer-li cap honor militar. Es tractava de donar exemple. Havia de quedar clar qui havia guanyat la guerra i qui l'havia perduda. És curiós que a dia d'avui encara hi hagi qui no ho entengui. O pitjor, qui ens ho vulgui fer oblidar.

Felip V 33 550x309


Uns minuts més i ja ens trobàvem davant de l'església de Santa Maria del Mar. Més classe d'història, en aquesta ocasió per entendre com es vivia en una ciutat assetjada, quins eren els recursos que els barcelonins tenien al seu abast i com d'important era en aquells moments la religió.

En entrar vàrem poder admirar una vegada més la bellesa de les seves esveltes naus gòtiques. Els seus vitralls s'han anat restaurant amb el pas del temps, tant és així que en un d'ells s'hi pot constatar l'escut del Barça. Sense comentaris.

Sortírem per la Porta de les Moreres. En aquest costat hi havia el cementiri parroquial, que tingué un paper important durant el setge, doncs els combats més aferrissats foren per la banda de llevant. També unes fotografies fetes abans de l'ennobliment de l'indret ens permeteren imaginar-nos com havia quedat durant els segles posteriors als fets que ens ocupen, sobretot a partir de la supressió dels cementiris a l'interior de la ciutat.

Felip V 43 1100x619

Actualment el Fossar de les Moreres és un espai memorial. Val a dir que això ‒tenir un espai memorial‒ és normal en qualsevol país normal. FREDERIC SOLER (PITARRA) va composar uns versos que van sacsejar la consciència dels barcelonins del segle XIX i va contribuir a la voluntat de recuperació de la memòria. La placa de marbre que conté els versos de la seva tornada va ser col·locada el 1915, commemorant el bicentenari. També es poden llegir al modern monument que incorpora el peveter. Nosaltres hem trobat una joia que volem compartir. Es tracta de la lectura dramatitzada que del poema complet fa el rapsode Domingo Mulà i García:  cliqueu l'imatge i escolteu-lo. Impressiona.

 

Però la guerra continuava, i el nostre itinerari també.

 

Vàrem entrar a continuació al claustre del Convent de Sant Agustí, escenari de feroços combats. Poc queda avui en dia d'aquell convent, que va resultar molt malmès (els agustins es varen haver de traslladar a un nou convent al Raval, al carrer Hospital) i que va esdevenir una caserna militar. Actualment acull un centre cívic, l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Barcelona Activa i el Museu de la Xocolata.

Felip V 53 1100x619

Nova lliçó d'història impartida per la saberuda TXELL:  aquí va tocar parlar de la Coronela, del seu origen, de la seva composició (no sempre voluntària), etcètera. La Coronela estava a les ordres del Conseller en Cap, no dels comandaments militars de l'exèrcit. Els homes de la Coronela van lluitar tant bé o millor que els soldats professionals. Un batalló de la Coronela, comandat per RAFAEL CASANOVA, sota la bandera de Santa Eulàlia, va aturar l'atac borbònic al sector de Sant Pere el matí de l'11 de Setembre de 1714. Sabíeu que encara quedaven dos batallons més disposats a entrar en combat? Potser el Duc de Berwick no les tenia totes i per això va accedir a firmar la capitulació.

 

Vàrem arribar al Born, a l'edifici de ferro i vidre que custodia les restes arqueològiques del barri de la Ribera. L'entrada i visita estaven previstes per la setmana següent. Aquell dissabte es tractava d'ubicar el lloc on es va produir el darrer contraatac de la cavalleria, dirigida pel comandant suprem de les forces catalanes, n'ANTONI DE VILLARROEL. Va caure ferit. Tot i això, i malgrat les condicions pactades a la capitulació, també va ser empresonat.

 

La darrera parada va ser al Parc de la Ciutadella, davant de la seu del Parlament de Catalunya. En aquest punt ens va parlar de les conseqüències patides per causa de la derrota:  la desaparició de les institucions polítiques seculars catalanes, la pèrdua de drets, l'implantació del cadastre amb ànsia recaptadora, la repressió i l'exili... tot allò que us podeu imaginar, o bé recordar de la repetició del 1939. 

La màxima expressió simbòlica de tot plegat fou la construcció de la ciutadella militar, que comportà l'enderrocament de bona part del barri de la Ribera. Fet i fet, l'edifici del Parlament fou l'arsenal d'aquella fortalesa opressora. Això també és simbòlic, gràcies MACIÀ.

 

Per cert, pels qui no vàreu podeu venir, aquí teniu la cirereta:  què volien dir els nostres avantpassats quan avisaven que “anaven a Can Felip”? Doncs està prou clar, que anaven a defecar, dit d'una manera grollera i entenedora: que es cagaven en el rei.

 

No es tracta de viure ressentits. Es tracta de conèixer la nostra història, tants anys amagada, menystinguda o falsejada. Es tracta de saber qui som, d'on venim. Només així podrem decidir on volem anar.

 

Però no dèiem la veritat en parlar de la darrera parada, perquè nosaltres podem donar tot el suport que calgui al Tricentenari, a condició que ho fem a la nostra manera... La darrera parada fou a la bona taula del Restaurant La Gavina. La satisfacció obtinguda quan visitàrem el Museu d'Història de Catalunya i la nova oferta irresistible del seu encarregat (gràcies MONTXO) ens hi va portar de cap.

Felip V 72 550x309Felip V 73 550x309

Així que, amb la gana ben oberta, vàrem gaudir del següent menú:

- Aperitiu i copa de cava de benvinguda

- Pica-pica:
  - amanida de foie i mango amb Pedro Ximénez
  - pernil de gla (reserva Don Alfonso)
  - navalles a la planxa
  - calamarsets de platja a la graella
  - coca amb tomàquet

- A escollir:
  - bacallà a la graella sobre escalivada
  - turbot amb puré de coliflor i alls tendres
  - paella de secret ibèric a la llenya amb botifarró, xoriços i bolets
  - anyell al forn (cocció 8 hores a baixa temperatura)
  - entrecot de vedella amb parmesà

- Per postres: semiesfera de xocolata amb coulis de maduixa i alfàbrega

- Cafès i infusions

- Celler:
  - blanc: Ermita d'Espiells (Penedès)
  - rosat: Ermita d'Espiells Rosé (Penedès)
  - negre: Ramón Bilbao Reserva (Rioja)
  - cava: Gramona Allegro Brut Reserva
  - aigües minerals

 

No és que vulguem fer-vos dentetes, però estava tot exquisit. Podeu fer aquesta ruta amb AdaptamBCN quan vulgueu, us la recomanem de tot cor; però el final no serà igual, ho sentim (o no).

Només podem aconsellar-vos que estigueu amatents a les nostres futures propostes, perquè tenim intenció de repetir l'experiència amb la MERITXELL (algun altre itinerari) i de tornar a dinar al Restaurant La Gavina (en ocasió d'alguna altra activitat). Llavors ja serà cosa vostra.

SUBSCRIURE'S A LES NOVETATS

Facebook